Al-Djadida o El-Djadida o Al Jadida o El Jadida (), és una ciutat de la costa atlàntica del Marroc, a la província d'Al-Djadida, amb una població de 194.934 habitants el 2014 (20.000 habitants el 1912, 40.318 habitants el 1954 incloent més de 3.300 jueus). És el port principal de Marràqueix, que es troba a uns 180 km al sud. La ciutat és més coneguda pel seu antic nom de Mazagan, en portuguès Mazagão i en castellà Mazagán. L'antic nom musulmà és Al-Bridja o Al-Buraydja ('Petita fortalesa'). Els seus habitants portuguesos van emigrar el 1760 al Brasil, on van fundar Nova Mazagão a l'estat actual d'Amapá. La ciutat està a 9 km de la boca del uadi Umm Rabi (o Umm er-Rbia). El mercat de la Marta es troba a la part oest.
La ciutat fortificada està registrada com a Patrimoni de la Humanitat des de 2004. El més important de la ciutat són la cisterna (que tenia una capacitat per a subministrar aigua a la població durant tres mesos) i l'església de l'Assumpció, d'estil manuelí.
La seva activitat principal és agrícola i portuària; el port i les factories associades són altament contaminants.
Història Manzil Bashshu, una antiga localitat de la regió històrica del món araboislàmic d'Ifríqiya, correspon probablement a la moderna al-Djadida. Sota els aglàbides, era la capital de la província de Djazirat Sharik (cap Bon), esmentada també com a Djazirat Bashshu, que era una província especialment rica i fèrtil, segons la descripció del d'Ibn Hàwqal. Al Abu-Ubayd al-Bakrí diu que hi havia un palau (Kasr Ibn Abi Ahmad), una gran mesquita, banys i tres places (rihab). Fou destruïda pel mallorquí Ali ibn Ishak ibn Ghaniya el 1186/1187. Al-Tidjani la va visitar el 1306/1307 i la va trobar abandonada i en ruïnes.*
Es pensa que podria ser el Portus Rutubis de Plini i que apareix esmentada també per Claudi Ptolemeu. Probablement, no existia una vila sinó simplement un embarcador i segurament així va restar fins al . Abu-Ubayd al-Bakrí l'esmenta en aquest segle per primer cop amb el nom de Mazighan, que després refermà Al-Idrissí al . Un manuscrit del santó Mulay Abu Shuayb, del , també parla de Mazighan, que diu que era una vila de pescadors entre dos centres urbans que li feien ombra: Azammur i Tit. El port és assenyalat als portolans dels segles i sota diversos noms: Mesegan (1339 i 1373), Mazegan (1367), Mazagem, i d'altres. A finals del vaixells portuguesos comerciaven en aquest port amb blat de la regió de Dukkala, que portaven a Portugal.
El 1502 un cavaller portuguès, Jorge de Mello, que navegava per l'estret de Gibraltar, fou desviat per una tempesta fins a Mazagan, on va desembarcar; els portuguesos es van refugiar en una torre, per por dels nadius, i finalment, passat un temps, van sortir i van retornar a Portugal. Allí Mello va convèncer el rei per edificar una fortalesa a la ciutat. Un privilegi reial de 21 de maig de 1505 donà a Mello la capitania del castell, que estava autoritzat a construir a costa seva a Mazagan. Els fets no tenen fonts contemporànies i són reculls del , però semblen propers a la realitat.
No obstant això, Mello no va utilitzar el privilegi reial, ja que el 27 d'agost de 1513 el duc de Bragança, que acabava de conquerir Azemmour (o Azammur), va desembarcar a Mazagan i no hi va trobar cap fortalesa, excepte la vella torre (Al-Buraydja). Com que el port d'Azemmur era poc accessible, els portuguesos van decidir establir-se a Mazagan. La fortalesa, amb quatre torres, una a cada angle (una d'aquestes fou la vella torre ja existent), fou construïda el 1514 sota la direcció dels arquitectes Diogo i Francisco d'Arruda, i incloïa una gran sala la volta de la qual estava aguantada per 25 columnes, destinada probablement a acollir els tributs en productes agrícoles de les tribus de la rodalia, i que més tard va esdevenir cisterna. miniatura|Cisterna manuelina a la fortalesa d'Al-Djadida Durant el període de 1530 a 1540, les conquestes dels xerifs sadites i el moviment religiós i xenòfob que va comportar, van amenaçar les posicions portugueses. El 1540, el rei ja va pensar a abandonar-ne algunes, ja que en resultava massa car l'abastiment. El 12 de març de 1541, el xerif va ocupar Santa Cruz do Cabo de Gué i Joan III de Portugal va decidir evacuar Safi i Azemmur i concentrar les forces de la zona del sud del Marroc a Mazagan, que era la millor posició, la més fàcil de defensar i el millor port. Fou llavors quan es van ampliar les muralles, que van quedar com són actualment.
