va ser un pensador i polític indi. Se'l coneix amb el sobrenom de Mahatma o Mahatma Gandhi (la paraula mahatma significa 'gran ànima'; prové de les formes del sànscrit maha- 'gran' i atma- 'ànima'), o bapu (de l'hindi 'pare'). Fou un dels pares de la independència de la nació índia i la desaparició del Raj britànic mitjançant l'ús de la no-violència.
Gandhi va néixer a Porbandar (actual estat de Gujarat), un poble costaner de l'Índia. Era el fill del primer ministre local i la seva família era de la casta vaisya (comerciant). Va estudiar dret al University College de Londres,Gangrade, K.D., Moral Lessons From Gandhi S Autobiography And Other Essays, p. 155 i va exercir com a advocat a Bombai (actual Mumbai). Els seus primers treballs, els va realitzar a Sud-àfrica l'any 1893. Mentre treballava per a una empresa en aquest país, es va interessar per la situació dels 150.000 compatriotes que hi residien i va lluitar contra les lleis que discriminaven els indis a Sud-àfrica mitjançant la resistència passiva i la desobediència civil.
Va tornar a l'Índia el 1915, i el 1921 ja figurava al capdavant del Congrés Nacional Indi. Va instaurar nous mètodes de lluita (les vagues i les vagues de fam), i en els seus programes rebutjava la lluita armada i predicava la no-violència com a mitjà per a resistir el domini britànic. Preconitzava la total fidelitat als dictats de la consciència, arribant fins i tot a la desobediència civil si fos necessari; a més, va lluitar per tornar a les velles tradicions índies. Va mantenir correspondència amb Lev Tolstoi, que va influir en el seu concepte de resistència no violenta. En va destacar la marxa de la sal, una manifestació a través del país contra els impostos a què estava subjecte aquest producte.
miniatura|esquerra|Gandhi i la seva esposa Kasturba el 1902 Empresonat en diverses ocasions, aviat es va convertir en un heroi nacional. L'any 1931, va participar en la conferència de Londres, en la qual va reclamar la independència de l'Índia. Es va inclinar a favor de la dreta del Partit del Congrés i, per això, va tenir conflictes amb el seu deixeble Nehru, que representava l'esquerra. El 1942, Londres va enviar com a intermediari Richard Stafford Cripps per negociar amb els nacionalistes; però, atès que no es va trobar una solució satisfactòria, aquests van radicalitzar les seves postures. Gandhi i la seva esposa Kasturba van ser empresonats: ella va morir a la presó, mentre que ell va dur a terme vint-i-un dies de dejuni.
La seva influència moral sobre el desenvolupament de les converses que van preparar la independència de l'Índia va ser considerable, però la separació del Pakistan el va descoratjar profundament.
Gandhi va intentar de reformar la societat índia apostant per integrar les castes més baixes (els sudra o ‘treballadors’, els pàries o ‘intocables' i els mleccha o ‘bàrbars') i per desenvolupar les zones rurals. Va desaprovar els conflictes religiosos que van seguir la independència de l'ìndia i va defensar els musulmans al territori hindú, per la qual cosa va ser assassinat per Nathuram Godse, un fanàtic integrista indi, el 30 de gener de 1948, a l'edat de 78 anys. Les seves cendres van ser llançades al riu Ganges.
Gandhi va portar una vida amb senzillesa, confeccionant les seves pròpies peces de roba i, a més, sent un destacat vegetarià. Tot i així, la seva vida presenta clarobscurs en relació al racisme, la pederàstia i la violència de gènere que, segons diverses fonts, practicava de forma freqüent.
Els primers anys miniatura|esquerra|Gandhi el 1886 Mohandas Karamchand Gandhi va néixer a Porbandar (actual estat de Gujarat), un poble costaner, a l'Índia. Era el fill de Karamchand Gandhi, un primer ministre local, i la seva família era de la casta vaisya ('comerciant').
