El nàhuatl, nahua o mexicà és una macrollengua uto-asteca que es parla a Mèxic i l'Amèrica Central. Existeix, almenys, des del , si bé, quan es van diferenciar l'uto-asteca de el sud i el proto-nahua (c. ), va començar a ser possible parlar nàhuatl en sentit estricte. En l'actualitat, l'idioma mexicà és la llengua autòctona de Mèxic amb major nombre de parlants, amb prop de tres milions, la majoria bilingüe amb el castellà o trilingüe amb l'anglès.
Amb l'expansió de la cultura coyotlatelca durant els segles V i VI d. C. a Mesoamèrica, la llengua va començar la seva ràpida difusió per l'Eix Neovolcànic i es va estendre per la costa del Pacífic. Va ser així com va donar origen al potxutec i a una altra branca a la regió geogràfica de Veracruz que més tard donaria origen al nàhuat de Centreamèrica. A poc a poc, el nàhuatl va començar a imposar-se a altres llengües mesoamericanes fins convertir-se en lingua franca de bona part de la zona; en una primera etapa es va difondre a l'àrea central de Mèxic gràcies als tecpaneques; posteriorment, en una segona etapa, que va tenir lloc a partir de aquesta llengua es va expandir en tots els territoris dominats per l'Imperi mexica.
Durant els segles que van precedir la conquesta espanyola i tlaxcalteca de l'Imperi mexica, els mexiques havien incorporat als seus dominis gran part de el centre de Mèxic. La influència imperial va convertir a la variant del nàhuatl que parlaven els habitants de Mèxic-Tenochtitlan, capital de l'imperi, en llengua de prestigi en la regió de Mesoamèrica. Després de l'arribada dels espanyols a Mèxic, es va sistematitzar la gramàtica del nàhuatl, que fins llavors no tenia grafia llatina. Els espanyols van escriure moltes cròniques, gramàtiques, obres poètiques i documents administratius en nàhuatl durant els segles i XVII.Canger, U. Five Studies inspired by Nahuatl verbs in -oa. Copenhagen: The Linguistic Circle of Copenhagen, 1980 Aquesta primerenca pràctica escrita, generalment basada en la variant de Tenochtitlan, ha estat denominada nàhuatl clàssic i és una de les llengües més documentades i estudiades d'Amèrica. A causa de la popularitat de l'idioma i, en part, a l'expansió territorial a causa dels conqueridors, el rei Felip II va establir el nàhuatl com a llengua oficial del Virregnat de Nova Espanya.
Actualment, diverses variants del nàhuatl es troben en comunitats disperses, principalment en àrees rurals de el centre de Mèxic i al llarg de la costa del Golf. Cal esmentar, però, que el nàhuatl està dividit en 28 variants o dialectes (cadascun amb un codi ISO/DIS 639-3 o SIL diferenciat, encara que agrupats dintre del codi ISO 639-2 nah), els quals són, segons el dialecte, mútuament intel·ligibles. La regió de la Huasteca concentra una gran part dels parlants de mexicà. Cap de les variants contemporànies és idèntica al nàhuatl clàssic, encara que les variants centrals, parlades al voltant de la Vall de Mèxic, estan més estretament relacionades amb aquest que les de la perifèria.
Classificació lingüística El nàhuatl pertany a la família uto-asteca, que té una divisió prehistòrica en «uto-asteca del nord» i «uto-asteca del sud». D'aquesta darrera branca se'n van desenvolupar quatre grups, d'entre aquests, el grup «nahuatlà», «nahuà» o «astecà» és qui origina la llengua nàhuatl. La divisió es donaria en el moment en què va aparèixer el Proto-nahua, que és l'ancestre de totes les variants de nàhuatl. Segons alguns autos, la primera divisió del proto-nahua va originar el ja extingit pochutec o poxutlecatl, tot i que d'altres autors nord-americans l'anomenen General Aztec o nàhuatl nuclear, segons l'INALI, que a la vegada es divideix en dues branques: Nàhuatl Occidental i Nàhuatl Oriental; per acabar, la branca occidental es divideix en Nàhuatl de la Perifèria Occidental i Nàhuatl Central. Totes les variants dialectals actuals es desprenen d'aquests grups.
