La casa reial de Mallorca, també anomenada Dinastia Privativa de Mallorca o simplement Dinastia de Mallorca, va ser una branca dinàstica sorgida a partir de la casa de Barcelona arran del testament de Jaume I (1262), que va instaurar una línia sobirana pròpia per al nou Regne de Mallorca.
Inicialment aquest regne comprenia Mallorca, Eivissa i Formentera, a més dels drets i tributs sobre la taifa de Menorca, governat pels musulmans. També incloïa els comtats del Rosselló i la Cerdanya, el feu de la vila de Cotlliure, el senyoriu i la baronia de Montpeller, la baronia d'Omeladès i el vescomtat de Carladès.
A més, exercia un cert control feudal sobre el Donasà, els castells de Queragut i Usson (situats al comtat de Foix) i la vall Ferrera, al Pallars Sobirà.
Història La casa reial de Mallorca va sorgir el 1276 arran de l'aplicació del darrer testament de Jaume I d'Aragó, on es repartien els seus dominis entre els seus fills Pere el Gran i Jaume II de Mallorca. El darrer, juntament amb els seus descendents estaven obligats a jurar vassallatge i a retre homenatge al rei d'Aragó cada vegada que aquest així ho decidís.
La Casa Reial de Mallorca la formen tots els descendents de la branca mallorquina del Casal d'Aragó, ja siguin reis, reines, infants o infantes. Es considerava als fills il·legítims com família del rei i se'ls coneixia pel cognom: de Mallorca, com a Pagà de Mallorca, germanastre natural del rei Jaume III.
Aquests foren els reis de la Dinastia Privativa que exerciren el seu rol:
Jaume II de Mallorca: Primer rei privatiu del Regne de Mallorca (1276–1285 / 1298–1311) Sanç I de Mallorca (1311–1324) Jaume III de Mallorca (1324–1349): amb la regència de l'Infant Felip de Mallorca i de Foix (1324–1328)
Jaume III de Mallorca fou desposseït de les seves possessions per Pere el Cerimoniós el 1343 i els seus descendents foren aspirants al tron: Jaume IV de Mallorca: rei nominal del Regne de Mallorca (1337–1375) Elisabet de Mallorca: reina nominal del Regne de Mallorca (1338–vers 1404).
La descendència d'Elisabet, Margalida de Montferrat, no mostrà interès pel tema de Mallorca ja que prèviament els drets de regència s'havien renunciat a benefici de Lluís I d'Anjou.
Símbols miniatura|Símbols de Mallorca a les exèquies de Carles V. L'escut que incorpora una franja blava sobre les tradicionals barres vermelles i grogues de la Corona d'Aragó és un símbol heràldic amb una història peculiar i poc documentada. Aquesta variant apareix en alguns armorials estrangers dels segles i , com lArmorial de Wijnbergen (c. 1265–1280), on s'atribueix explícitament al «le roi de malloques» els pals d'Aragó travessats per una banda blava, o el Héraut Vermandois (c. 1285–1300), que també inclou Mallorca amb brisures diferenciadores. De la mateixa manera, el Lord Marshal's Roll (c. 1295) recull la mateixa variant. Aquests exemples contrasten amb l'Armorial de Gelre (1370–1414), on s'hi observen només els pals sense banda.
Al , l'escut amb la banda diagonal blava reapareix en contextos puntuals, com el Livro do Armeiro Mor (1509) o les exèquies de Carles V celebrades a Brussel·les el 1558. Aquest ús podria obeir a la necessitat de diferenciar el Regne de Mallorca dins la complexa estructura de la Corona d'Aragó, especialment en entorns internacionals on calia establir una identitat pròpia.
Malgrat els primers exemples, dins el territori mallorquí, les quatre barres simples van continuar sent el símbol principalment utilitzat per la monarquia i les institucions del regne, un ús que es va mantenir fins al .
Organització
Les Lleis Palatines, promulgades per Jaume III de Mallorca el 9 de maig de 1337, regulaven l'organització i el funcionament de la cort reial, la cancelleria i la gestió financera del Regne de Mallorca. Aquest corpus legislatiu, dividit en vuit parts, detallava les funcions del personal de palau, incloent deures, normes de conducta i protocol. També establia les responsabilitats de quatre alts càrrecs: el majordom, el camarlenc, el canceller i el mestre racional, encarregats de supervisar les seves respectives àrees.
Les lleis incorporaven elements del dret consuetudinari i d'ordenacions prèvies, alhora que introduïen innovacions, com l'augment del nombre d'oficials i la definició més clara de les seves funcions. Inspirades per figures com Felip de Mallorca i Ramon Llull, aquestes normes configuraven una cort reial amb estructures i protocols únics, diferenciant-se de les altres monarquies medievals.
Després de l'ocupació de Mallorca per Pere el Cerimoniós el 1343, es va intentar localitzar aquest corpus legal, però no es trobà, ja que probablement Jaume III se l'havia emportat durant la seva fugida. Tot i això, algunes de les seves disposicions es van adaptar per a les ordenacions de la casa reial aragonesa.