La seva mare, Putlibai, quarta esposa del seu pare, va tenir una gran influència en la seva infància, quan Gandhi va aprendre de ben menut a no fer mal a cap ésser viu, a ser vegetarià, a dejunar per purificar-se i ser tolerant amb altres credos i sectes. Als tretze anys, va contreure matrimoni, arranjat pels seus pares, amb Kasturba Makharji, que tenia la mateixa edat que ell i amb la qual va tenir quatre fills.
Gandhi va ser un estudiant mediocre de jove a Portbandar i posteriorment a Rajkot, ja que just aconseguí passar l'examen d'admissió a la Universitat de Bombai l'any 1887 i es matriculà a l'Escola de Samaldas, a Bhavnagar. No hi va estar molt de temps, però va aprofitar l'avinentesa d'estudiar a Anglaterra, país que considerava el bressol de filòsofs i poetes, el centre de la civilització.
Va tornar a l'Índia després d'aconseguir llicenciar-se per exercir l'advocacia a Anglaterra. Va intentar establir-se com a advocat a Bombai, però no va tenir gaire èxit, perquè aleshores la professió d'advocat estava saturada i Gandhi no era una figura dinàmica als tribunals. Va tornar a Rajkot, on va dur a terme la modesta tasca de preparar peticions a litigants. Va haver de deixar aquesta feina després d'un altercat amb un oficial britànic en un incident en què va intentar advocar per al seu germà gran. En aquesta ocasió, l'any 1893, va acceptar signar un contracte de treball per un any amb una companyia índia que operava a Natal, a Sud-àfrica.
Moviment dels drets civils a Sud-àfrica (1893–1914) En aquest punt de la seva vida, Gandhi era una persona de caràcter moderat, tímid i políticament indiferent. Va llegir per primera vegada un periòdic a l'edat de 18 anys i en parlar en un tribunal patia d'una gran por escènica. Sud-àfrica el va canviar radicalment quan va viure la humiliació i l'opressió a què estaven subjectes els indis en aquella regió. Un dia, en un tribunal de Durban, un magistrat anglès li va demanar que es llevara el turbant que portava posat, a la qual cosa Gandhi es va negar, eixint impetuosament de la cort.
No obstant això, l'incident que serviria com a catalitzador del seu activisme polític va ocórrer diversos anys després, quan viatjant a Pretòria va ser tret forçosament del tren on viatjava en l'estació de Pietermaritzburg, quan es va negar a mudar-se de la primera classe on viatjava a la tercera classe, la qual es destinava a la gent de color. Més tard, viatjant en una diligència, va ser colpejat pel conductor quan es va negar a cedir el seu seient a un passatger de pell blanca. A més, en aquest viatge, va patir altres humiliacions en no donar-li allotjament en uns quants hotels per la seua ètnia. Aquesta experiència el va posar molt més en contacte amb els problemes que patien quotidianament la gent de color a Sud-àfrica. I en aquest país, després d'haver patit el racisme, els prejudicis i la injustícia, va començar a qüestionar la situació social seua i dels seus conterranis i en la societat.
Quan va vèncer el seu contracte, es va preparar per tornar a l'Índia. En la festa de comiat en el seu honor a Durban, llegint un diari es va informar que s'estava elaborant una llei en l'Assemblea Legislativa de Natal, la qual negaria el vot als indis. Posposà la seva tornada l'Índia i es va dedicar a la tasca d'elaborar diverses peticions, tant a l'assemblea de Natal com al govern britànic, tractant d'evitar que la llei s'aprovés. Si bé no va aconseguir el seu objectiu, ja que la llei va ser promulgada, va aconseguir, no obstant això, cridar l'atenció sobre els problemes de discriminació racial contra els indis a Sud-àfrica.
Al principi de la Guerra de Sud-àfrica, Gandhi va considerar que els indis havien de participar-hi si aspiraven legitimar-se com a ciutadans de ple dret de l'imperi. Així, va organitzar cossos de voluntaris no combatents que assistiren els britànics. No obstant això, en acabar la guerra, la situació dels indis no va millorar; de fet, va continuar deteriorant-se.
