miniatura|Vacuna de la verola Una vacuna o vaccí és un preparat antigen de microorganismes complets (vius o morts) o d'alguna de les seves proteïnes o toxines que s'utilitza per a la prevenció o reducció de malalties en animals i humans.
La definició que dona l'OMS per a vacuna és «qualsevol preparació destinada a crear immunitat contra una malaltia estimulant la producció d'anticossos. Pot tractar-se, per exemple, d'una suspensió de microorganismes morts o atenuats, o de productes o derivats de microorganismes. El mètode més habitual per administrar els vaccins és la injecció, encara que algunes s'administren amb un vaporitzador nasal o oral.»
Aquesta preparació, una vegada introduïda en l'organisme, indueix una resposta immunitària específica contra el microorganisme patogen injectat. L'objectiu és de crear, a conseqüència d'aquesta resposta de defensa, una certa memòria immunitària.
Un cop s'administra la vacuna, té lloc el procés següent dins de l'organisme: Activació de les cèl·lules presentadores d'antígens per iniciar el processament antigènic. Activació de limfòcits T (immunitat cel·lular) i B (immunitat humoral) amb la formació d'una gran quantitat de cèl·lules de memòria. Reconeixement de múltiples epítops per part dels limfòcits T. Persistència dels antígens als teixits limfoides, on els limfòcits B de memòria continuen produint anticossos al llarg del temps. http://www.hospitalpenna.com.ar/archivos/bajar/inmuno_vacunas.pdf La vacuna ideal hauria de ser: de fàcil administració, de fàcil conservació, que indueixi una resposta llarga i duradora davant d'un gran nombre d'agents infectius, que no afecti els anticossos maternals, que no engendri animals portadors, i que permeti de discriminar entre vaccinats i infectats.
Etimologia i terminologia El terme vaccí prové del llatí Variolae vaccinae, adaptat de vaccinus, del llatí vacca (vaca). Inicialment vaccinar volia dir contagiar la malaltia; vaccinació era la inoculació del vaccí; vaccí era el fluid utilitzat per a aquesta operació i vaccinat era aquell a qui es feia la inoculació del vaccí.
El terme vacuna és un manlleu del castellà que té ja una tradició de prop de dos-cents anys; ja apareixia en el Diccionari Labèrnia de 1832. Aquest diccionari també incloïa el verb vacunar, que és la forma preferent recollida en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans i l'única que recull amb aquest sentit el Diccionari català-valencià-balear.
En el llenguatge especialitzat, la forma emprada habitualment és vacuna. És la forma recomanada perquè, a més d'estar implantada en el llenguatge mèdic i farmacològic, vacuna és un terme més precís, atès que vaccí és un mot polisèmic. Per una banda, com a substantiu, vaccí designa també la malaltia pròpia de les vaques que en anglès anomenen cowpox i en llatí variola vaccina o variola vaccinia i que és causada pel virus Vaccinia virus. A més, és el nom que es dona a la infecció vírica que es produeix a la pell en vacunar una persona contra la verola.
Història La descoberta de les vacunes va ser un avenç molt important per a la recerca biomèdica i una de les principals causes de la millora de la salut i de la qualitat de vida, especialment en l'ésser humà.
miniatura|Lady Mary Wortley Montagu amb el seu fill
Les primeres mostres de la variolització es troben a la Xina escrites en un tractat de medicina on s'explicava que fregaven cotó en una pústula madura i després la introduïen a les fosses nasals. D'aquesta manera provocaven la immunització total o parcial contra la verola. A Turquia, durant l'era de l'imperi Otomà, hi va haver nombroses epidèmies de verola i la tècnica de variolització va agafar força. Les fonts turques diuen que van ser uns pobladors turcs propers a la frontera amb Pèrsia els qui van introduir la variolització de manera cerimonial. És aquí on fa un paper molt important Lady Mary Wortley Montagu, aristòcrata i escriptora londinenca nascuda el 1689. Quan Montagu viu la mort del seu germà a causa de la verola a vint anys, ella comença a interessar-se per aquest tema. Al cap de dos anys, ella mateixa pateix la malaltia i hi sobreviu. Mentre està malalta, ofereixen al seu marit el càrrec d'ambaixador a l'imperi Otomà. Parteix amb tota la família. En comptes de restar reclosa a casa va a conèixer la realitat turca. A Turquia coneix la realitat de la variolització i és fascinada per aquesta tècnica. Decideix d'aplicar-la al seu fill i posteriorment és la introductora del procés a Europa. Descriu el procés en una carta enviada a una amiga que es titula «A la turca».
El metge britànic Edward Jenner va desenvolupar el primer vaccí contra la verola, inspirat en la tècnica de la variolització introduïda per Lady Montagu. El 1798 va dur a terme el seu famós experiment d'immunització amb limfa de verola bovina, i en aquell moment es va inaugurar l'era de la vaccinació. Jenner ho descobrí sentint una pastora lletera del seu poble que deia que no agafaria la verola perquè ja havia agafat la verola de les vaques. La verola de les vaques era una malaltia que provocava una erupció al braguer d'aquests animals. Els pastors van observar que, si s'havien contagiat de la verola de les vaques i venia una epidèmia de verola, rarament emmalaltien.
L'experiment de Jenner consistí en la introducció de la verola bovina, procedent d'una pústula d'una camperola que treballava amb vaques, a un nen de vuit anys. La descripció de tal esdeveniment la trobem al seu assaig An inquiry into the causes and effects of the variole vaccine, a disease discovered in some western countries of England, particularly Gloucestershire, and known by the name of the cow pox. Gairebé dos segles després, l'any 1979, l'Organització Mundial de la Salut va proclamar oficialment erradicada la verola a tot el món.
miniatura|Edward Jenner|164x164px
El 1874 va entrar en vigor a Alemanya la Llei de la Vaccinació, que va introduir l'obligatorietat de la vaccinació contra la verola a tots els nens en el seu primer any de vida, sempre que no haguessin contret la malaltia. I als menors de dotze anys, que no haguessin patit la verola, en els cinc anys anteriors. A Espanya la introducció dels vaccins va ser a càrrec de F. Piguillem (1770-1826). A finals del va vaccinar cinc nens a Puigcerdà. F. Salvà i Campillo van destacar també en el camp de la vaccinació. La labor de tots dos metges va conduir a la vaccinació de 3.000 persones el maig de 1801. I. de Jauregui i J.M. Ruiz de Luzuriaga van introduir la vaccinació a Aranjuez i a Madrid, respectivament. El primer llibre espanyol sobre vaccinacions, Tractat Històric i Pràctic del Vaccí, va ser escrit per J.L. Moreau i editat a Madrid el 1803. Moreau era professor de Medicina i Catedràtic d'Higiene del Liceu Republicà. En aquest llibre es descriu el vaccí contra la verola i els resultats més importants que s'havien obtingut fins llavors.
L'any 1881, Louis Pasteur, seguint els passos de Jenner, realitzà un experiment. Va inocular soques atenuades del bacteri de l'àntrax a diferents grups d'animals, als quals va repetir la dosi dos cops amb soques cada vegada més virulentes. Finalment, també va fer inoculacions a un grup d'animals control que no havien estat prèviament en contacte amb aquest bacil. Com a resultat, va observar que van morir gairebé tots els animals del grup control; en canvi, els inoculats prèviament no van presentar símptomes de malaltia.
Tipus Vaccins convencionals Els vaccins convencionals han estat la base immunològica principal per al control i erradicació de la gran majoria de malalties infeccioses i encara són els més usats.
Vaccins vius atenuats Els vaccins vius atenuats són aquells que usen un agent infecciós viu al qual se li ha disminuït la virulència. Els virus vaccinals es repliquen a l'individu receptor i li provoquen, sense que desenvolupi la malaltia, una resposta immunitària duradora. De fet, els vaccins vius atenuats produeixen una infecció subclínica (sense simptomatologia). La majoria s'administren per via subcutània o intramuscular, alguns per via oral i altres per aerosol.
L'atenuació de la virulència del microorganisme és el que garanteix l'eliminació de la capacitat d'induir la malaltia i, més important encara, gràcies a la seva capacitat de generar resposta provoca generalment protecció a llarg termini i amb un mínim de dosis (les dosis de reforç s'administren per a evitar el risc de fallada de la primera dosi, no per a reactivar la resposta immunitària, com en el cas dels vaccins inactivats).
Els agents vaccinals d'aquests vaccins poden ser d'origen natural, tot i que majoritàriament són artificials. Els principals mètodes d'atenuació són:
Adaptacions a un hoste alternatiu. Mutants termosensibles, adaptats per a créixer a temperatures subòptimes. Variant natural per passades. És el mètode més emprat. Consisteix a realitzar moltes replicacions de l'agent infecciós en línies cel·lulars (virus) o medis de cultiu (bacteris) sota condicions adverses, de manera que aquest s'hi ha d'adaptar i perd virulència. Característiques dels vaccins vius atenuatsReplicació a l'hoste amb virulència atenuadaAvantatges: Inducció de la resposta cel·lular i humoral Menor nombre de dosis Protecció de major induccióDesavantatges: Possibilitat de reversió Pot provocar més reacció La infecció pot ser transmesa per la persona vaccinada Difícil de fabricar
Vaccins morts o inactivats Els vaccins inactivats contenen microorganismes inactivats per algun mètode físic o químic. D'aquesta manera són capaços de produir una reacció immunitària a l'organisme, però no de reproduir-s'hi.
Els productes químics més usats són el formaldehid i els agents quelants, tals com l'òxid d'etilè, la propiolactona o l'aziridina. Aquests productes generen unions creuades entre les cadenes dels àcids nucleics, inactivant el microorganisme, però sense alterar-ne les proteïnes. Pel que fa als agents físics, el que hom fa servir més és la calor.
En general, els vaccins inactivats estimulen, principalment, la immunitat humoral i preparen la memòria immunitària. En alguns casos, si s'administren amb adjuvants, poden estimular la immunitat provocada per limfòcits T citotòxics.
Quant als vaccins inactivats, hom en pot diferenciar dos tipus: els vaccins de gèrmens o cèl·lules enteres i els vaccins de subunitats o fraccions (com els toxoides o anatoxines, els antígens purificats i els polisacàrids capsulars). Aquests últims són preparacions purificades o sintetitzades de diferents components de microorganismes (pèptids, proteïnes, toxines, carbohidrats, etc.). Tenen els mateixos avantatges i els mateixos inconvenients generals que els vaccins de gèrmens enters, però presenten una menor reactogenicitat a causa de la falta de components no desitjats del patogen complet. També és més fàcil de millorar, gràcies a la seva simplicitat, fent modificacions estructurals, conjugacions, etc.
La immunitat generada pels vaccins inactivats acostuma a ser de menor intensitat i duració, raó per la qual calen més dosis.
Com que la resposta immunitària és menor, amb aquests vaccins sovint hom fa servir substàncies anomenades adjuvants. Aquests ajuden a augmentar la resposta immunitària. Les substàncies adjuvants poden produir irritació, inflamació i lesions als teixits, per la qual cosa s'han d'injectar per via intramuscular profunda.
+ Comparativa entre vaccins atenuats i inactivats Vaccins atenuats Vaccins inactivats Immunitat estimulada Humoral i cel·lular Humoral Multiplicació Sí No Efectivitat Immunitat duradora i eficaç Menor immunitat Dosis Calen poques dosis Calen inoculacions repetides Cost Relativament baix Relativament baix Adjuvants No tan necessaris Molt necessaris (provoquen reaccions locals i d'hipersensibilitat) Virulència residual Sí No Malaltia Possible malaltia associada al vaccí Més segures i amb menys efectes secundaris Emmagatzematge Problemàtic Estable
Autovaccins