va ser el 265è papa de l'Església Catòlica Romana com a successor de Joan Pau II, i conseqüentment bisbe de Roma i cap d'estat de la Ciutat del Vaticà, des del 19 d'abril del 2005 al 28 de febrer del 2013, quan va renunciar al càrrec, i va esdevenir papa emèrit. Benet XVI fou el fundador i patró de la Fundació Ratzinger, una organització de caritat que, amb el benefici de la venda dels seus llibres i assaigs, finança beques per a estudiants de tot el món.
Introducció miniatura|esquerra|upright|Benet XVI en una audiència privada el 20 gener del 2006. Nascut el 1927 a Marktl (Baviera), Joseph Ratzinger va tenir una carrera distingida com a teòleg universitari abans de ser nomenat arquebisbe de Múnic i Freising per Pau VI (1963-1978), qui poc temps després el nomenaria cardenal en el consistori del 27 de juny del 1977. El 1981 va ser nomenat prefecte per a la Congregació de la doctrina de la Fe (institució successora de la Santa Inquisició) per Joan Pau II, que a més li va assignar el títol honorífic de cardenal bisbe de Velletri-Segni el 5 d'abril del 1993.
El 1998, fou elegit subdegà del Col·legi Cardenalici, i el 30 de novembre del 2002 fou elegit degà i va rebre el títol de Cardenal bisbe de la diòcesi d'Òstia. Ratzinger va ser un dels homes més influents en la Cúria Pontifícia, i com a degà del Col·legi Cardenalici va presidir les exèquies del seu predecessor, Joan Pau II.
Benet XVI va ser elegit pontífex vaticà als 78 anys, el papa més ancià d'ençà Climent XII (1730-40). Ha estat també el que ha exercit més anys com a cardenal des de Benet XIII (1724–30), així com el novè de nacionalitat alemanya, despés d'Adrià VI (1522-23) d'Utrecht.
El dia 11 de febrer del 2013 feu públic que renunciaria al pontificat el dia 28 de febrer, motivat per una manca de forces: «Noto el pes de l'encàrrec, plego pel bé de l'Església. Havent examinat repetidament la meva consciència davant de Déu, he arribat a la certesa que les meves forces, per l'edat avançada, ja no són les que caldria per exercir de manera adequada el ministeri de Sant Pere». Aquesta abdicació és la primera que es fa des del 1415, quan Gregori XII va decidir abdicar després de nou anys de papat com a conseqüència d'un acord que posés fi al Cisma d'Occident; per a trobar un papa que abandonés la tiara lliurement, sense maniobres polítiques ni pressions externes, caldria retrocedir a Celestí V el 1294.
Biografia Infància i joventut (1927 – 1951) miniatura|La casa que va veure néixer Benet XVI, a Marktl. L'edifici encara roman dempeus. Joseph Alois Ratzinger va néixer el matí del dia 16 d'abril del 1927, Dissabte Sant, a cals seus pares a Marktl (Baviera). Va ser batejat el mateix dia. Era el més petit dels tres fills de Joseph Ratzinger, Sr., agent de policia, i Maria Ratzinger. La família de la seva mare és original de Tirol del Sud. Son germà Georg Ratzinger va ser també sacerdot i exdirector del cor de nois Regensburger Domspatzen. Georg hi va ser conegut per conduir un règim «pedagògic» violent i cruel, amb molt de castigs corporals.
L'any 1927 el seu pare es va traslladar a la ciutat de Traunstein. Quan Ratzinger va complir setze anys l'any 1943 va ser cridat a files per a formar part de les lleves obligatòries de les Joventuts Hitlerianes. D'acord amb el seu biògraf Joseph Allen, Ratzinger no hauria sigut un membre entusiasta de les Joventuts, ja que el seu pare li va inculcar un profund sentiment antinazi. El mateix any 1943, mentre s'estava al seminari, va ser destinat, juntament amb tota la seva classe a la defensa antiaèria d'una fàbrica de BMW prop de Múnic. Després va ser destinat a un batalló d'infanteria a Hongria on va establir defenses antitancs fins que va desertar l'abril de 1944. El 1945 va ser empresonat per poc temps durant l'estiu pels aliats en un camp de presoners de guerra. Igual que Joan Pau II, Ratzinger va patir el nazisme i va experimentar la passivitat de la jerarquia de l'Església Catòlica Romana d'aquell temps davant la barbàrie de l'Holocaust, la doctrina hitleriana i altres crims comesos durant la Segona Guerra Mundial. Això va ser clau per assentar les bases del seu pensament quant a la renovació i el paper de l'Església en la societat.
