El Protectorat Francès del Marroc (; ) fou un protectorat de França sobre el soldanat del Marroc, establert pel tractat de Fes del 30 de març de 1912. La part nord del país quedava sota protectorat espanyol. Vegeu Protectorat Espanyol al Marroc. Sobre els territoris del sud, vegeu Cabo Juby i Río de Oro.
El protectorat es va acabar amb la independència el 2 de març de 1956.
Establiment del protectorat
El primer intent francès sobre Marroc fou el 1884 quan França va fer públic un projecte per la rectificació de la frontera algeriana que suposava l'annexió de la part oriental del Marroc. L'oposició de Gran Bretanya i Itàlia ho va fer impossible, i només va aconseguir més tard algunes modificacions a la zona de Figuig i Tuat.
El 1897 el sultà va enviar una ambaixada a França i el 1898 va fer front a algunes revoltes a la frontera algeriana. El 1902 el sultà va concedir a França el permís per construir el ferrocarril al sud del territori passant per l'oasi de Figuig i un recorregut de 1500 km. També va encarregar moneda a França i Alemanya.
La revolta a la zona de Fes, el 1902, del pretendent Er-Rogui o Bu-Hamala (els seus enemics l'anomenaven Bu_Hamara), va obligar al sultà a demanar un préstec a Espanya i França. El 1904 fou nomenat paixà de Tànger Er-Raisuli, que se sospitava havia participat en el segrest d'uns súbdits americans. França va signar convenis amb Gran Bretanya i Espanya i fet això va decidir establir policia pròpia a Tànger dirigida per oficials francesos. En el conveni amb Espanya, els dos països es van repartir el Marroc secretament en dues zones d'influència.
El 1905 les protestes d'Alemanya, que considerava que els tractats signats vulneraven el conveni internacional de Madrid sobre el Marroc, es van solucionar amb el reconeixement de la situació de privilegi de França. El sultà va proposar arranjar definitivament els afers marroquins amb una conferència internacional i tots els estats signataris del conveni de Madrid ho van acceptar. Es va reunir la conferència internacional a Algesires (vegeu Conferència d'Algesires) iniciada el 16 de gener de 1906. Les divuit sessions es van acabar el març; Alemanya va intentar afavorir a Espanya però el govern espanyol ja estava lligat amb França pel tractat secret. Les decisions de la conferència foren acceptades pel sultà el 18 de juny.Un detall de les sessions i el text abreujat de la declaració final de la conferencia es poden llegir a l'Enciclopèdia Espasa, volum 33, pàgina 361 i següents
El 1906 es van produir noves revoltes, especialment a la zona del riu Mouluya, i França va planejar altre cop estendre la seva frontera algeriana abraçant part del Marroc. A finals d'agost o començaments de setembre, el cadi d'Haha, Anflus, va fer una operació contra Mogador, i a Marràqueix el virrei Muley Abd al-Hafid, cunyat de Mulay Abd al-Aziz, va començar a utilitzar el títol de sultà. La policia francesa havia d'actuar a les ciutats de la costa, i la situació va provocar la intervenció de la marina franco-espanyola que van fer alguns atacs encara que l'esquadra espanyola no va continuar.
El març de 1907 el metge francès Mauchamp fou assassinat a Marrakech. El dia 29 el general francès Lyautey, comandant de les forces d'Orà, ocupava la ciutat marroquina d'Oujda. Per la seva evacuació França va imposar condicions (càstig pels assassins, indemnització per la família i creació d'un establiment de beneficència), que foren immediatament acceptades. Però Oudja no fou evacuada.