Tombes dels reis de Mallorca Casa Reial Llinatge Regnat Sobirà Imatge Sepulcre Estat Creació del regne de Mallorca (1230) Casa reialde Mallorca Llinatge deBarcelona 1276 – 12851295 – 1311 Jaume II de Mallorca, el Prudent Catedral de Mallorca Reconstruïda el 1947 1311 – 1324 Sanç I de Mallorca, el Pacífic 60px|Tomba de Sanç I Catedral de Perpinyà Reconstruïda el 1966 1324 – 1335 Felip de Mallorca (regent) Desconegut Desconegut 1335 – 1349 Jaume III de Mallorca, el Temerari Catedral de Mallorca (des de 1905) Reconstruïda el 1947 1349 – 1375 Jaume IV de Mallorca Convent de Sant Francesc de Sòria Desconegut 1375 – 1404 Elisabet de Mallorca Desconegut Desconegut
Sanç I de Mallorca La decisió d'inhumar-lo a la capital rossellonesa s'explica pel seu paper en la fundació del nou temple de Sant Joan Baptista, del qual posà la primera pedra el 27 d'abril de 1324. Les fonts acadèmiques han remarcat el significat polític d'aquesta tria, que reforçava la capitalitat de Perpinyà dins el regne i consolidava el nou bisbat creat per la monarquia mallorquina.
A l'interior de la catedral, a la capella de Santa Maria dels Còrrecs —l'antic temple de Sant Joan el Vell—, es conserva avui un cenotafi commemoratiu. L'escultura jacent fou realitzada en marbre per l'escultor català Frederic Marès i Deulovol, i s'inaugurà el 19 de juny de 1966. El monument, situat sota l'orgue i accessible pel passadís lateral, és considerat un dels elements principals del patrimoni reial del conjunt catedralici de Perpinyà.
Jaume II i III de Mallorca miniatura|Sarcòfag de Jaume II, comanat per Carles III, al Museu d'Art Sacre de Mallorca.El sepulcre de Jaume II de Mallorca, situat a la capella de la Trinitat de la catedral de Mallorca, ha tingut una història plena de trasllats i restauracions. L'any 1300, Jaume II va ordenar la construcció d'aquesta capella amb la intenció de ser-hi enterrat en cas de morir a l'illa. Quan el monarca va morir el 29 de maig de 1311, el seu desig es va complir i fou enterrat en aquesta capella, que encara estava en construcció.
Durant segles, el sepulcre va ser objecte de múltiples modificacions. Inicialment, el cos del monarca es trobava en un sarcòfag de fusta decorat amb un drap blau amb les armes reials de Mallorca. Al llarg del temps, la degradació del sepulcre va obligar a renovar-lo diverses vegades, com ara el canvi de tela el 1588 i la construcció d'un panteó de pedra ordenat per Carles III el 1779. Aquest nou sepulcre pretenia protegir millor les restes del monarca, ja que fins aleshores era habitual que els visitants maneguessin el sarcòfag.
A principis del , sota la reforma de la catedral dirigida per Antoni Gaudí i impulsada pel bisbe Pere Joan Campins, el panteó de pedra va ser traslladat al Museu d'Art Sacre de Mallorca. Les restes de Jaume II van ser dipositades temporalment en un fèretre de fusta dins la mateixa capella, esperant un nou sepulcre definitiu.
Paral·lelament, el 1905 es van traslladar a la catedral les restes de Jaume III de Mallorca, que des del descansaven a València per ordre de Pere el Cerimoniós. Finalment, el 1946, un altre cop l'escultor Frederic Marès i Deulovol va dissenyar dos nous sarcòfags d'estil classicista per a Jaume II i Jaume III. L'any següent les restes mortals dels dos monarques van ser dipositades dins aquests nous sepulcres, situats a la capella de la Trinitat, on reposen actualment.
Jaume IV de Mallorca Segons el seu testament, atorgat a Sòria el 16 de febrer de 1375 i conservat als Arxius Nacionals de França, Jaume IV disposà que fos enterrat a la vila. El cronista castellà Pedro López de Ayala relatà que l'infant Joan, futur rei de Castella, complí aquesta voluntat i féu enterrar el monarca al convent franciscà de Sòria.
Amb el pas del temps, el convent patí reformes profundes, un incendi i enderroc parcial al , de manera que la tomba es va perdre. Les excavacions arqueològiques iniciades el 2008 han tret a la llum restes del complex conventual, però fins avui no s'ha pogut identificar cap rastre concret de la sepultura.
Elisabet de Mallorca La localització de la sepultura d'Elisabet de Mallorca és objecte de debat. L'estudi clàssic de l'arquitecte Gabriel Alomar i Esteve sosté que, pels indicis documentals, la princesa hauria estat inhumada a l'església del priorat parisenc de Sainte-Catherine-du-Val-des-Écoliers, on residí els darrers anys; la pèrdua del sepulcre s'explicaria per l'abandó i enderroc del convent al .
Una recent hipòtesi alternativa, encara per validar per l'acadèmia, planteja que morí i fou enterrada a Galargues (Occitània). Es fonamenta en una carta del 31 de juliol de 1407 del rei Martí d'Aragó als oficials de Perpinyà que informava del decés i ordenava cercar el testament; sobre el lloc concret d'inhumació, es proposa una capella del castell de la vila o bé l'església parroquial de Sant Martí, sense descartar un trasllat posterior a Perpinyà o Montpeller.
Referències
Vegeu també Regne de Mallorca Corona de Mallorca