La Catedral de Sant Vicent màrtir de Roda d'Isàvena a la comarca de la Ribagorça és una catedral romànica que fou seu del bisbat de Roda-Barbastre entre el 887 i el 1149, quan va ser traslladada al bisbat de Lleida. Roda és la localitat espanyola més petita amb una seu catedralícia, si bé deixà de ser seu episcopal l'any 1851 i actualment només és l'església parroquial oberta al culte.
L'edifici romànic data dels segles i . Va ser objecte d'importants reformes en el , en què es va construir el pòrtic i la torre de la façana sud en estil barroc.
S'hi conserva el sepulcre de Sant Ramon de Roda, que fou bisbe de Roda-Barbastre, i l'urna funerària de Sant Valeri, bisbe de Saragossa.
Fou declarada Monument Nacional el 1924.Fitxa declaració Monument Nacional El valor històric i cultural n'ha fet un punt d'atracció turística.
Història La creació d'un bisbat El Bisbat de Roda, fou creat a final del pel comte de Ribagorça Ramon I, que volia tenir jerarquia eclesiàstica pròpia, independent del bisbat d'Urgell el qual mantenia l'autoritat sobre aquestes terres per un precepte reial de Lluís el Pietós del 814.,pàg.53
L'església es construí sobre un temple preromànic anterior i va ser consagrat el 819 pel bisbe d'Urgell Sisebut. La consagració de la nova seu fou l'1 de desembre de 956, quan l'arquebisbe de Narbona, Aimeric, la va designar seu amb bisbe propi i la va segregar de la diòcesi d'Urgell. El primer bisbe fou el fill del comte Ramon II de Ribagorça i la seva esposa Garsenda de Fesensac, Odisent de Ribagorça, que la consagrà sota l'advocació de Sant Vicent el 17 de novembre de 957. Des d'aquest moment es va crear una activa organització eclesiàstica que aixecarà noves esglésies arreu del territori, fins que el que el 1006 Abd al-Malik, fill d'Almansor, va envair el territori i destruir totes les esglésies, catedral de Roda inclosa, i va fer presoner el bisbe Eimeric.
La catedral romànica Després de la destrucció de la primitiva catedral per Abd-al-Malik l'agost de 1006, el 1017, els ribagorçans van decidir construir-ne una de nova i encarregaren les obres a un equip de mestres llombards que van començar el temple en estil romànic llombard. Es desconeix el nom del mestre, si bé està documentada la participació del mestre local Bradila, que va dirigir les obres de reparació..pàg.86 El rei de Navarra, Sanç III (1000-1035), havia conquerit el comtat el territori i la Ribagorça va perdre la independència. Llavors es produí una substitució dels mestres llombards per un equip de mestres navarresos que varen continuar els treballs amb criteris diferents, relacionats amb el Camí de Sant Jaume. El projecte original preveia un edifici de tres naus amb capçalera triple d'absis semicirculars precedits de tram recte, en l'actualitat el septentrional està reformat.
El 15 de febrer de 1030 el bisbe Arnulf I va tornar a consagrar el temple aquest cop sota l'advocació de sant Vicent i sant Valeri, i va traslladar les restes d'aquest darrer sant a la catedral.Noticias sobre el órgano de la Catedral de Roda de Isábena per Jesús Gonzalo López
En el regnat de Sanç III la construcció s'acaba. Rematat amb la capçalera, i s'erigeix una torre al costat sud. A principi del , especialment durant el mandat del bisbe Sant Ramon, s'alcen les tres naus i es construeixen les criptes en els absis, per al que va caldre sobre-elevar el paviment. També es va construir el claustre al costat nord del temple i davant de la capella de Sant Agustí de nau única i absis semicircular, que va ser consagrada pel bisbe Ramon el 1107. Aquesta capella que ara inclou la sala capitular, fou probablement l'església original del castell preexistent.
Trasllat del bisbat i fi com a seu episcopal Amb la conquesta de Barbastre el 1100, la seu del bisbat es traslladà i canvià el seu nom a Bisbat de Roda-Barbastre. Més tard Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep d'Aragó, va dur la seu episcopal a Lleida, un cop va ser conquerida definitivament als musulmans el 1149, i aleshores Roda va perdre l'estatut de seu episcopal.
Més tard, al , es varen construir en estil neoclàssic el pòrtic meridional i la torre actual, situada sobre les restes de la romànica.
Etapa post-bisbat Durant el Renaixement, Joan de Borja i el seu nebot Gil de Borja, que van ocupar successivament el càrrec de prior claustral, van omplir amb la seva personalitat gairebé mig segle d'història rotense, entre 1497 i 1545, junt amb Pere Agustí, que, com prior major, duu a Roda l'escultor Gabriel Yoly, autor del retaule major.
En la segona meitat del , Roda pateix nombrosos espolis. El 1594 es varen traslladar les relíquies de Sant Ramon a Barbastre i es va produir un motí, apaivagat per Ramon Cerdán, governador d'Aragó. Durant la guerra civil catalana Roda va contribuir amb diverses càrregues i el seu prior, Tomàs de Bielsa, va ser agredit durant el saqueig de la catedral.
A la guerra de successió espanyola, Roda es pronuncià a favor de l'Arxiduc Carles. Miguel Marge manava una columna de miquelets alemanys amb la qual va plantar cara a l'exèrcit borbònic del duc d'Orleans. Els austriacistes van ser derrotats i els francesos van ocupar la vila, desallotjats pels de l'Arxiduc, van tornar de nou els borbònics i en represàlia van fer un brutal saqueig, que quedaria reflectit en un curiós i angoixat «Tractat de les Llàgrimes» que va vessar la vila de Roda en semblant ocasió. El comte de Staing, un general francès, espremé a la població i feu caure les muralles, encara que no va poder apoderar-se de les joies de l'església, que havien estat traslladades a Barbastre.
