La música clàssica"clàssic" a la Gran Enciclopèdia Catalana (també anomenada música acadèmica, música culta o música docta) és un terme que té un sentit ampli i divers. Normalment, el terme fa referència a música arrelada a tradicions occidentals lligades a la idea d'una obra d'art, i contraposada en aquest sentit a la idea d'una música popular més explícitament lligada a l'entreteniment. Sol incloure música vocal i instrumental que abasta un ampli període que va, aproximadament, des del fins al món contemporani, diversos gèneres de música escènica així com música sorgida en el seu moment com a part del culte religiós."Classical", The Oxford Concise Dictionary of Music, ed. Michael Kennedy, (Oxford, 2007), Oxford Reference Online, Consultat el 23 de juliol de 2007
Música clàssica i música culta El terme «música clàssica» no apareix fins a principis de , a conseqüència de la voluntat de «canonitzar» el període que va des de Johann Sebastian Bach fins a Ludwig van Beethoven, període considerat com una edat d'or de la música.Rushton, Julian. Classical Music, Londres, 1994, p. 10 La primera referència al terme «música clàssica» registrada per lOxford English Dictionary apareix al voltant de 1836."Classical", The Oxford Concise Dictionary of Music, ed. Michael Kennedy, (Oxford, 2007), Oxford Reference Online, Consultat el 23 de juliol de 2007.
El terme «música clàssica» és una expressió genèrica, que pot fer referència a diferents èpoques i estils musicals com: La música occidental com a expressió artística «culta», per oposició a la música popular i a la música tradicional, que s'ha ensenyat, après i transmès en institucions i organitzacions específicament dissenyades per a aquesta finalitat (a les capelles de música, als conservatoris, i a les escoles de música, segons els llocs i períodes) i que ha disposat d'un corpus teòric que s'ha anat desenvolupant en paral·lel a la mateixa creació artística, fets que no s'han donat ni en la música popular ni en la tradicional fins a temps molt recents. En aquest sentit, la música occidental «culta» abraça des del (edat mitjana) fins a l'actualitat, entenent que la música clàssica actual és la que respon al denominador de música contemporània, i que és hereva de la tradició de la música clàssica de períodes anteriors així com dels seus camins de transmissió i de teorització. Cal esmentar que el qualificatiu de música culta com a sinònim de clàssica no és acceptat per tothom, atès que la música popular es considera l'expressió de la cultura popular, de la mateixa manera que la música tradicional ho és de la cultura tradicional. D'aquesta forma, la música clàssica no és culta en el sentit de pertànyer a una cultura; sinó que ho és en el sentit de ser autoteoritzada. La música del període anomenat classicisme va de la segona meitat del fins als primers anys del . Segons la visió preconitzada per la musicologia alemanya, a l'inici d'aquesta època trobem l'anomenada Escola de Mannheim que s'imposà per tot Europa. Johann Stamitz és qui perfeccionà l'escriptura, fixà les formes instrumentals i fou el primer a organitzar una orquestra simfònica. Tot i que els canvis més visibles es produïren en l'àrea germànica, les influències de l'estil clàssic provenen de diversos punts d'Europa, en especial l'estil forjat pels operistes italians, així com una manera sàvia d'incloure elements del folklore per part de compositors centreeuropeus. Franz Joseph Haydn i Wolfgang Amadeus Mozart són alguns dels compositors més representatius d'aquesta època. Foren els compositors, musicòlegs i teòrics de finals del els que van considerar que aquest estil, identificat principalment amb una part de les obres creades al món germanoparlant a partir de la dècada de 1760, era veritablement «clàssic». I ho era aplicant d'una forma molt concreta el sentit més general d'aquesta paraula, que s'explica a continuació. El concepte de clàssic s'aplica de manera general a tota obra d'art la memòria de la qual perdura al llarg del temps, i esdevé model per a temps i creadors futurs. És en aquest sentit que hom parla, per exemple, de jazz clàssic o rock clàssic, o es descriu quelcom com un «clàssic».
Característiques Donada l'àmplia varietat de formes, estils, gèneres i períodes històrics que existeix quan es descriu el terme «música clàssica», és difícil fer una llista completa i precisa de característiques que poden atribuir-se a totes les obres d'aquest tipus.
Són abundants les descripcions vagues, com la descripció de la música clàssica com una cosa que «dura molt temps», una declaració bastant discutible si es tenen en compte compositors contemporanis que es descriuen com a «clàssic» o la música que està interpretada per determinats instruments musicals, com els violins, que també es troben en la música bluegrass, en els musicals de Broadway, i en altres gèneres, com la «música de relaxació» o «música ambiental» de determinats locals. Tanmateix, hi ha característiques que conté el que molts entenen per música clàssica que, en general, contenen poca cosa o res dels altres gèneres de música.