La sub-classificació actual del nàhuatl es basa en les investigacions de Canger (1980, 1988) i Lastra de Suárez (1986). Canger va introduir inicialment l'esquema d'una agrupació central i dos grups perifèrics; Lastra va concordar amb aquesta noció tot i que difereix en alguns detalls. Canger i Dakin (1985) van replantejar una divisió bàsica més antiga de la comunitat de parlants del proto-nahua en només dues branques, la Occidental i l'Oriental, per així poder justificar i comprendre les variacions de les orientals que mostren una major profunditat temporal. Canger originàriament va considerar la zona central com una sub-àrea innovadora dins la branca occidental, però al 2011, va suggerir que aquesta va aparèixer com una llengua koiné urbana amb característiques de totes dues àrees, tant occidental com oriental. Canger (1988) va incloure provisionalment els dialectes de la Huasteca al grup central, mentre que Lastra de Suárez (1986) els situa a la perifèria oriental; Kaufmann (2001) i la majoria d'investigadors actuals accepten aquestes conclusions.
Des d'un punt de vista tipològic, ressalta la seva importància com a exemple de llengua polisintètica i aglutinant, particularment en la morfologia verbal i en la formació del lèxic. Tipològicament és, a més, una llengua de nucli final, en què el modificador acostuma a precedir al nucli modificat.
Divisió dialectal La llengua nàhuatl és parlada als estats de Jalisco, Michoacán, Morelos, Guerrero, Hidalgo, Puebla, Tlaxcala, San Luís Potosí i Veracruz. Es divideix en els següents dialectes:
Central, als estats de Tlaxcala i Puebla, 63.000 parlants el 1986. Coatepec, a l'estat de Mèxic, 3.500 parlants el 1977. Durango, als municipis de San Pedro de la Jicoras i San Buenaventura (Durango); 800 parlants el 1983. Guerrero, al riu Balsas (Guerrero); uns 300.000 parlants el 1991. Huasteca Oriental, centrat a Huautla (Hidalgo) i també a Puebla i Veracruz, en 1.500 llogarrets. Uns 328.451 parlants segons dades del 2005. Huasteca Occidental, centrat a Tamazunchale (San Luís Potosí) i a Hidalgo, en uns 1.500 llogarrets. Uns 400.000 parlants segons dades del 1991. Istme, als municipis de Mecapayan i Pajapan, al S. de Veracruz. Hi ha 50.000 parlants, d'ells 30.000 a Mecapayan i 20.000 a Pajapan. Michoacán, a la costa de Michoacán al voltant de Pómaro. Entre 1.700 i 1.800 parlants el 1982. Morelos, a l'estat de Morelos llevat de Tetelcingo. Uns 80-90.000 parlants el 1982. Puebla Nord, a Naupan (N. Puebla). Entre 55.000 i 60.000 parlants el 1982. Ometepec, al sud de Guerrero. Entre 1.500 i 2.000 parlants. Orizaba, a l'àrea d'Orizaba (Veracruz). Uns 120.000 parlants el 1991. Sierra de Puebla, al NE de Puebla. Uns 125.000 parlants el 1983. Puebla Sud-est, a les àrees de Chilac i San Sebastián Zinacatepec (SE de Puebla). Uns 130.000 parlants el 1991. Tabasco, a les viles de Cupilco i Tecominoacan (Tabasco). Només uns pocs parlants el 1977. Tetelcingo, a la vila d'aquest nom, Morelos. Uns 3.000 parlants el 1983 Pipil, a l'oest d'El Salvador. Al voltant de 800 parlants.
Història esquerra|miniatura|274x274px|Distribució dels nahuaparlants. Nàhuatl (nawatl, en aquesta llengua) prové del mot nāwatlahtōlli que en català vol dir "la parla clara". El nàhuatl va ser la lingua franca de l'àrea coneguda com a Mesoamèrica que abastava la meitat de Mèxic i gairebé tota Amèrica Central des del fins a l'arribada dels espanyols en el . Va ser la llengua que parlaven els asteques, i per això, és coneguda erròniament com la llengua asteca; també és coneguda com la llengua mexica, un altre nom per als asteques.
