El vehicle blindat M1 Abrams és un tanc produït als Estats Units i el principal mitjà blindat de l'Exèrcit dels Estats Units, dels Marines dels EUA, i dels exèrcits d'Egipte, Kuwait, Aràbia Saudita i Austràlia (2007). El seu nom és un homenatge al general Creighton Abrams, antic Cap de l'Estat Major i comandant del 37è Regiment Blindat de l'exèrcit dels Estats Units.
Va entrar en servei l'any 1980, reemplaçant al M60 i el M48 Patton i convivint durant 10 anys amb el M60A3 millorat, que havia entrat en servei el 1978. Des de llavors se n'han desplegat tres versions principals: M1, M1A1, i M1A2, que han anat incorporant armament, protecció i electrònica millorades. Aquestes millores, junt amb periòdiques modernitzacions dels carros més antics, han permès a aquest veterà vehicle romandre en servei a primera línia.
Desenvolupament Desenvolupament previ El primer intent de reemplaçar a la ja venerable sèrie M60 va ser el frustrat MBT-70, desenvolupat conjuntament amb Alemanya Occidental. El M60 era el resultat de l'evolució gradual d'un disseny basat en el tanc de la 2a Guerra Mundial M26 Pershing, amb un perfil molt alt i un blindatge i armament mediocres comparats amb els dissenys soviètics contemporanis. El MBT-70 era molt ambiciós, com molts programes armamentístics americans de la dècada de 1960. Tenia un sistema de míssils llançables des del canó, suspensió d'agenollament (kneeling), conductor allotjat a la torre i altres idees que finalment no van arribar a bon port. La cancel·lació del projecte va obrir el camí del M1 Abrams, que no va incloure la major part de les problemàtiques innovacions experimentades al MBT-70.
Començament del projecte L'Exèrcit va començar el projecte XM815 el gener de 1972. El Grup de Treball de Tancs de Batalla Principal va ser establert sota el comandament del Major General William Desobry amb el suport tècnic del Comandament d'Automoció i Armaments de Tancs.
A la primavera de 1972, Desobry va ser informat pels britànics sobre el seu propi blindatge recentment desenvolupat "Burlington" dels laboratoris de l'exèrcit britànic. L'armadura es va realitzar excepcionalment contra càrregues en forma de calor, com ara rondes de calor. Al setembre, Desobry va convèncer l'exèrcit d'incorporar el nou blindatge. Per aprofitar al màxim Burlington, també conegut com a Chobham, el nou tanc hauria de tenir una armadura d'uns dos peus de gruix (per comparació, el blindatge de la M60 és d'uns quatre polzades de gruix). El general Creighton Abrams va fixar el pes del nou tanc en 53 tones. L'objectiu original de mantenir un pes inferior a 45 tones va ser abandonat.
En aquell moment, el sistema d'adquisició del Pentàgon estava ple de problemes causats pel desig de tenir el millor disseny possible. Això sovint va provocar que els programes fossin cancel·lats a causa de sobrecostos, deixant les forces amb sistemes obsolets com va ser el cas del MBT-70. Hi va haver un fort moviment dins de l'Exèrcit per aconseguir un nou disseny dins del pressupost per evitar que l'experiència MBT-70 es repetia. Per al nou disseny, l'Exèrcit va fixar el cost del disseny a unitat en no més de 507.790 dòlars (equivalent a 3.9808.000 dòlars el 2025).
L'aproximació del Pentàgon al control de la recerca i el desenvolupament es va modificar amb la XM1. L'estratègia d'adquisició prèvia va demanar una quantitat significativa del treball de disseny que ha de fer el govern. En el nou marc, els contractistes oferirien competitivament els seus propis dissenys en lloc de competir únicament pel dret a fabricar el producte final.
El gener de 1973, l'Exèrcit dels Estats Units va emetre la petició XM1 (ja que el XM815 havia estat rebatejat el novembre de 1972). El nou tanc va haver de derrotar qualsevol impacte d'un canó soviètic a 800 m i 30 graus a cada costat. El tanc estaria armat amb el canó M68 de 105 mm, una versió autoritzada de la Royal Ordnance L7, i una versió de 20 mm del Bushmaster M242. L'exèrcit va eliminar aquest últim del disseny. El maig de 1973, Chrysler Defense i General Motors van presentar propostes. Tots dos estaven armats amb el canó M68 de 105 mm, el L7 amb llicència, i el Bushmaster de 20 mm. Chrysler va triar un motor de turbina de gas Lycoming AGT1500 de 1.500 CV. El model de GM va ser alimentat per un motor dièsel de 1.500 CV similar al que s'utilitzava en el MBT-70 i XM803.
Entrada en servei Va entrar en servei en l'exèrcit dels Estats Units el 1980. Una versió millorada del M1, el M1A1, va ser presentada el 1985. El M1A1 està dotat amb el canó d'ànima llisa M256 de 120 mm desenvolupat per Rheinmetall AG d'Alemanya per al Leopard 2, blindatge millorat, i un sistema de protecció NBQ (sigles en anglès de Químic, Biològic, Radiològic i Nuclear).
El M1A2 és una versió millorada del M1A1 amb un visor tèrmic independent per al comandant i un sistema d'armes, equip de navegació posicional, bus de dades digital i unitat d'interfície de radi. El M1A2 SEP- (System Enhancement Package) va afegir mapes digitals, capacitat FBCB2- (Force XXI Battlefield Command Brigade and Below) un sistema de refrigeració millorat per mantenir la temperatura del compartiment de la tripulació, més l'addició de múltiples sistemes computeritzats.
Entre les millores posteriors s'inclouen: blindatge d'urani empobrit per a totes les variants, un paquet de millores digitals per al A1 (M1A1D), un programa de concordança per estandarditzar les parts entre l'exèrcit i els marines (M1A1HC), i una millora electrònica per al M1A2 SET.
Durant les operacions Escut del Desert, Tempesta del Desert i per a les missions de manteniment de pau en Bòsnia, alguns M1A1s van ser modificats amb millores al blindatge. El M1 pot ser equipat si és necessari amb diversos sistemes escombramines (rascle o batolles). El xassís del M1 és la base per al vehicle d'enginyers de combat Grizzly i per al llançaponts pesant M104 Wolverine.
Característiques Blindatge miniatura|Fotografia d'un M1 Abrams de nit amb els fars encesos.
L'Abrams està protegit per un tipus de blindatge compost d'origen anglès amb nom en clau Chobham format per múltiples capes superposades d'acer, ceràmica, composts plàstics i kevlar, donant-li una protecció equivalent a 1320-1620 mil·límetres contra projectils HEAT i uns 940-960 mm contra projectils d'energia cinètica KE. Pot ser equipat amb blindatge reactiu, amb faldons per a les erugues si és necessari i amb blindatge slat sobre la posterior del tanc i els dipòsits de combustible posterior com a protecció contra míssils antitancs. El combustible i la munició s'emmagatzemen en compartiments blindats amb plafons de mínima resistència (per projectar l'explosió cap a fora del carro en cas d'impacte, protegint la tripulació del risc d'una explosió interna. Un folre de kevlar dona protecció contra metralla. A començaments de 1987 els tancs M1A1 van ser equipats amb equips de blindatge millorat que incorporava urani empobrit al seu blindatge al front de la torre i el casc. El blindatge reforçat d'aquesta forma ofereix una resistència significativament superior contra tot tipus d'armes antitancs, però a compte d'afegir un pes considerable al vehicle.
Els tancs estacionats a Alemanya, la primera línia de defensa contra la Unió Soviètica, van ser els primers a incorporar aquesta millora. Els tancs nord-americans que van participar en l'operació Tempesta del Desert van rebre un programa d'emergència per millorar la seva protecció amb blindatge d'urani empobrit just abans de l'inici de la campanya. La variant que va participar en els combats va ser el M1A1 HA (Heavy Armour, blindatge pesant). Els tancs M1A2 van dotats de blindatge d'urani empobrit de sèrie, i tots els tancs M1A1 en servei actiu han estat reconvertits a aquest estàndard, augmentant el pes de les 63 tones del M1A1 HA a les 69 del M1A2 i M1A2 SET. Se suposa que la protecció oferta pel seu blindatge és similar a la del Leopard 2 o similars.
Armament miniatura|Un M1A1 disparant el canó M256 de 120 mm. Armament Principal Canó d'ànima ratllada M68A1
L'armament principal del model original del M1 era el M68A1 de 105 mm que disparava una àmplia varietat de municions: perforant, HEAT, fòsfor blanc, i un eficient i letal projectil antipersonal (flechette múltiple). Aquest canó de tanc és una versió construïda sota llicència del britànic, d'ànima ratllada, 'Royal Ordnance L7' '.
Encara que era una arma fiable i àmpliament usada tant per països de l'OTAN com de l'antic Pacte de Varsòvia, es necessitava un canó capaç destruir blancs en una distància superior als 3 km per enfrontar-se a les noves millores tecnològiques aplicades al blindatge. Per aconseguir fer-ho més mortífer es necessitava incrementar el diàmetre del projectil. Quant a precisió i penetració el M68A1 està alhora amb el M256A1 en distàncies de fins a 3 km, però per sobre d'aquesta distància els projectils de 105 mm manquen de l'energia cinètica necessària per superar la protecció oferta pels blindatges moderns.
Canó d'ànima llisa M256 miniatura|Un M1A1 sent descarregat d'un LCAC
L'armament principal del M1A1 i del M1A2 és el canó M256 de 120 mm i 44 calibres de longitud (44 vegades el seu diàmetre) d'ànima llisa, dissenyat per Rheinmetall AG d'Alemanya i fabricat sota llicència als Estats Units per Watervliet Arsenal, Nova York. És una variant del canó Rheinmetall L/44 de 120 mm que porten els Leopard 2 alemanys en totes les seves versions fins al Leopard 2 A 5. El Leopard 2 A 6 porta un canó|gorja de calibre 55.
Dispara projectils M829A2 APFSDS, que van ser dissenyats específicament per enfrontar-se a l'amenaça dels T-90 o T-80 U, donat l'alt nivell de protecció que als tancs esmentats els proporcionava el blindatge reactiu explosiu kontakt-5. També pot disparar projectils de càrrega HEAT conformada com el M830, l'última de les versions de la qual (M830A1) incorpora una sofisticada espoleta sensora electrònica multimanera, i major capacitat de fragmentació, que pot ser usada amb efectivitat contra vehicles blindats, personal i avions volant a baixa cota. A diferència dels tancs de construcció soviètica contra els quals es va dissenyar, l'Abrams no usa un carregador automàtic, sinó manual, ja que es considera que és més ràpid i fiable.
El nou cartutx antipersonal M1028 de 120 mm canister conté 1.098 boles d'acer de 10 mm que es dispersen des de la boca del canó com si aquest fos una escopeta, amb un abast letal d'uns 600 m. A part de l'evident utilitat en el combat contra infanteria, pot usar-se per fer caure parets i fer forats de la mida d'un home en parets de ciment armat fins i tot a 75 m de distància.
Armament Secundari El tanc Abrams té 3 metralladores: Una metralladora M2HB Calibre.50 (12.7 mm) en una cúpula giratòria independent per al comandant. En els models M1, M1IP i M1A1 HA aquesta arma està disposada en una muntura motoritzada que disposa d'un periscopi de 3 augments, coneguda com a lloc d'armes del cap de carro que pot ser disparada des de dins mentre el vehicle està tancat. En els models M1A2 i M1A2SEP aquesta metralladora està en un muntatge flexible i el cap de carro ha d'exposar-se al foc enemic per disparar l'arma manualment. Amb el futur equip TUSK podrà muntar una metralladora M2 o un llançagranades Mk 19 a la plataforma d'armes remota CROWS (similar al lloc|parada d'armes remot M151 usat en la família de vehicles Stryker). Una metralladora M240 de calibre .30 (7,62 mm) davant l'escotilla del carregador. En la Segona Guerra del Golf alguns d'aquests muntatges han estat equipats amb escuts, així com amb visors nocturns per a enfrontaments en situacions de baixa visibilitat. Una metralladora M240 de calibre .30 (7,62 mm) en una muntura coaxial. Aquesta metralladora es dispara amb el mateix sistema de control de tret computeritzat usat pel canó principal.