Instrumentació La música clàssica i la música popular sovint es distingeixen per l'ús d'uns determinats instruments. Rarament, hi ha altres gèneres en els quals tants instruments són utilitzats per grans grups de manera simultània, com succeeix en les orquestres simfòniques, que sovint contenen cinc o més tipus d'instruments de corda, inclosos violins, violes, violoncels, contrabaixos i l'arpa, set o més tipus d'instruments de vent de fusta, quatre o més d'instruments de vent de metall i una gran diversitat d'instruments de percussió. Els tipus d'instruments presents en les orquestres pot arribar a la desena. També sovint, especialment en l'òpera i l'oratori, hi podem trobar la veu humana.
De manera comparativa, la majoria de gèneres musicals populars impliquen menys instruments. Per exemple, un típic grup de rock estarà format per una bateria, una o dues guitarres i el baix elèctric, un o dos cantants i, sovint, un o més teclats. Per descomptat, es produeixen influències transversals i no és rar observar la presència de seccions de corda en les gravacions de música pop. Així i tot, no són formacions característiques del que es considera una banda de rock o de pop.
Els instruments utilitzats en la música clàssica es van inventar abans de mitjan , i en general es codificaren durant els segles i . Aquests instruments són els que formen part d'una orquestra simfònica, al costat d'altres instruments solistes com el piano, el clavecí i l'orgue.
En les darreres dècades, han aparegut alguns instruments electrònics, com per exemple la guitarra elèctrica, en obres de música clàssica. Tant els músics clàssics com els de la música popular han experimentat en els últims cinquanta anys amb instruments electrònics, com el sintetitzador, i amb tècniques digitals, com l'ús del sampler o dels sons generats per ordinador, i amb anterioritat, amb sons d'instruments d'altres cultures com el gamelan.
Cap dels instruments que fan de baix existien abans del Renaixement. En la música medieval, els instruments es dividien en dues categories: instruments forts, per a l'ús a l'aire lliure o a l'església, i instruments amb un so més delicat, per a espais interiors. Molts instruments que s'associen avui amb la música popular varen tenir un paper important en els inicis de la música clàssica, com ara les cornamuses, la viola de mà, la viola de roda i alguns instruments de vent de fusta. D'altra banda, en els darrers anys, instruments com la guitarra acústica, relacionats amb la música popular, han guanyat importància en la música clàssica.
Pel que fa a l'afinació, a poc a poc es tendeix a igualar i s'accepta progressivament el temperament igual, que es consolida ja durant el . Tanmateix, les diferents afinacions històriques perviuen, i són sovint utilitzades quan s'interpreta música de períodes anteriors.
Forma i execució tècnica A diferència de la majoria dels estils populars, com la música rock, que tenen com a base la forma de cançó, la música clàssica pot prendre la forma de concert, simfonia, òpera, música de ball, suite, estudi, poema simfònic, entre altres (a part de la mateixa forma de cançó).
Els compositors clàssics sovint aspiren a impregnar la seva música amb una complexa relació entre el seu món afectiu (emocional) i el contingut intel·lectual. Moltes obres de música clàssica fan ús del desenvolupament musical, un procés pel qual un motiu o una idea musical es repeteixen en diferents contextos o en forma modificada. Els gèneres clàssics de la forma sonata i el de la fuga són exemples de formes musicals de desenvolupament.
Tant els compositors com els intèrprets o executants necessiten adquirir un nivell tècnic elevat d'escriptura musical, cosa que fa que hi hagi una quantitat proporcionalment alta de músics clàssics que hagin estudiat en institucions reglamentades (com per exemple, escoles de música o conservatoris), contrastant amb els músics de gènere «popular».
L'acompliment de repertori de música clàssica sovint exigeix un important nivell de domini tècnic per part del músic. El domini de la lectura i la visió de joc de conjunt, la comprensió dels principis harmònics i tonals, el coneixement de l'execució pràctica i una familiaritat amb l'estil o l'expressió musical inherent a un determinat període o compositor són habilitats essencials per a la competència del músic de formació clàssica.
Complexitat Les obres del repertori clàssic sovint presenten complexitat en l'ús de l'orquestració, el contrapunt, l'harmonia, el desenvolupament musical, el ritme, el fraseig, la textura i la forma. Mentre que els estils més populars solen escriure's en forma de cançó, la música clàssica destaca pel desenvolupament de formes musicals instrumentals molt sofisticades,Julian Johnson (2002) Who Needs Classical Music?: Cultural Choice and Musical Value: p. 63. com el concert, la simfonia i la sonata. La música clàssica també destaca per l'ús de formes vocals i instrumentals complexes, com l'òpera, en què els solistes i cors vocals interpreten obres dramàtiques escenificades amb una orquestra que proporciona acompanyament.
Les obres instrumentals més llargues sovint es divideixen en peces autònomes, anomenades moviments, sovint amb característiques o esperits contrastats. Per exemple, les simfonies escrites durant el període clàssic es divideixen generalment en quatre moviments: un allegro d'obertura en forma de sonata; un moviment lent, com ara un adagio o un andante; un minuet o un scherzo (en mètrica ternària, com ara 3 per 4), dividit en dues parts amb un trio entremig; i un allegro final, sovint amb forma de rondó i de sonata. Aquests moviments es poden desglossar en una jerarquia d'unitats més petites: primer seccions, després períodes i finalment frases.
Història