El Tanc Ióssif Stalin, o simplement IS (anomenat JS però també ИС en les traduccions a causa que en català és Josep Stalin), va ser un tanc pesat rus creat durant la Segona Guerra Mundial com a tanc de ruptura.
Història de Producció Guerra Civil Espanyola La Guerra Civil Espanyola va mostrar les deficiències dels carros soviètics allà enviats: poc blindatge i mala mobilitat entre d'altres. Els anticarros de 37 mm podien posar fora de combat als T-26 sense problemes, pel que es va fer patent la necessitat d'un carro que aguantés els impactes dels anticarros en missions de ruptura, que en aquells moments eren portats pels tancs ràpids o BT (així s'anomenaven popularment), que avançava a altes velocitats per fer la ruptura. Tanmateix, no deixaven de ser vulnerables a tot tipus d'arma antitanc, igual com els esmentats T-26, per això es va pensar que calia un carro que aguantés aquests impactes, així va néixer el KV-1.
Carro de combat KV-1 El KV-1 tenia una protecció de fins a 75 mm al frontal, la qual cosa el convertia en invulnerable a la majoria dels canons de l'època, però tot això a expenses de la velocitat, perquè no superava els 34 km/h. En canvi el T-34 disposava d'un blindatge bastant inferior, però inclinat, cosa que li permetia reduir considerablement el pes i mantenir una protecció encara prou important. Quan els alemanys van començar a muntar els canons llargs de 75 mm i els anticarros PaK 40 en els seus blindats, el KV-1 va esdevenir gairebé tan vulnerable com el T-34 i, per contra, tenia el mateix armament i una menor mobilitat. En resum, el KV-1 oferia unes condicions desfavorables respecte al T-34 que era més àgil, anava igual d'armat i era més barat. Per millorar el rendiment del KV-1 se'n van fer versions més lleugeres i fins i tot algunes més pesades, però els resultats van ser insatisfactoris.
Batalla de Kursk En la batalla de Kursk, el gener de 1943Steven Zaloga i Peter Sarson. "Els Carros Pesats JS-2 i JS-3", Osprey Military. els soviètics van capturar alguns Tiger I i Panzer V Panthers, i esl van comparar amb el KV-1. Van treure les conclusions que era inferior en tots els aspectes a ambdós tancs alemany, a més el canó F-34 de 76,2mm, és a dir, l'artilleria més potent dels tancs soviètics, no era suficient contra el blindatge frontal del Tiger I, això obligava a apropar-se pels laterals per posar-los fora de combat.
Tot això va portar a la creació d'un nou tanc el nom del qual en codi va ser izdeliye 237 (article 237). Per evitar associar-lo amb el "fracàs" del KV-1, es va optar per donar-li una nova nomenclatura i, finalment, va prendre el nom del dictador Iosif Stalin i el seu primer model va ser el número 1, abreujadament IS-1. Es van fer proves amb diferents canons per trobar quins travessaven el blindatge del Tiger I capturat i els que van oferir resultats adequats van ser els de 85 mm (antiaeri) i el 122 mm. Al nou tanc se li va donar prioritat absoluta, però mentre no entrava en producció, es va fabricar el KV-85, un model transitori.
No queda clar si algun IS-1 va arribar a temps per participar en combat, però sabem que almenys 102 dels 130 fabricats van ser modificats perquè muntessin el canó de D-25 T de 122 mm
L'elecció del canó El primer canó que tenien al cap els enginyers soviètics era un model antiaeri modificat de 85 mm (un S-53 millorat), el que va donar com a resultat al KV-85 i a l'IS-1. Tanmateix, la seva potència es va considerar insuficient per a un carro pesat que se les hauria de veure contra els carros encara més pesats dels seus oponents alemanys, per la qual cosa es van estudiar dues possibilitats, el D-25 T de 122 mm i el D-10 T de 100 mm.
El canó D-10 T era un derivat del canó antitanc BS-3, amb una potència de penetració de fins a 185 mm a 500 m a 0° http://www.freeweb.hu/gva/index.html amb projectils normals. El seu poder de penetració era superior al D-25 T (modificat de l'antitanc A-19) que penetrava fins a 157 mm a 500 m a 0°, però el curt nivell de subministraments de 100mm<ref va fer que s'escollís el canó D-25 T. Més endavant es va fer el caçacarros ISU-100 que era bàsicament un buc d'un IS-2 (sense torre) amb el canó D-10 T com a arma principal.
