miniatura|Retrat de "La Ratificació del Tractat de Münster", un dels tractats que durien a la Pau de Westfàlia, on va néixer el concepte de l'"estat nació". Lestat nació és una entitat política formada per un estat amb qui la majoria dels seus ciutadans s'identifica a partir d'una identitat comuna basada en el concepte de nació. Es considera un concepte més precís que "país", atès que un país no necessita tenir un grup ètnic predominant.
La identitat nacional es construeix a partir de trets compartits com ara una llengua, una religió, una història de convivència o una tradició cultural. Sovint es basteix també sobre mites —un passat gloriós, unes qualitats incomparables, una suposada raça originària— o en contraposició a altres identitats nacionals. Si bé l'estat com a organització política comença a originar-se al voltant de les monarquies en els segles XIII-XVIII, la idea de nació parteix del romanticisme alemany de finals del . En els moderns estats nació, l'autoritat política i la població es retroalimenten: la primera reforça la identitat nacional a través de les lleis, els mitjans de comunicació o els sistemes educatius i de salut; i la població nacional accepta millor així l'autoritat de l'estat i la defensa, si cal, del territori nacional. Els estats nació han perdurat en el temps, a diferència de les antigues ciutats estat, pel seu pes poblacional, però també perquè els seus ciutadans es mobilitzen per defensar-la quan és atacada. Els dos elements, territori i població, configuren la nació i aquesta, en la majoria dels casos, expressa la voluntat nacional en un parlament.
Altrament dit, un estat nació és un estat que s'identifica amb un poble i amb una llengua; és l'estat del poble X i funciona en la llengua X. En la immensa majoria de casos, els estats del món tendeixen a presentar-se com a estats nació, tot i que gairebé sempre són de composició plurinacional o multinacional i, en un grau o altre, apliquen polítiques d'absorció lingüístico-cultural envers els al·lòfons.[
L'estat nació es considera que es va erigir com un mecanisme polític per a delimitar el poder i influències de les potències europees en els diferents territoris on es discutia l'hegemonia sobre els pobles. L'estat nació veu la llum, històricament, mitjançant el tractat de Westfàlia firmat el 1648, al final de la guerra dels 30 anys i que buscava una sortida a les lluites de religions iniciades per les reformes protestant. El principi bàsic d'aquest tractat és l'equilibri de poders dels diferents estats d'Europa, i per fer-ho es va recórrer a la fórmula de l'estat nació i el reconeixement internacional de certa tolerància política i religiosa en el desenvolupament intern de cada estat. Mitjançant aquest tractat s'acaba amb l'antic ordre dels estats feudals, controlats i privatitzats per un títol nobiliari, que no mantenia cap correlació amb fronteres, nacions, pobles, correlacions i es limitaven a una explotació medieval dels dominis. A partir d'aquí, es dona pas a organitzacions territorials i poblacionals definides al voltant d'un govern que reconeix els seus límits espacials, i per tant, de poder.
Dissociació entre estat i nació Les diferents escoles de ciència política defineixen de diverses maneres el concepte de l'estat nació, però en la majoria dels casos es reconeix que les nacions, grups humans identificats per característiques culturals, tendeixen a formar estats amb base a aquestes similituds. Cal anotar que sota aquesta òptica la nació és un agrupament humà, delimitat per les similituds culturals (llengua, religió) i físiques (tipologia). Un estat pot albergar a diverses nacions en el seu espai territorial i una nació pot estar dispersa a través de diversos estats. Però també es pot trobar el concepte d''"entitat nacional" aplicat als països on hi ha diversos grups ètnics o lingüístics, com és el cas de Suïssa que, formada per una federació de cantons, reuneix poblacions parlant quatre llengües oficials. No obstant això, comparteixen una identitat nacional, una història nacional i un heroi nacional, Guillem Tell, i la seva unitat es va veure reforçada per una opció política arran de la guerra de Sonderbund (1847) i de la constitució federal (1848), que va posar fi a l'anterior ordre confederal.
En qualsevol cas, hi ha diverses possibilitats:
Una nació pot no tenir un estat. De fet, algunes nacions sense estat tenen un territori, una població i un sentit de la seva pròpia identitat, però no tenen una organització política que pugui garantir la seva plena sobirania. Tenen, en el millor dels casos, una autoritat territorial. Alguns exemples inclouen la població del Quebec que és reconeguda pel Canadà com a nació dins de l'estat canadenc, les poblacions berbers del nord d'Àfrica o la població catalana que actualment té l'estatus a Espanya d'"autonomia regional», tot i autoproclamar-se nació en el seu estatut d'autonomia, i tindre una història que anterior a la mateixa creació de l'Estat espanyol. Un estat pot englobar diverses nacions. Aquest va ser el cas de l'Imperi Austrohongarès, o el cas actual del Regne Unit, amb quatre nacions constituents: anglesa, gal·lesa, escocesa i irlandesa del nord. Una nació pot incloure diversos grups ètnics. Aquest és avui el cas de Turquia, que només admet al seu sòl una nació turca formada per diferents ètnies (turcs, albanesos, àrabs, bosnians, kurds, lazes, gitanos, etc.). Les reivindicacions de les minories nacionals, com les dels kurds, són reprimides. També seria el cas d'Espanya, on les minories nacionals tampoc són reconegudes. Un estat es pot crear sense una veritable base nacional, per exemple com a successor d'un districte administratiu d'un antic imperi colonial desmantellat, però amb la voluntat de constituir una nació unificada en el marc de les seves fronteres. És el cas, per exemple, de determinats estats de l'Àfrica contemporània.