El novembre del 1945 va tornar al seminari, juntament amb el seu germà Georg. Tots dos van ser ordenats a Freising el 29 de juny de 1951 pel cardenal Michael von Faulhaber.
Carrera acadèmica (1951 – 1977) Ratzinger va esdevenir professor de la Universitat de Bonn l'any 1959; la seva conferència inaugural es va titular «El Déu de la fe i el Déu de la filosofia». El 1963 es va traslladar a la Universitat de Münster.
Durant aquest període, Ratzinger va participar en el Concili del Vaticà II (1962-65) on exercia de peritus (assessor teològic) al cardenal Josef Frings de Colònia. Durant aquest concili va adoptar una postura reformista, a la línia dels teòlegs modernistes radicals com Hans Küng i Edward Schillebeeckx. Ratzinger va esdevenir un admirador de Karl Rahner, un teòleg acadèmic ben conegut de la Nouvelle Théologie i un defensor de la reforma de l'església.
El 1966 Joseph Ratzinger va ser nomenat per a una càtedra de teologia dogmàtica a la Universitat de Tubinga, on va ser col·lega de Hans Küng. El seu llibre de 1968 titulat Introducció al cristianisme, sense traducció al català, va escriure que el papa té el deure d'escoltar diferents veus dins de l'Església abans de prendre una decisió, i va restar importància a la centralitat del papat. Durant aquest temps, es va distanciar de l'atmosfera de Tubinga i les inclinacions marxistes del moviment estudiantil de la dècada de 1960 que ràpidament es van radicalitzar en els anys 1967 i 1968, que va culminar en una sèrie de disturbis i motins a l'abril i maig de 1968.
Algunes veus, entre ells Hans Küng, consideraren aquest gir cap al conservadorisme, mentre que el mateix Ratzinger va dir en una entrevista el 1993, «no veig cap ruptura en les meves opinions com a teòleg [en els últims anys]». Ratzinger ha continuat defensant la labor del Concili del Vaticà II, incloent-hi la Nostra Aetate, el document en el respecte d'altres religions, l'ecumenisme i la declaració del dret a la llibertat de culte. Més tard, l'any 2000, com a prefecte de la Congregació de la doctrina de la Fe, Ratzinger explica més clarament la posició de l'Església sobre altres religions en el document Dominus Iesus, que també parla de com l'Església ha de participar en el diàleg ecumènic.
Durant aquests anys a la Universitat de Tubinga, Ratzinger va publicar uns quants articles a la revista reformista Concilium, encara que cada vegada menys va triar assumptes reformistes.
El 1969 va retornar a Baviera, a la Universitat de Ratisbona. Durant l'any 1972 hi va fundar una revista teològica Communio juntament amb altres teòlegs. Communio, ara publicat en disset llengües, va esdevenirt una revista prominent d'ideologia catòlica contemporània. Fins a la seva elecció com papa, en va ser un dels col·laboradors més prolífics. El 1976 va suggerir que la Confessió d'Augsburg, possiblement, podria ser reconeguda com una declaració de la fe catòlica; però això no va ocórrer a causa de les diferències en la teologia de la justificació.
Carrera eclesiàstica (1951 – 2005) miniatura|Joseph Ratzinger com a cardenal El juny de l'any 1945 va ser alliberat. El seu germà Georg (n. 1924) i ell van entrar en un seminari. L'any 1951 tots dos van ser ordenats sacerdots per Michael von Faulhaber, arquebisbe de Múnic i Freising i cardenal del títol de Santa Anastasia. Doctor en Teologia Fonamental per la Universitat de Múnic, fou successivament professor de l'Escola Superior de Filosofia i Teologia de Freising (1952-1959), de la Universitat de Bonn (1959-1963), de la de Münster (1963-1969), de la de Tubinga (1966-1969) i de la de Ratisbona (1969-1977), de la qual també va ser vice-rector. Havia assistit a totes les sessions del Concili Vaticà I (1962-1965) en qualitat d'expert en teologia.