El 9 de juliol França va començar a practicar als ports la investigació duanera. Va córrer el rumor que pedres de sepulcres s'havien utilitzat en la construcció d'un port, i el dia 30 de juliol vuit estrangers (tres francesos, tres italians i dos espanyols) foren assassinats. El 4 d'agost el general Lyautey era nomenat comandant en cap d'una expedició militar; el 5 d'agost França va fer la corresponent represàlia: els creuers de guerra Galilée i Du Chayla van desembarcar forces a Casablanca i van atacar les cabiles de la regió amb granades de melinita. Des de Casablanca el general Drude, amb 15.000 homes, va iniciar l'anomenada pacificació del país.El desembre D'Amade va substituir a Drude
Mentrestant, una altra esquadra dirigida per l'almirall Philibert, amb 9 vaixells, amenaçava els ports del nord i nord-oest. El dia 16 d'agost Muley Hafid fou proclamat sultà a Marrakech, amb un programa d'alliberament nacional contra el jou estranger. Al mateix dia també es va proclamar sultà a Tànger Muley Muhammad, tercer fill de Muley Hassan. En endavant el govern francès va haver de fer les seves accions en nom de Muley Abd al-Aziz, que depenia financerament de França. Els ambaixadors de Muley Hafid no foren rebuts ni a París, ni a Berlín (17 d'octubre) ni a Londres. Mentre les tropes d'Amade, successor de Drude, van passar a Chauya (començaments del 1908, fins al 1909), altres tropes van avançar des d'Alger i el sud d'Orà, movent-se cap al sud i sud-est del Marroc. Dahra fou declarada província francesa i Bu-Denib residència del governador general del Oued Chir.
El maig de 1908 Alemanya va acceptar rebre els delegats del sultà de Marrakech; Hafid va entrar a Fes el 7 de juny i Abd al-Aziz ja només era reconegut sultà a les ciutats de la costa occidental. Cap a mitjans d'agost les tribus lleials a Hafid, dirigides pel cadi al-Glaoui (mort a finals d'octubre de 1908) van aconseguir derrotar les forces dels rahama, fidels d'Abd al-Aziz, a una distància de dos dies de Marrakech, i Abd al-Aziz va haver de fugir refugiant-se entre els francesos.
En lloc d'evacuar Chauya com s'havia pactat, els francesos van ocupar Azemmour el 30 de juny, mentre allà on actuaven de policia cometien alguns abusos. El 26 de setembre de 1908 es va produir l'anomenat incident de Casablanca, que per la prudència de tots plegats no va tenir conseqüències. El febrer de 1909 les potències signatàries de la Conferència d'Algesires van reconèixer a Mulay Hafid com a sultà. La qüestió de si hauria de pagar les despeses de l'expedició militar francesa (cent cinquanta milions de francs) i la indemnització al sultà deposat, van quedar sense decidir. Les operacions militars franceses la resta del 1909 es van limitar a una expedició del general Moinier contra les tribus dels Saos, acusades de la mort del tinent francès Meaux.
El 26 de gener de 1909 els comerciants i banquers de Tànger es van agrupar en un sindicat per defensar els seus interessos. El 9 de febrer es va signar un conveni franc-alemany que garantia els interessos comercials i industrials alemanys al Marroc.
Les qüestions pendents amb el sultà van ser objecte de negociació. Les converses de París van arribar a un acord però el sultà no el volia acceptar i fou necessari un ultimàtum francès; el conveni fou finalment signat el 4 de març a París. El 17 de febrer es va formar a París la Societat Internacional Marroquí d'Obres Públiques amb un capital de dos milions de francs (50% francès, 30% alemany i 20% espanyol i britànic per meitat) amb un consell d'administració amb 6 francesos, 4 alemanys 1 britànic i 1 espanyol. El 21 de març França va concedir un préstec al Marroc amb el qual s'havia de pagar el que pertocava.
El 22 de maig el Tribunal Internacional de La Haya va dictar resolució sobre l'incident de Casablanca, que les dues parts, Alemanya i França, havien sotmès a aquest tribunal. El novembre del 1909 França va acceptar el fet que el préstec de noranta milions que tenia Marroc per pagar als seus creditors tenia prioritat sobre el de setanta milions per pagar les despeses de l'expedició francesa. Una qüestió escabrosa fou la dels terrenys que podien adquirir els estrangers en una zona de 12 km de Tànger que havia estat establert per l'article 60 de l'acta d'Algesires i el sultà no acceptava; el 5 de maig van protestar els comerciants i els governants van anunciar que el tractat o era complert íntegrament o seria denunciat i així el sultà va haver d'acceptar l'article l'11 de juny, i va ordenar que es determinessin els terrenys que es podien adquirir en una zona de 10 km. El sultà havia designat també el 4 d'abril una comissió per determinar els deutes dels anterior soldans amb els estats i havia nomenat una secció administrativa del ministeri d'Hisenda encarregada de construir els ports de Casablanca i Tànger, les carreters a la rodalia d'aquesta i els ponts de la carretera Tànger-Tetuan. Tanmateix es va establir un Banc amb una concessió de 40 anys i amb drets d'inspecció de les comptes per bancs de les potències principals (França, Alemanya, Espanya i Gran Bretanya).