Abans de l'Estat nació A Europa, durant el , els estats clàssics eren els imperis multiètnics, l'Imperi Austríac, el Regne de França, el Regne d'Hongria,^ Eric Hobsbawm, Nations and Nationalism since 1780 : programme, myth, reality (Cambridge Univ. Press, 1990; ) chapter II "The popular protonationalism", pp.80–81 French edition (Gallimard, 1992). According to Hobsbawm, the main source for this subject is Ferdinand Brunot (ed.), Histoire de la langue française, Paris, 1927–1943, 13 volumes, in particular volume IX. He also refers to Michel de Certeau, Dominique Julia, Judith Revel, Une politique de la langue: la Révolution française et les patois: l'enquête de l'abbé Grégoire, Paris, 1975. For the problem of the transformation of a minority official language into a widespread national language during and after the French Revolution, see Renée Balibar, L'Institution du français: essai sur le co-linguisme des Carolingiens à la République, Paris, 1985 (also Le co-linguisme, PUF, Que sais-je?, 1994, but out of print) ("The Institution of the French language: essay on colinguism from the Carolingian to the Republic. Finally, Hobsbawm refers to Renée Balibar and Dominique Laporte, Le Français national: politique et pratique de la langue nationale sous la Révolution, Paris, 1974. l'Imperi Rus, l'Imperi Portuguès, l'Imperi Espanyol, l'Imperi Otomà, l'Imperi Britànic i nacions més petites. Aquests imperis multiètnics eren monarquies absolutes governades per un rei, emperador o sultà, la població pertanyia a molts grups ètnics, i es parlaven diverses llengües. Tot i això, l'imperi estava dominat per un grup ètnic, i la seva llengua era normalment la llengua de l'administració pública. La dinastia governant era generalment, però no sempre, d'aquest grup. miniatura|300x300px|Mapa ètnic de l'Imperi austrohongarès, dissolt el 1918 Aquest tipus d'estat no és específicament europeu: aquests imperis existien a Àsia, Àfrica i Amèrica. Les dinasties xineses, com la dinastia Tang, la dinastia Ming i la dinastia Qing, eren tots règims multiètnics governats per un grup ètnic dominant, els turcs, els han-xinesos i els manxús, respectivament. Al món musulmà, immediatament després de la mort de Mahoma l'any 632, es van establir califats, estats islàmics sota el lideratge d'un successor polític-religiós del profeta islàmic Mahoma. Aquestes entitats polítiques es van convertir en imperis transnacionals multiètnics.
Alguns estats europeus petits no eren diversos ètnicament, però i és estats dinàstics, governats per una casa reial, el seu territori podria expandir-se mitjançant matrimonis reials o fusionar-se amb un altre estat quan la dinastia es fusionés. En alguns llocs, especialment l'Alemanya, existien unitats territorials molt petites. Eren reconeguts pels seus veïns com a independents, i tenien el seu propi govern i lleis. Alguns eren governats per prínceps o altres governants hereditaris, alguns eren governats per bisbes o abats. Com que eren tan petits, però, no tenien una llengua o cultura separades: els habitants compartien la llengua de la regió circumdant.
En el cas europeu, alguns estats van ser simplement enderrocats per aixecaments nacionalistes al . Les idees liberals del lliure comerç van tenir un paper en la unificació alemanya, que va ser precedida per una unió duanera, la Zollverein. Tanmateix, la guerra austro-prussiana, i les aliances alemanyes en la guerra francoprussiana, van ser determinants en la unificació. L'imperi austrohongarès i l'Imperi Otomà es van trencar després de la Primera Guerra Mundial, i l'Imperi Rus es va convertir en la Unió Soviètica després de la guerra civil russa.
Alguns dels estats més petits van sobreviure: els principats independents de Liechtenstein, Andorra, Mònaco i la república de San Marino. La Ciutat del Vaticà és un cas especial. Tots els Estats Pontificis més grans, excepte el mateix Vaticà, van ser ocupats i absorbits per Itàlia el 1870. La qüestió romana resultant es va resoldre amb l'ascens de l'estat modern sota els tractats del Laterà de 1929 entre Itàlia i la Santa Seu.
L'Estat modern El progrés de l'estat modern, no va consistir només en un desplaçament de les velles institucions, sinó la seva destrucció, creant un ordre social nou (liberal, burgès i capitalista), en eliminar les velles formes estamentals d'origen feudal de l'Antic Règim mitjançant un triple procés revolucionari: Revolució liberal, Revolució burgesa i Revolució Industrial. No obstant això, el procés està lluny de ser una revolució instantània, perquè tot i que es van produir periòdicament esclats revolucionaris (Guerra dels Vuitanta anys, Revolució anglesa, Revolució americana, Revolució Francesa, Revolució de 1820, Revolució de 1830, Revolució de 1848), com procés de llarga durada el que es va produir va ser una lenta evolució i transformació de les monarquies feudals. Primer es van transformar en monarquies autoritàries i després a monarquies absolutes, que durant l'Antic Règim van ser conformant la personalitat de nacions i estats basant-se en aliances territorials i socials canviants de la monarquia; tant d'unes monarquies amb altres com de cada monarquia en el seu interior: socialment amb l'ascendent burgesia i amb els estaments privilegiats, i espacialment amb el manteniment o vulneració dels privilegis territorials i locals (furs). L'estat nació sorgeix cap a l'any 1648 amb el Tractat de Westfàlia, i les institucions polítiques d'aquesta entitat es desenvolupen fins a la maduració el 1789 amb la Revolució Francesa amb models d'agrupació al voltant d'una autoritat central. La primera plasmació política textual d'aquest procés intel·lectual van ser els textos de la Revolució Americana: la Declaració d'Independència dels Estats Units (4 de juliol de 1776) i la Constitució dels Estats Units del 1787. and
Primavera de les nacions miniatura|Revolució de març de 1848 a Berlín