El 24 de març de 1977 Ratzinger va ser nomenat arquebisbe de Munic i Freising. El juny d'aquell mateix any, el Pau VI el va crear cardenal titular de Santa Maria Consolatrice al Tiburtino. El 1981, Joan Pau II el va nomenar prefecte de la Congregació de la doctrina de la Fe, abans coneguda com a Sant Ofici de la Inquisició fins que Pius X n'havia decretar el canvi de nom l'any 1908.
Va dimitir de l'arxidiòcesi de Múnic a principi de l'any 1982 i fou elevat a cardenal-bisbe de Velleti-Segni el 1993. En la seva condició de cardenal va participar en els conclaves d'agost i d'octubre de 1978, els quals elegiren els papes Joan Pau I i Joan Pau II, respectivament. Va ser elegit vicedegà del Col·legi cardenalici el 1998 i més tard va passar a ser-ne el degà quan va dimitir el titular, el cardenal Bernardin Gantin (2002). Ideològicament, Ratzinger té idees molt conservadores en els àmbits del control de la natalitat, la sexualitat i el diàleg interreligiós. Ha estat més pròxim a Joan Pau II que qualsevol altre cardenal. És per això que Ratzinger i Wojtyla han estat definits com a ànimes bessones en el pla intel·lectual.
Durant els seus anys com a cap de la Congregació de la doctrina de la Fe, Ratzinger va rebre algunes distincions, entre elles el doctorat honoris causa de la Pontificia Universidad Católica del Perú o el títol dagregé de l'Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques de l'Institut de France. En els anys de la seva prefectura es van dictar durs escrits de caràcter homofòbic, com per exemple Algunes consideracions respecte a la resposta a la proposició de llei de no discriminació de les persones homosexuals (1986), Carta als bisbes de l'Església Catòlica Romana quant al servei pastoral als homosexuals (1992) i Consideracions respecte als projectes de legalització dels matrimonis homosexuals (3 de juny de 2003).
Ratzinger posseïa una vasta cultura enciclopèdica, dominava sis idiomes i era un consumat pianista. Fou un dels poquíssims cardenals del que assistiren a tres conclaves, en el darrer dels quals va ser elegit papa.
Elecció com a papa Predicció miniatura|Ratzinger va oficiar el funeral de Joan Pau II El 2 de gener de 2005, la revista Time apel·lant a fonts vaticanes, va escriure que Ratzinger era un dels favorits per succeir Joan Pau II. A la mort de Joan Pau II, el Financial Times va donar la preferència a Ratzinger a la primera posició, però proper als seus rivals en l'ala liberal de l'Església. A l'abril de 2005, abans de ser elegit, la mateixa revista Time el situava com una de les cent persones més influents del món. Joseph Ratzinger va repetir que li agradaria retirar-se a una casa del llogaret bavarès de Pentling, a prop de Ratisbona i dedicar-se a escriure llibres.
Encara que Ratzinger era considerat cada vegada més el principal candidat per gran part dels mitjans de comunicació internacionals, altres mantenien que la seva elecció estava lluny de ser certa, ja que les prediccions sobre les eleccions papals s'han complert molt poc sovint en la història moderna.
Elecció Ratzinger va ser la mà dreta de Joan Pau II i un dels seus amics més propers. Durant els últims dies del seu pontificat Ratzinger va assumir la majoria de funcions en la direcció del Vaticà. Un cop mort Joan Pau II va dimitir del seu càrrec de prefecte de la Congregació de la doctrina de la Fe.
El 19 d'abril de 2005 va ser escollit i va adoptar el nom de Benet XVI, després d'un conclave que va durar menys de dos dies. El cardenal Ratzinger esperava retirar-se pacíficament i va dir que «En un moment donat, li vaig demanar a Déu que, si us plau, no em fes això […] Evidentment, aquesta vegada Ell no em va escoltar». El dia 19 d'abril és la festa de Lleó IX, el papa alemany més important de l'edat mitjana, conegut per instituir reformes importants.
Des del balcó, les primeres paraules de Benet XVI a la multitud, abans que ell donés la tradicional benedicció Urbi et orbi, van ser els següents: