miniatura|L'expedició del Discovery a l'Antàrtida LExpedició Discovery és el nom amb què es coneix lExpedició Britànica Antàrtica realitzada entre 1901 i 1904. Fou la primera expedició oficial britànica a les regions de l'Antàrtida del , des del viatge de James Clark Ross seixanta anys abans (1839–1843).
Organitzada a gran escala sota un comitè conjunt de la Royal Society i la Royal Geographical Society (RGS), la nova expedició va dur a terme investigacions científiques i exploracions geogràfiques en el que es considerava, durant aquella època, un continent inexplorat. A més, va ser el punt d'inici de la carrera antàrtica de molts que van esdevenir personatges importants durant l'Edat heroica de l'exploració de l'Antàrtida, La també coneguda com "Era heroica de l'exploració Antàrtica" generalment abasta des de l'expedició belga d'Adrian de Gerlache el 1897, fins al final de l'Expedició Imperial Transantàrtica, en 1917. entre els quals Robert Falcon Scott, que va encapçalar l'expedició, Ernest Shackleton, Edward Wilson, Frank Wild, Tom Crean i William Lashly.
Les seves troballes científiques van tenir una gran repercussió en la biologia, zoologia, geologia, meteorologia i magnetisme, principalment a partir dels importants descobriments geològics i zoològics concretats. Quant a exploracions geogràfiques, va ser descoberta la península d'Eduard VII, seguint la ruta d'exploració a través de les Muntanyes Transantàrtiques. L'expedició, tanmateix, no va aconseguir acostar-se gaire al pol Sud, cosa que era una de les seves principals intencions, assolint una cota màxima en les coordenades 82° 17′ S. La distància màxima cap al sud feta pels homes abans de la conquesta del Pol Sud, el 1911, també és coneguda en anglès com Furthest/Farthest South (el Sud més llunyà), utilitzada en algunes històries polars per a suggerir la latitud màxima assolida per l'ésser humà abans de la conquesta del pol. El terme té un significat equivalent a la història de les exploracions Àrtiques.
A més d'inspirar a futures expedicions, va passar a ser una fita en la història britànica de les exploracions antàrtiques. Va ser rebuda i celebrada com tot un esdeveniment, malgrat haver requerit una costosa missió per alliberar el Discovery i la seva tripulació del gel, i malgrat les disputes sorgides entorn de la veracitat d'alguns dels seus registres científics. S'ha arribat a la conclusió que la principal falla de l'expedició va ser la seva incapacitat per dominar les tècniques de desplaçament per les zones polars de manera eficient, usant esquís i gossos, problema que persistiria en la resta de les expedicions britàniques a l'Antàrtida de l'Època Heroica.
miniatura|alt= Es mostren les rutes dels principals viatges de l'expedició amb diferents línies que surten de la base a Hut Point.|Mapa que mostra l'àrea de treball de l'Expedició Discovery, 1902-04. Viatges principals: Línia vermella: viatge del sud al sud-est, novembre de 1902 a febrer de 1903. Línia negra: viatge Occidental a través de les Muntanyes Occidentals a l'altiplà polar, desembre a octubre de 1903. Línia blava: viatges al punt de missatges i la colònia de pingüins emperador de Cap Crozier, octubre de 1902, setembre i octubre de 1903.
Antecedents miniatura|alt= Home amb un uniforme fortament brodat mira cap a la dreta, portant una gran espasa. Un instrument de navegació està en una taula, a baix a la dreta.|Sir James Clark Ross, descobridor del Mar de Ross, la barrera de gel de Ross i l'estret McMurdo Entre 1839 i 1843, el capità de l'Armada Reial James Clark Ross —comandant els seus vaixells HMS Erebus i HMS Terror—, va completar tres recorreguts cap al continent antàrtic. Durant aquest lapse de temps, Ross va descobrir i va explorar un nou sector de l'Antàrtida, que després passaria a ser explorat per diverses expedicions britàniques, incloent-hi la del Discovery, i va establir a més la geografia general del continent, batejant gran part del relleu descobert. Els seus descobriments més notables van ser el mar de Ross, la Gran Barrera de Gel (més tard rebatejada com la barrera de gel de Ross), l'illa de Ross, l'illa Victòria, l'estret McMurdo i els volcans bessons mont Erebus i mont Terror.
Ross tornaria a la Barrera alguns cops més, esperant penetrar-hi, encara que va ser incapaç de fer-ho, aconseguint el seu trajecte més austral en 78° 10′, el febrer de 1842. Ross sospitava que hi havia terra cap a l'est de la barrera, però mai no va poder confirmar-ho.
Després del viatge de Ross no hi va haver cap altre viatge registrat a aquest sector de l'Antàrtida en cinquanta anys. Però el gener de 1895, un balener noruec va fer una breu estada al Cap Adare, l'extrem més septentrional de la Terra de Victòria. Quatre anys més tard Carsten Borchgrevink, que havia participat en aquell viatge, feia la seva pròpia expedició a la regió, en el Creu del Sud. Aquesta expedició va ser finançada amb una donació de 35.000 lliures del magnat editor britànic George Newnes, a condició que l'aventura fos anomenada "Expedició Antàrtica Britànica" (British National Antarctic Expedition). Borchgrevink va desembarcar al cap Adare el febrer de 1899, va aixecar-hi una petita cabana i va passar-hi l'hivern de 1899. L'estiu següent va navegar cap al sud fins a l'entrada de Ross a la Barrera. Un equip de tres tripulants varen anar amb trineu cap al sud sobre la superfície de la barrera arribant a un punt encara més al sud, a 78° 50′.