El 1906, el govern de Transvaal va promulgar una llei que obligava tots els indis a registrar-se. Això va ocasionar una protesta massiva a Johannesburg, on Gandhi va crear la plataforma satyagraha (‘afecció o devoció a la veritat'), que consistia en una protesta no violenta.
Gandhi va insistir que la llei promulgada s'havia de desafiar de manera oberta però no violenta, patint el càstig que el govern volgués imposar. Aquest desafiament va durar set anys, en els quals milers d'indis van ser empresonats (incloent-hi Gandhi en diverses ocasions), assotats i fins i tot afusellats per protestar, refusar registrar-se, cremar les seues targetes de registre i qualsevol altra forma de protesta no violenta. Si bé el govern va aconseguir reprimir la protesta dels indis, la denúncia a l'exterior dels mètodes extrems utilitzats pel govern de Sud-àfrica, finalment, va obligar el general sud-africà Jan Christian Smut a negociar una solució.
Durant els seus anys a Sud-àfrica, Gandhi es va inspirar en la Bhagavad Gita i en els llibres de Tolstoi, particularment en El Regne de Déu és dins vostre. En la dècada de 1880, Tolstoi s'havia convertit profundament a la causa de l'anarquisme cristià. Gandhi va traduir un altre llibre d'aquest autor anomenat Carta a un hindú, escrit el 1908, en resposta als nacionalistes indis que recolzaven la violència. Gandhi va romandre en contacte amb Tolstoi fins a la mort d'aquest, el 1910. La carta de Tolstoi es basa en la filosofia hindú dels Vedes i les ensenyances de Krishna en relació amb el creixent nacionalisme indi. Gandhi també es va inspirar en l'escriptor americà Henry David Thoreau, que va escriure el famós assaig La desobediència civil.
La lluita per la independència de l'Índia (1915–45) Gandhi va criticar tant les accions del Raj britànic com la violència venjativa dels indis. Oferí condol a les víctimes civils britàniques i condemnà els disturbis que, després de l'oposició inicial del partit, va ser acceptat després del discurs emocionat de Gandhi defensant el seu principi que tota la violència era dolenta i no podia justificar-se.R. Gandhi, Patel: A Life, p. 82. Després de la massacre i la violència posterior, Gandhi va començar a centrar-se a assolir un autocontrol i controlar totes les institucions de govern de l'Índia, i madurà aviat el swaraj o la completa independència individual, espiritual i política.
miniatura|Sala de Mahatma Gandhi en l'Ashram de Sabarmati miniatura|Ashram de Sabarmati, la casa de Gandhi a Gujarat El desembre de 1921, Gandhi va ser investit amb el poder executiu en nom del Congrés Nacional Indi. Sota el seu lideratge, el congrés va ser reorganitzat amb una nova constitució, amb l'objectiu del swaraj. L'afiliació al partit va ser oberta a qualsevol persona disposada a pagar un preu simbòlic. Una jerarquia de comitès es va crear per millorar la disciplina, transformant el partit d'una organització d'elit en una organització nacional de masses. Gandhi va estendre la seva plataforma de no-violència per incloure la política de swadeshi -el boicot als productes fabricats a l'estranger, especialment de productes britànics. Al costat d'això, la seva defensa que el khadi ('tela d'estar per casa') seria usat per tots els indis en lloc dels tèxtils de fabricació britànica. Gandhi va exhortar els homes i dones indis, rics o pobres, a passar una estona cada dia girant el khadi en suport del moviment d'independència.R. Gandhi, Patel: A Life, p. 89. Gandhi va arribar a inventar una filadora petita, portàtil, que pogués ser plegada a la mida d'una petita màquina d'escriure. Aquesta va ser una estratègia per inculcar disciplina, dedicació, per treure del moviment els que no ho volguessin fer i per l'ambiciosa estratègia d'incloure les dones en el moviment, en un moment en què molts pensaven que aquestes activitats no eren activitats respectables per a les dones. A més de boicotejar els productes britànics, Gandhi va exhortar el poble a boicotejar les institucions educatives britàniques i els tribunals de justícia, a renunciar a l'ocupació en el govern, i a renunciar als títols i als honors britànics.