La tranquil·litat era difícil de restablir, ja que primer es van rebel·lar (1909) les tribus de Haha i Draa i després van seguir altres promogudes per Bu-Hamara o Hamala (conegut com a Er-Roghi) i Muley Abd al-Kebir (germà de Muley Hafid), que va continuar la tasca rebel del seu germà Muley Mohammed, assassinat per verí una mica abans per orde de Muley Hafiz. Aliat tàcitament a Er-Rogui va operar a l'oest de Fes mentre el seu aliat ho feia a l'est i sud-est. Forces del sultà foren enviades a Ait-Jussi al sud-est de Fes, on van aconseguir la victòria però el 17 d'abril els Beni Mtir revoltats i units a altres tribus, van derrotar completament a les forces del sultà, destruint gairebé els seus tres exèrcits. Als Bani Mtir s'havia unit el notable Al-Kittani, un dels personatges principals del país, que havia estat acusat injustament pel sultà de traïció, però els Banu Mtir el van entregar i condemnat a 1000 cops de fuet a Fes, va morir del càstig al cap de pocs dies.
La gran victòria del Banu Mtir va provocar l'aixecament de diverses tribus entre Fes i Rabat. El 24 de maig els Beni Mtir van aconseguir una altra victòria, però derrotats el juny es van sotmetre finalment. Muley Abd al-Kebir va haver de fugir a les muntanyes Seshun on va demanar clemència. Però llavors Er-Roghi va atacar a les forces del sultà a la vora de la ciutat de Fes, deixant als europeus en situació critica i a punt de l'evacuació, encara que finalment la mehalla lleial, dirigida per Baghdali, va derrotar el Roghi el 24 de juny a 15 km de Fes. Durant sis setmanes el rebel va provar de recuperar-se però abandonat per les tribus, va patir una derrota decisiva el 12 d'agost, i el seu harem, el seu seguici i 10 notables foren fets presoners; ell mateix fou capturat el 23 d'agost a la zawiya de Muley Omram a la regió dels Beni Masar. Tancat en una gàbia de ferro fou portat a Fes on fou afusellat el 12 de setembre; els seus col·laboradors principals foren torturats i se'ls van tallar extremitats i altres actes cruels fins a morir lentament.
Aquesta crueltat va provocar l'aixecament d'algunes cabiles i de la regió de Taza (que havia estat la capital del Roghi) i les tribus de la seva rodalia no van reconèixer a Muley Hafiz. Muley Abd al-Kebir, refugiat a les muntanyes, va aprofitar per proclamar la guerra santa a Ghiata; el novembre va derrotar l'exèrcit del sultà i va entrar a Taza el 9 de desembre, on fou proclamat sultà. A primers de febrer de 1910 va derrotar altre cop a les forces del sultà i la seva posició va esdevenir forta com havia estat la del Roghi.
Pel seu costat Espanya anava ampliant el seu domini i el 15 de febrer de 1909 es va apoderar de l'anomenada Mar Chica al costat de Melilla, i el març del Cap de l'Aigua (Cabo de Agua), també a l'est de la mateixa ciutat. El juliol va sorgir un greu conflicte quan Espanya va concedir la construcció del ferrocarril de Melilla a les mines de Dessula (20 km), districte miner adquirit per una companyia espanyola als Bu-Hamara, però els verdaders propietaris eren els Beni Bu-Ifror que no van voler reconèixer la concessió. Per manca d'acord la qüestió va provocar una campanya militar. El març de 1910 va iniciar la construcció de la carretera entre Ceuta i Tetouan i Tànger, i va reforçar la guarnició a Ceuta que va augmentar fins a 12.000 homes.