L'expedició Discovery es va planejar enmig d'un gran interès internacional per les regions antàrtiques en tombar del al XX. Una expedició alemanya comandada per Erich von Drygalski va salpar al mateix temps que el Discovery, per a explorar el sector del continent al sud de l'oceà Índic. L'explorador suec Otto Nordenskjold estava encapçalant una expedició a la Terra de Graham, i una expedició francesa sota comandament de Jean-Baptiste Charcot se n'anà a la Península Antàrtica. Finalment, el científic escocès William Speirs Bruce estava encapçalant una expedició científica al Mar de Weddell.
Preparació de l'expedició Armada Reial, Markham i Scott Sota la influència de sir John Barrow, segon secretari de l'Almirallat britànic, l'exploració polar s'havia convertit en el destí en temps de pau de la Royal Navy després de la Guerra Napoleònica. L'interès naval va disminuir després de la desaparició el 1845 de l'Expedició de Franklin que a bord dels vaixells de Ross, Erebus i Terror cercava el Pas del Nord-oest. No es va tornar a saber d'ells, tot i les moltes cerques posteriors. Després dels problemes trobats per l'expedició de 1874-1876 al Pol Nord, encapçalada per George Nares, i la seva declaració que el Pol Nord era "impracticable", l'Almirallat britànic es va convèncer que les futures exploracions polars serien perilloses, cares i en va. miniatura|upright|Capità Robert Falcon Scott, nomenat líder de l'Expedició Discovery
Tanmateix, el secretari de la Royal Geographical Society (i posterior president) Sir Clements Markham, antic marí de l'armada, havia servit en una de les expedicions de rescat de Franklin el 1851. També havia acompanyat Nares en una part d'aquella expedició, i esdevingué un ferm defensor que l'armada continués el seu rol històric. Una oportunitat per promoure aquesta ambició va sorgir el novembre de 1893, quan el prominent biòleg sir John Murray, que havia visitat aigües de l'antàrtic com a biòleg amb l'Expedició Challenger durant la dècada de 1870, es va adreçar a la Royal Geographical Society. Murray va presentar un article titulat "La Renovació de les exploracions antàrtiques", i proposava una expedició a gran escala en benefici de la ciència britànica. La iniciativa va rebre un fort suport, tant per part de Markham com pel primer cos científic del país, la Royal Society. Es va constituir una comissió mixta de les dues societats per a decidir la forma d'abordar l'expedició proposada. La visió de Markham sobre una operació naval en tota regla seguint l'estil de Ross o Franklin, trobava l'oposició per una part de la comissió mixta, però la seva tenacitat era tal que l'expedició es va dissenyar finalment amb bona part dels seus desigs. El seu cosí i biògraf més tard escriuria que "l'expedició era la creació del seu cervell i el producte de la seva energia persistent".
Feia temps que era pràctica habitual de Markham fixar-se en oficials navals joves i prometedors que podrien arribar a ser adequats per a tenir responsabilitats polars, si es presentava l'oportunitat. Havia conegut el guardiamarina Robert Falcon Scott el 1887, mentre servia amb HMS Rover a Saint Kitts, i se n'havia recordat. Tretze anys més tard, Scott, en aquell moment un tinent de Torpedes al HMS Majestic, estava mirant de progressar a la seva carrera, i una trobada casual amb Sir Clements a Londres el va portar a presentar-se per a dirigir l'expedició. Feia temps que Markham pensava en Scott, encara que no era la seva primera opció, però altres candidats més afavorits o bé s'havien fet massa vells, o no estaven ja disponibles. Amb el suport determinant de Markham, el nomenament de Scott es va confirmar el 25 de maig de 1900, seguida immediatament per la seva promoció a comandant.
Ciència contra aventura L'estructura de comandament de l'expedició estava encara per constituir. Markham havia decidit des del començament que el màxim responsable hauria de ser un oficial naval, no un científic. Scott, escrivint a Markham després del seu nomenament, reiterava que "cal tenir comandament total sobre el vaixell i els equips de terra", i va insistir que se'l consultés per a tots els nomenaments futurs. Tanmateix, la Comissió Mixta, amb l'aquiescència de Markham, tenia assegurada la presència com a director científic de l'expedició de John Walter Gregory, professor de geologia a la Universitat de Melbourne i anterior geòleg assistent al Museu Britànic. El punt de vista de Gregory, amb el suport de la part de la Royal Society a la comissió mixta, era que l'organització i comandament dels equips de terra havia d'estar a les seves mans: "... El Capità seria instruït per donar ajuda quan sigui requerida en operacions de dragatge, arrossegament amb xarxes, etc., i per posar els bots a disposició del personal científic". En la disputa que va seguir, Markham sostenia que el comandament de Scott sobre l'expedició sencera havia de ser total i inequívoc, i el mateix Scott va insistir en aquest punt fins al punt de renúncia. La posició de Markham i Scott va prevaldre i Gregory es va retirar dient que el treball científic no s'hauria "de subordinar a l'aventura naval".
Aquesta controvèrsia va agrir les relacions entre les dues societats de la comissió mixta, fins i tot quan va concloure l'expedició i es va reflectir en la crítica de la mesura i la qualitat d'alguns dels resultats publicats. Markham va manifestar que la seva insistència en el comandament naval era principalment una qüestió de tradició i estil, més que una discrepància amb la ciència. Havia deixat clar la seva opinió que, per si sol, el fet d'assolir una latitud més alta que un altre no era "digne de suport".
Personal miniatura|upright|esquerra|Ernest Shackleton, tercer oficial al Discovery