Potència de foc L'IS-2 portava el poderós canó d'ànima ratllada D-25 T de 122 mm d'origen soviètic amb una velocitat inicial de 780-800 m/segon. La velocitat inicial dels projectils de l'IS-2 estaven per sota de la majoria d'alemanys, però hem de considerar que hi ha 2 factors fonamentals pel que fa a la penetració: la velocitat del projectil i el seu pes. A causa del gran calibre usat per l'IS-2 (122 mm davant els 88 mm i 75 mm que eren els més comuns en l'exèrcit alemany, li permetia una potència considerable que oscil·lava entre el 88 mm L56 i el 88 mm L71. La gran massa dels projectils de 122 mm aconseguien una energia cinètica de 820 mentre que els 88 mm arribaven fins a 520. La relació entre aquests valors i la velocitat inicial donen el resultat de la penetració.
El pes de la munició del D-5 T rondava els 25 kg, una cosa molt important a l'hora de disparar munició trencadora a punts no protegits, la qual cosa permetia una major efectivitat que calibres més petits. Tanmateix, el gran calibre junt amb la petita torre de l'IS-2, va fer que el nombre de projectils màxim decreixés des dels 56 de l'IS-1 (amb canó de 85 mm) a 28 de l'IS-2, que és just la meitat. D'altra banda, s'emprava munició de nucli partit, per la qual cosa la cadència es veia molt afectada, fins al punt que habitualment es feien 2-4 trets per minut i fins a un màxim de 6 amb tripulants molt entrenats, mentre que un T-34/85 estava sobre 6-8Steven J. Zaloga, Jim Kinnear i Peter Sarson. "El Tanc Mitjà T-34/85". Osprey Military. trets en el mateix temps i un Tiger II fins a 10."El tanc IS-2 vs el Tiger-II" per Alejandro_ a http://www.militar.org.ua
Sovint s'ha criticat la poca munició carregada al carro, però informes soviètics indicaven que 28 projectils eren suficients per a tota una batalla. Hem de tenir en compte que estaven previstos regiments de 21 IS-2, pel que la multiplicació de projectils s'eleva a 588 projectils per regiment, sense tenir en compte que una vegada assegurada la ruptura, els T-34s entrarien de ple i per tant, no hi hauria més necessitat d'emprar la munició de 122 mm fins a nou combat.
A continuació es mostra una taula de penetracions del canó D-25TBattlefield.ru per a les dues municions principals, l'AP i l'APBC (munició BR-471 i BR471B respectivament). En ambdós casos es comparen les penetracions a 0° i a 30º respecte a la vertical, encara que normalment empraven 60º en comptes de 30º, però en aquest cas concorden amb les seves contrapartides alemanyes que empraven habitualment 0è i 30è i es poden comparar en certa manera (vegeu nota després de la taula).
500m 1000m 1500m 2000mD-25 T AP a 0° 152 142 133 122D-25 T AP a 30º 122 115 107 97D-25 T APBC a 0° 155 143 132 116D-25 T APBC a 30º 125 120 110 100
Com ja hem dit, el pes dels projectils influeix molt en la seva potència. La inclinació de les cuirasses pot fer que un projectil reboti literalment o simplement que la penetració sigui més baixa, pel qual a major massa, menor probabilitat de retruc. Per això mateix, el projectil de 122 mm i 25 kg era menys propens al rebot en comparació amb els projectils de 75 mm i 88 mm utilitzats pels alemanys.
Quant a precisió, l'IS-2 comptava amb una cúpula per al Cap de Carro, el qual permetia una ràpida captació de l'enemic i un periscopi amb visibilitat millorada (amb el problema de les bombolles resolt), igual com en altres tancs soviètics de la seva època. La mira usada era la TSh-17 de 4 augments i 19° de visió (les antigues del T-34 eren de 16º només,Steven Zaloga i James Grandsen. "T-34 in Action", Squadron/Signal Publications, El canó per si mateix era de bona qualitat. Tendia a desviar-se de l'eix vertical fins un màxim de 170 mm i en l'horitzontal fins a 270mm, el que a priori pot semblar molt, era sens dubte una precisió a l'altura dels millors canons de l'època. Insistim que el pes de la seva munició també hi ajudava.