Durant dos segles, Mazagan fou una base de protecció de la ruta a l'Índia, un cap de pont portuguès per a una futura conquesta del Marroc si es donaven les condiciones favorables (que mai es van donar) i un reclam per obtenir del papa butlles de croada que aportaven a la corona alguns beneficis. Però la guarnició i la població no podien sortir de les muralles de la ciutat sense una escorta armada, ja que les tribus sempre estaven a l'aguait amenaçadores, i van establir a la rodalia dues fortaleses per mantenir bloquejada Mazagan: Fahs al-Zamuriyyin i Fahs Awlad Dhuwayyib (les seves ruïnes encara existeixen). La guarnició cada vegada estava més mal aprovisionada, i la fam, les malalties i les epidèmies l'afectaven greument, però estava protegida per les muralles, contra les quals les tribus no podien fer res. Tot i així, es van fer atacs importants, i en destaca el de 1562 dirigit per Muhammad (fill del soldà Abd Allah al-Ghalib, i mort més tard en la batalla de Kasr al-Kabir el 1578), que va assetjar la ciutat i la va atacar dues vegades, i fou rebutjat malgrat que la guarnició eren 2.600 soldats, i d'atacants uns 170.000. Al , els governadors de la plaça van aconseguir fer aixecar el bloqueig i restablir els contactes de bon veïnatge amb les tribus, però això va enfurismar els radicals i el mudjahid Sidi Muhammad al-Ayyashi va atacar la ciutat el 1639, i va causar algunes pèrdues als portuguesos, encara que sense cap possibilitat de prendre-la.
El soldà Mulay Ismail, ocupat en el setge de Ceuta, no va provar mai seriosament de reconquerir Mazagan, però el seu net Sidi Muhammad ben Abd Allah va anar en persona a assetjar-la el gener de 1769. Va resistir durant cinc setmanes i, finalment, el rei Josep I de Portugal va enviar l'ordre d'evacuació. La guarnició no la volia complir, però finalment el governador va capitular en condicions honorables; la població i els soldats podien tornar a Portugal amb les seves armes, equips i béns. El 10 de març de 1769 van sortir els portuguesos, i després de marxar, van esclatar mines que van destruir part de la ciutat. Quan el soldà hi va entrar estava devastada, i encara que va fer els possibles per restaurar-la, no ho va aconseguir. Li va donar el nom d'Al-Mahduma ('La ruïnosa').
Finalment, la ciutat fou restaurada (durant el regnat de Sidi Muhammad ben Hisham) el 1240 de l'hègira (1824/1825) per Sidi Muhammad ben al-Tayyib, caid dels dukkala i de la Tamasna, que la va rebatejar Al-Djadida.
Fou ocupada pels francesos el 14 d'agost de 1907.
Llista de governadors portuguesos Capitans del 1505 a 1608, governadors 1608-1695 i governadors-capitans generals després
1505 - 1514, Jorge de Mello (probablement no ocupada) 1514 - > 1517, Martim Afonso de Melo 1517 - 1529, António Leite 1529 - 1534, desconegut 1534? - 154?, Luís de Loureiro vers 1541, João Gomes abans de 1552, desconegut 1552 - 1562, Àlvaro de Carvalho 1562 - vers 1572, Rui de Sousa Carvalho 1572- vers 1580, desconegut >1580, Francisco de Barros de Paiva vers 1583, Gil Fernandes de Carvalho 1583 - 1615, desconegut 1615 - 1619, Jorge Mascarenhas, marquês de Montalvão 1619-1623, desconegut vers 1623-1624, Bràs Telles 1624 - 1627, Gonçalo Coutinho 1627 - 1631, Francisco de Almeida vers 1631-1636, João da Silva Tello Meneses, comte d'Aveiras 1636 - 1640, Francesco Mascarenhas, comte de Castelho Novo 1640, Luísa Antónia de Velasco (interina) 1640 - vers 1642, Martim Correia da Silva vers 1642 - 1645, Rui de Moura Teles 1645 - 1648, João Luis de Vasconcelos e Meneses maig a juliol de 1648, Junta formada per António Dinis Barbosa, Gonçalo Barreto, i Gaspar Rodrigues Torres 1648-1652, desconegut 1652 - 1654, Nunho da Cunha da Costa 1654 - 1658, Alexandre de Sousa Freire 1658 - 1661, Francesco de Mendonça Furtado 1661 - 1667, Cristóvão de Melo 1667 - 1671, Martim Mascarenhas, comte de Santa Cruz 1671 - 1677, Marco de Noronha 1677 - 1681, Cristóvão de Almada 1681 - 1686, Bernardino de Tàvora de Sousa Tavares 1686 - 1691, Manuel de Sousa de Castro 1691 - 1692, Domingo de Matos 1692 - 1695, João Saldanha de Albuquerque 1695 - 1698, Luís Saldanha de Gama 1698 - 1702, Sancho de Faro e Sousa, comte de Vimieiros 1702 - 1705, Manuel de Sousa Tavares 1705 - 1713, Francisco de Melo e Castroç 1713 - 1719 Manuel Robin de Moura 1719 - 1724, Duarte Sodré Pereira 1724 - 1727, António de Miranda Henriques 1727 - 1734, João Jacopo Magalhães 1734/39 - 1745, Bernardino Pereira de Berredo 1745 - 1752, António Alvares da Cunha 1752 - 1759, José Leite de Sousa 1759 - 763, Joaquim Vasques da Cunha 1763 - 1769, Dinis Gregório de Melo Castro e Mendonça
Personatges importants de la ciutat Driss Chraïbi (1926 – 2007) Nicola L
Ciutats agermanades Vierzon, França Arenzano, Itàlia Tacoma, WA, Estats Units
Referències
Bibliografia Enciclopedia Espasa, tom 33, amb plànol de Mazagan de vers el 1912. Llista de governants portuguesos. Luís Maria de Couto do Alburquerque da Cunha, Memórias para a história da praça de Mazagão, Lisboa, 1864. J. Goulven, La place de Mazagan sous la domination portugaise, París, 1917. Afonso de Dornellas, A praça de Mazagão, Lisboa, 1913. Agostinho de Gavy de Mendoça, História do cerco de Mazagão (1562), Lisboa, 1891.
Enllaços externs
Categoria:Ciutats del Marroc Categoria:Colònies portugueses Categoria:Patrimoni de la Humanitat al Marroc Categoria:Municipis del Marroc