El 1787 el bisbe de Lleida, Jeroni Maria de Torres, va declarar la secularització del capítol de Roda, que quedava reduït a simple col·legiata, encara que va reconèixer l'església rodenca com a cocatedral, juntament amb Lleida. A la guerra del francès es va lliurar la batalla de Roda, del 3 al 5 de maig de 1812, en la qual el general francès baró de Bourke, amb tres mil infants i dos-cents cavallers, va atacar i va ser derrotat pel general espanyol baró d'Eroles. El 1835, durant la primera guerra carlina, quan passava per Roda l'expedició comandada pel brigadier carlí Guergué, que des de Navarra es dirigia cap a Catalunya, va posar en fuga un grup de voluntaris nacionals, capitanejat per Pedro Carpi. La soldadesca liberal, no va poder penetrar l'antic temple catedralici i va punxar amb les baionetes les escultures pètries del pòrtic.
La col·legiata de Roda va patir els embats de la desamortització el 14 de maig de 1843, i els seus béns foren posats a pública subhasta. Finalment, d'acord amb els acords concordataris de 1851, es va suprimir la col·legiata i va passar a ser parròquia arxiprestal, amb escassa i retallada jurisdicció.
El 1907 l'Institut d'Estudis Catalans va organitzar una expedició a partir de la qual es va començar a valorar l'interessant patrimoni artístic de la catedral de Roda. L'expedició portava el nom de Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó. L'equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas. Aquell mateix any, Gudiol va publicar un article sobre la catedral: El necrologi de l'església de Roda.
L'any 1924 l'església fou declarada monument nacional i durant la segona República Espanyola se n'inicià la restauració, que va continuar els anys quaranta. La recuperació del monument inclou la remodelació dels accessos i de l'espai circumdant, amb notables aportacions privades.
Edifici miniatura|esquerra|Vista amb la distribució d'espais, l'altar major i les criptes L'edifici és de notables proporcions, de planta basilical de tres naus, amb orientació canònica i accés principal pel costat sud.
A la capçalera de les tres naus hi ha tres absis semicirculars, amb volta de quart d'esfera al central i de canó apuntat els laterals, precedits per un tram recte. La nau central i l'absis són més amples i alts que els laterals. L'absis del costat nord és una reconstrucció recent feta a imatge del seu bessó sud, ja que va ser transformat el 1569, segons una inscripció gravada a la llinda de la cripta, escapçant-lo a l'altura del sostre de la cripta per a fer-hi una sagristia. Exteriorment, l'absis central és d'estil llombard: amb lesenes i fris amb arcuacions cegues en alternança de dos i quatre entre cada lesena.
La nau central té unes mides de 36,5 metres x 5,85, mentre que les laterals són de 28,5 × 3,85 metres. En sentit est-oest, el temple queda dividit en tres crugies, a més del tram recte que precedeix els absis. No disposa de creuer ni de cimbori. La coberta de la nau central de l'església és una volta de canó apuntat sustentada per arcs torals. La volta és una construcció posterior (1737), que hauria reempaçat la coberta original de fusta. Les naus laterals tenen volta d'aresta i els arcs formers de separació entre les naus són de mig punt. El conjunt descansa sobre quatre grans pilars cruciformes exempts situats al centre de la nau central.
Als seus peus la nau central fou allargada cap a ponent amb la construcció d'un cor rectangular per als clergues, separat de la nau per una reixa de fusta. Aquest espai dedicat allotja un orgue amb una caixa obra de Juan Busin de 1722 i un notable cadiratge renaixentista de fusta de noguer treballada que data del 1786.
La part més destacada de la catedral és la cripta sota la capçalera. De fet, són tres criptes, una per cada nau. La central i la del costat de l'evangeli ocupen l'espai de sota l'absis i el tram que el precedeix, mentre que la del costat de l'epístola només ocupa la part inferior del seu absis.
El terra de la cripta està lleugerament per sota de la resta del temple i sobre el seu sostre es troben el presbiteri i l'altar major, elevats sobre la nau central. Aquesta original disposició divideix l'espai en dos nivells: capçalera i resta del temple.
A la banda nord del temple està el claustre, de planta trapezoïdal, i la zona més antiga on hi havia un castell d'antecedents romans del qual es conserven els fonaments circulars de la torre. Probablement l'església del castell va ser l'actual capella de Sant Agustí al costat de l'absis nord. En alguns murs d'aquesta zona es troben restes dopus spicatum que parlen de la seva antiguitat.
Portalada miniatura|Portalada romànica del amb arquivoltes La portalada romànica realitzada al amb influències de la «Porta dels Fillols» de La Seu Vella de Lleida, s'obre a la façana sud, i es troba protegida per un pòrtic neoclàssic al qual s'arriba per una escalinata.
La porta d'accés està feta d'un arc de mig punt, amb sis arquivoltes abocinades. L'exterior que forma el guardapols amb decoració de puntes de diamant. Les arquivoltes descansen sobre sis columnes a cada costat, tres de cada costat son més primes i s'alternen amb altres de més gruixudes. Les portes són tallades amb ornaments d'estil mudèjar, reforçades per ferratges medievals originals.
Les arquivoltes es decoren amb motius geomètrics i vegetals que descansen en un àbac corregut decorat amb ornaments vegetals ben treballats. Les columnes tenen el fust llis i se'n destaquen els capitells treballats amb temàtica historiada, i que guarda similar composició que el sarcòfag de Sant Ramon de Roda.
Costat oest miniatura|esquerra|Capitells del Costat Oest de la Portalada. Al costat oest, a l'esquerra de l'entrada, alguns capitells presenten episodis de l'Antic Testament.