La mar Negra (o mar Negre; vegeu la secció sobre el nom), antigament Pont Euxí (), és una mar continental situada entre Europa i Àsia que comunica amb la mar Mediterrània (a través de la mar de Màrmara) pel Bòsfor, i amb la mar d'Azov per l'estret de Kertx. El principal accident geogràfic de les seves costes és la península de Crimea.
A través del Bòsfor hi ha una afluència d'aigua marina de 200 km³ nets anuals; l'afluència d'aigua dolça (provinent de les regions del voltant, especialment de l'Europa central i oriental) és d'uns 320 km³ nets anuals. Els principals rius que hi desemboquen són el Danubi, el Dniéper i el Dnièster. La mar Negra té més de 436.400 km² de superfície, una profunditat màxima de 2.212 m i un volum de 547.000 km³.
El clima és variable entre el de la part nord, més fred i propi de l'estepa ucraïnesa, i el del sud, que és clima temperat. Les costes de l'est (Rússia, Geòrgia) i sud (Turquia) tenen punts extremadament plujosos, amb un clima gairebé subtropical humit, ajudats no sols per la circulació global oest-est sinó per la presència de muntanyes prop de la costa, com ara el Caucas a Rússia i Geòrgia, amb què es creen precipitacions orogràfiques.
Els països banyats per la mar Negra, amb les principals ciutats costaneres respectives, són: Turquia (Trebisonda, Samsun i Zonguldak; Istanbul s'hi troba a tocar, a la riba del Bòsfor) Bulgària (Burgàs i Varna) Romania (Constanţa o Constança) Ucraïna (Odessa, Sebastòpol, Ialta i Kertx) Rússia (Novorossisk i Sotxi) Geòrgia (Sukhumi i Batumi)
Nom Gairebé tots els idiomes parlats a les seves costes l'anomenen amb l'equivalent al català Mar Negra: en búlgar Черно морè (Txerno morè), en ucraïnès Чорне море (Txorne more), en rus Чёрное море (Txórnoie more), en romanès Marea Neagră, en tàtar de Crimea Qara deñiz, en abkhaz Амшын Еиқәа (Amxin Eyk'wa), en laz Uça zoğa, en georgià შავი ზღვა (Xavi Zğva), en turc Karadeniz.
Inicialment, l'ús d'aquest nom no es podia atribuir a una data anterior al , però hi ha indicis que podria ser considerablement anterior. La raó d'aquest nom pot ser una antiga assignació de color als punts cardinals: el negre és el nord, el roig el sud i el groc, l'est. El mateix Heròdot fa servir els termes mar Roig i mar del sud alternativament. Una opinió similar mostra el nom turc: Kara ('Negre') i Ak ('Blanc') s'utilitzen per a designar, respectivament, «Nord» i «Sud» en turc medieval, com en els imperis Akun, Akkoyunlu i Karakoyunlu, i Akdeniz (mar Blanc, referint-se a la mar Mediterrània). Una altra possible explicació prové del color de les profundes aigües de la mar Negra. En trobar-se més al nord que el mar Mediterrani i tenir aigües molt menys salines, la concentració de microalgues és molt menor, fent que el color de les aigües sigui més fosc. La visibilitat a la mar Negra és d'aproximadament 5,5 metres, en comparació amb un màxim de 35 metres a la Mediterrània.
Noms històrics miniatura|Carta portolana de la mar Negra. Diogo Homem c.1559. Els antics anomenaven la mar Negra Pont Euxí (), que significa 'mar hospitalari'. Aquest terme és un eufemisme que substitueix un anterior «mar inhospitalari» (, Àxeinos Pontos), esmentat per primera vegada per Píndar (principis del , ~ 475 aC). Sovint també era anomenada simplement el Pont (, ho pontos 'la Mar').
Àxeinos volia dir 'inhòspit', i li fou ja donat pels més antics escriptors que informaven de la pràctica del canibalisme per les hordes escites del nord; quan la mar fou coberta de colònies gregues, principalment milèsies, la zona va deixar de tenir aquest caràcter inhòspit i es va dir de vegades mar Sarmàtic i pont Tàuric (per les Muntanyes del Taure), però finalment es va imposar mar Euxí o pont Euxí; el mateix Estrabó dona aquesta explicació.