Les òptiques de l'IS-2 eren excel·lents, al contrari de l'expressat en altres fonts. Per a 1944 les òptiques soviètiques havien millorat molt i havien desaparegut els problemes de bombolles. Les mira utilitzada en l'IS-2 era la TSh-17, de 4 augments i 19° d'angle de visió. Aquest model s'inspiraven en les TFZ-5 del Tiger-I i equips utilitzats pels aliats.
Als entusiastes dels carros de combat tenen molt en compte la penetració antitanc, mentre que els experts en la matèria asseguren que en una guerra es disparen més projectils trencadors que perforants. En aquest cas, l'IS-2 era una arma molt eficaç, ja que el gran calibre del seu canó era ideal per fer les funcions d'artilleria de suport, com els caçacarros SU-122 o el ISU-122. Aquest últim basat l'en xassís de l'IS-2 i el primer en el del T-34. En comparació amb el canó de 88 mm, el D-25 T era 1,4 vegades superior com a artilleria autopropulsada.
Un paràmetre també fonamental és la rotació de la torreta. Identificar un blanc requereix habitualment girar la torre o en el cas dels Caçacarros, moure el tanc sencer. L'IS-2 rotava la seva torre mitjançant un motor elèctric, el qual va ser més potent de l'inicialment pensat, el qual va agregar un major pes i consum al tanc. El temps màxim de rotació de la torre de l'IS-2 era de 22,5 segons a màxima potència, el que equival a 16º per segon. En qualsevol cas, es podia recórrer a moure la torre manualment en inclinacions fins i tot majors a 15è. L'ascensió màxima del seu canó era de fins i tot 20º i la seva depressió de -3º.
L'armament secundari de l'IS-2 seguia en certa manera al dels KV-1, ja que posseïa una metralladora DT de 7,62mm a la part posterior de la torre igual com el seu antecessor. A més, portava una altra metralladora coaxial DT de 7,62mm i un total de 2520 bales. Una característica de l'armament secundari era la possibilitat de treure'l del tanc i emprar-lo com a metralladores de mà. A partir de gener de 1945 es va instal·lar una metralladora antiaèria DShK de 12,7mm disposada a sobre de la torre amb un total de 250 bales en una caixa de municions que es trobava a l'esquerra de l'arma. L'ús de metralladores antiaèries als tancs no destinats a l'esmentat final|finalitat eren molt rars de veure, ja que es considerava que el carro de combat pesat no havia de lluitar contra l'aviació en cap moment.
Protecció 700px|esquerra|Esquema del tancLa protecció és l'aspecte més destacat d'un carro pesat. El KV-1 tenia un blindatge molt bo per a la seva època (75 mm al frontal del buc i fins a 100 mm a la torre), però els canons de 75 mm L43 i L48 van acabar amb invulnerabilitat frontal. Es va buscar la manera de potència la defensa sense crear un tanc superpesant (com el Panzer VIII Maus amb tot just mobilitat), que tingués una mobilitat adequada a les necessitats de la guerra moderna.
L'IS-2 es va centrar en inclinar al màxim el seu blindatge, de manera que amb igual pes, s'aconseguís un blindatge major. El clar exemple està en la comparació amb el KV-1, que amb un pes semblant estava netament més mal protegit que l'IS-2. La torre es va fer en motlle de farga, ja que aquest mètode permet un millor perfil balístic que en alguns casos és impossible de fer amb el laminat (vegeu la torre de l'IS-3, per exemple). Es va reduir l'espai interior al mínim possible per evitar l'augment de pes, la qual cosa va comprometre la capacitat màxima de projectils a 28, però va ajudar a oferir un blanc més petit a l'ull enemic. A més, es va reduir la tripulació a quatre soldats (en el KV-1 eren cinc) per estalviar espai, repartint l'ús de la ràdio entre el comandant i el conductor i de nou estalviar espai interior.