Abans de l'arribada dels espanyols, l'escriptura nahua o escriptura mexica era pictogràfica amb trets fonètics tipus rebus. Encara que molts escrits es van destruir durant la conquesta, es conserven escrits poètics de Nezahualcóyotl com el Nican mopohua. Després de la conquesta, es va crear un sistema d'escriptura utilitzant l'alfabet llatí i basat en el castellà antic del . Per això, moltes paraules d'origen nahua, especialment els topònims, conserven l'ortografia clàssica, encara que la pronunciació ha evolucionat en castellà. Un clar exemple és el nom de Mèxic en castellà México: originalment, la x, representava el so fricatiu postalveolar /ʃ/ (com en català "peix").
El franciscà Juan de Zumárraga, primer bisbe de Tenochtitlán, va introduir la impremta en Nova Espanya. Aquest fet va permetre la publicació de Doctrina cristiana breve traducida en lengua mexicana, eixida de la premsa el 1546, obra de frare Alonso de Molina en nàhuatl.
El Frare Andrés de Olmos, col·laborador de Zumárraga i figura clau en la història etnogràfica lingüística mexicana, és el primer que va escriure una gramàtica en llengua nàhuatl. Una gramàtica posterior, de l'any 1645, va ser sovint emprada com a model per a mètodes d'estudi moderns. També Miguel de Guevara va escriure un vocabulari de nàhuatl, avui dia perdut.
Avui, el nàhuatl contemporani difereix del nàhuatl del (anomenat nàhuatl clàssic), i per això es va elaborar un sistema d'escriptura conegut com a ortografia moderna, que es fa servir en l'ensenyament bilingüe de les comunitats indígenes. Això no obstant, no ha rebut total acceptació pels acadèmics que estudien el nàhuatl clàssic, ateses les diferències entre els diversos dialectes del nàhuatl, que han d'adaptar-lo a la seva fonètica particular.
Molts noms de països tenen el seu origen en la llengua nàhuatl: Mèxic (Mexihko) i Guatemala (Kwawtemallan). Hi ha un gran nombre de topònims d'origen nàhuatl a Mèxic i alguns països d'Amèrica Central.
Ensenyament del nàhuatl Ensenyament del nàhuatl a Mèxic miniatura|Document en nàhuatl que anuncia el traspàs de poders del virrei sortint Miguel José de Azanza a Félix Berenguer de Marquina. Els primers indicis de l'ensenyament de l'idioma nàhuatl es remunten al període colonial espanyol, on els religiosos començaren a endinsar-se en l'estudi i ensenyament de la lingua franca més coneguda a l'Imperi mexica, els frares es veieren obligats a ensenyar la doctrina cristiana en la llengua nàhuatl, els nens mexicans aprenien als passadissos dels temples matemàtiques, doctrina cristiana i música en llur llengua materna conjuntament amb el castellà i altres llengües indígenes. A més, el nàhuatl va ser la llengua oficial de Nova Espanya per decret del rei Felip II d'Espanya. https://cvc.cervantes.es/lengua/hieronymus/pdf/03/03_061.pdf
Després de la independència de Mèxic, el nàhuatl travessà el seu pitjor moment, la llengua començà a oblidar-se i el castellà començà a ocupar espais que antigament tenia durant el període colonial, fou fins al descobriment de l'arqueologia moderna quan el nàhuatl torna a ser ensenyat a les aules universitàries del Col·legi de San Ildefonso fins a començaments del .
En la dècada dels anys 60, tot d'intel·lectuals mexicans acorden que les llengües indígenes han d'ésser ensenyades i promogudes entre els propis parlants, així sorgeixen nombrosos projectes d'educació bilingüe a les escoles rurals on hi hagués algun grup indígena, es valora la riquesa lingüística de Mèxic i comença la SEP i l'INEA a implementar programes d'alfabetització i ensenyament d'una llengua indígena de forma escrita, amb alguns escassos coneixements lingüístics sobre la gran diversitat de varietats, comença una campanya d'alfabetització envers els pobles indígenes. L'INAH fou una altra estructura governamental que plantejà les línies formals de l'ensenyament de les llengües indígenes amb base a estudis historiogràfics, lingüístics i antropològics, de manera independent, aquesta dependència influí fortament en el govern federal i fou la promotora de la creació de l'ENAH.