Posteriorment, ja dins l'edat mitjana, els mateixos grecs li van dir Maurethalassa ('mar Negra'), els otomans Karadenghez (el mateix significat), i els russos Czarne-More (també amb igual significat). En relació amb el nom modern, també és possible que el nom Axeinos sorgís per etimologia popular a partir d'un escita iranià axšaina ('obscur'), mentre que la ciència marina creu que la mar Negra podria rebre el seu nom per una capa de sulfur d'hidrogen que comença a uns 200 metres per sota de la superfície, i que és la base d'una població microbiana que produeix sediments negres, probablement deguts a l'oxidació anaeròbica del metà.
Geografia L'Organització Hidrogràfica Internacional defineix els límits del mar Negre de la manera següent:.
Geologia miniatura|Posta de sol a la mar Negra a Laspi Els orígens geològics de la conca es poden remuntar a dues conques de retroarc relictes distintes que van iniciar-se per la separació d'un arc volcànic albià i la subducció dels dos oceans Paleotetis i Tetis, però els temps d'aquests esdeveniments són molt controvertits.McKenzie, D. P. (1970). "Plate Tectonics of the Mediterranean Region." Nature 226(5242): 239–243.McClusky, S., S. Balassanian, et al. (2000). "Global Positioning System constraints on plate kinematics and dynamics in the eastern Mediterranean and Caucasus." Journal of Geophysical Research-Solid Earth 105(B3): 5695–5719. Des dels seus inicis, els ambients tectònics compressius van portar a la subsidència de la conca, intercalada amb fases extensives que ocasionen el vulcanisme a gran escala i nombroses orogènies, fet que provocà l'elevació del Gran Caucas, Pontides, la Crimea meridional i les serralades dels Balcans. La col·lisió en curs entre les plaques eurasiàtiques i africanes i l'escapada occidental del bloc de la placa d'Anatòlia al llarg de les falles del nord d'Anatòlia i de l'est marca el moviment tectònic actual,Shillington, D. J., N. White, et al. (2008). "Cenozoic evolution of the eastern Black Sea: A test of depth-dependent stretching models." Earth and Planetary Science Letters 265(3–4): 360–378. que realça la subsidència a la conca de la mar Negra i la significativa activitat volcànica a la regió anatòlica.Nikishin, A. M., M. V. Korotaev, et al. (2003). "The Black Sea basin: tectonic history and Neogene–Quaternary rapid subsidence modelling." Sedimentary Geology 156(1–4): 149–168. Són aquests mecanismes geològics els que, a la llarga, han provocat les isolacions periòdiques del mar Negre de la resta del sistema oceànic global.
La conca moderna es divideix en dues subconques, mitjançant una convexitat que s'estén al sud de la península de Crimea. La gran plataforma al nord de la conca és de fins a 190 km d'ample, i conté una plataforma baixa amb pendents entre 1:40 i 1:1.000. La riba sud de Turquia i tota la riba occidental al voltant de Geòrgia, però, es caracteritzen per una plataforma que poques vegades supera els 20 km d'ample i un davantal amb un gradient d'1:40 amb nombrosos canons submarins i extensions de canals. La plana abissal Euxino al centre del mar Negre arriba a una profunditat màxima de 2.212 metres, al sud de Yalta a la península de Crimea."Remote Sensing of the European Seas" (2008) , p. 17
La zona litoral del mar Negre se la coneix sovint com el litoral Pòntic.
Formació de la mar Negra On actualment hi ha la mar Negra, hi havia una vall fèrtil amb un petit llac prop del Bòsfor. Al voltant de l'any 5600 aC es va produir un augment del nivell de la mar a conseqüència de la fi de l'última era glacial.
Així, va començar a entrar aigua provinent de la Mediterrània i de la mar Egea per la zona del Bòsfor i, davant la tromba, aquest no va poder resistir i s'ensorrà, per la qual cosa es creu que van entrar tones d'aigua que, en qüestió de dies, haurien format l'actual extensió d'aigua que es coneix com la mar Negra.
Aquesta immensa inundació podria ser la base històrica del diluvi universal (i l'arca de Noè) que recullen les tradicions de l'àrea de Mesopotàmia i Palestina (tesi defensada pels geòlegs William Ryan i Walter Pitman, de la Universitat de Colúmbia).
Hidrologia La mar Negra és la conca meromíctica més gran del món, on les aigües profundes no es barregen amb les capes superiors de l'aigua que reben l'oxigen de l'atmosfera. Com a resultat, més del 90% de les aigües profundes de la mar Negra té la característica de ser aigua anòxica. L'actual configuració hidroquímica està principalment controlada per la topografia i les conques fluvials, que es tradueixen en una forta estratificació vertical de l'estructura i un balanç hídric positiu. Les capes superiors són en general més fresques, menys denses i menys salades que les aigües més profundes, ja que són alimentades pels grans sistemes fluvials, mentre que els fons procedeixen de les aigües càlides, les aigües salades de la Mediterrània. Aquesta afluència d'aigua densa de la Mediterrània és equilibrada per una sortida de la mar Negra d'aigua superficial cap al mar de Màrmara, la qual cosa serveix per al manteniment de l'estratificació i els nivells de salinitat.
La superfície de l'aigua té una salinitat mitjana de 18-18,5 parts per mil (en comparació amb el 30 a 40 dels oceans) i conté oxigen i altres nutrients necessaris per mantenir l'activitat biòtica. Aquestes aigües circulen per tota la conca, amb un gir ciclònic que transporta l'aigua al voltant del perímetre de la mar Negra. De forma nombrosa i gairebé permanent, es formen remolins a causa de la surgència costanera al voltant de la plataforma. La força d'aquesta característica és controlada per les descàrregues fluvials estacionals i per les variacions atmosfèriques. La temperatura de les aigües superficials varia estacionalment entre els 8 °C i els 30 °C.
Directament sota de la superfície es troben les aigües fredes de la capa intermèdia (CIL). Aquesta capa està composta per les fresques i salades aigües superficials, que són el resultat del refredament localitzat a nivell fluvial i la disminució d'entrada d'aportacions durant els mesos d'hivern. La producció d'aquesta aigua es concentra en el centre dels principals girs i al nord-oest de la plataforma, i l'aigua no és prou densa per penetrar a les aigües profundes, produint-se una dispersió de l'aigua a tota la conca. La base del CIL es caracteritza per una important termoclina, haloclina i picnoclina a ~100–200 metres i la densitat d'aquesta disparitat és el principal mecanisme per a l'aïllament de les aigües profundes.
Per sota la picnoclina, la salinitat augmenta a 22-22,5 ppm i les temperatures es mouen al voltant del 8,5 °C. El medi ambient es desplaça d'hidroquímic oxigenat a anòxic. Certes espècies de bacteris extremòfils són capaços d'utilitzar el sulfat (SO42-) en l'oxidació de matèria orgànica, cosa que porta a la creació de sulfur d'hidrogen (H2S). Això permet la precipitació de sulfurs com el sulfurs de pirita de ferro, la greigite i el ferro monosulfit, així com la dissolució del carbonat de la matèria com el carbonat de calci (CaCO ₃), que es troba en els dipòsits. La matèria orgànica, incloent-hi objectes com vaixells antropogènics, estan ben conservats. Durant els períodes d'alta productivitat superficial, es dona una etapa de curta durada de floració d'algues orgàniques, conegudes com a sapropels. Els científics han informat d'una floració anual del fitoplàncton que es pot veure en moltes imatges de la NASA de la regió.
Les simulacions mostren l'alliberament dels núvols de sulfur d'hidrogen en el cas d'un impacte d'asteroides al mar Negre, que representen una amenaça per a la salut o fins i tot la vida de les persones que viuen en les seves costes.
Ecologia