El uapití (Cervus canadensis) és un mamífer artiodàctil de la família dels cèrvids. Es tracta d'una de les espècies més grosses d'aquest grup i un dels mamífers terrestres més grossos de Nord-amèrica, l'Àsia central i l'est d'Àsia. De la seva família, només l'ant, Alces alces, és més gran, i el sambar (Cervus unicolor) pot comparar-se amb C. canadensis en mida. Els uapitís són gairebé idèntics al cérvol comú d'Europa, del qual es pensà que era una subespècie durant molt de temps; tanmateix, proves d'ADN mitocondrial del 2004 suggereixen clarament que són espècies diferents.
Els uapitís viuen als boscos i el seu entorn, on s'alimenten d'herbes, plantes, fulles i escorça. Tot i ser originaris de Nord-amèrica i l'est d'Àsia, s'han adaptat bé als països on han estat introduïts, incloent-hi Nova Zelanda, Austràlia i l'Argentina. La seva gran adaptabilitat pot amenaçar les espècies endèmiques i els ecosistemes en què se'ls ha introduït.
Els mascles tenen banyes grans que muden cada any. Els mascles adopten comportaments ritualitzats d'aparellament durant l'estre, incloent-hi postures, combats amb les banyes (espàrring) i «sons de corneta», una sèrie de vocalitzacions fortes que estableixen dominància sobre els altres mascles i atreu les femelles.
Els uapitís són vulnerables a una varietat de malalties infeccioses, algunes de les quals es poden transmetre al bestiar. Els esforços per eliminar malalties infeccioses de les poblacions de uapitís, principalment per mitjà de vacunacions, han tingut diferents graus d'èxit.
Algunes cultures reverencien el uapití com a força espiritual. En parts d'Àsia, se'n fan servir les banyes i el vellut per la medicina tradicional. El uapití és objecte de caça; la seva carn és més magra i rica en proteïna que la carn de bou o pollastre.
Nom i etimologia El nom «uapití» deriva del mot shawnee waapiti, que significa ‘gropa blanca’. El uapití és conegut com a maral a Àsia, tot i que això és degut a una confusió amb el maral (Cervus elaphus maral), que és una subespècie del cérvol comú. Hi ha una subespècie de uapití a Mongòlia anomenada maral de l'Altai (Cervus canadensis sibiricus), que també és conegut amb noms com ara «uapití de Sibèria».
Taxonomia Uapití a la terrassa Opal de Mammoth Hot Springs (Parc Nacional de Yellowstone)|miniatura Els avantpassats del uapití del gènere Cervus apareixen en el registre fòssil fa 12 milions d'anys, durant el Pliocè d'Euràsia, però no apareixen en el registre fòssil nord-americà fins més tard, quan travessaren el pont continental de Bering durant les glaciacions del Plistocè. L'extint Megaloceros no formava part del gènere Cervus, sinó que era el membre més gran de la família dels cèrvids) conegut pel registre fòssil.
Fins al 2004 es considerà que el cérvol comú i el uapití eren una mateixa espècie, Cervus elaphus, basant-se en híbrids fèrtils que han nascut en captivitat. Anàlisis d'ADN mitocondrial recents, dutes a terme sobre centenars de mostres de subespècies de cérvol comú i uapití, així com altres espècies de Cervus, indiquen clarament que els uapitís formen una espècie diferent, C. canadensis. La classificació anterior tenia més d'una dotzena de subespècies dins de l'espècie C. elaphus; les proves d'ADN conclouen que els uapitís són més propers al cérvol de Thorold i fins i tot al sika que al cérvol comú. Tot i que els uapitís i els cérvols comuns poden engendrar descendència fèrtil en captivitat, l'aïllament geogràfic entre ambdues espècies en llibertat i les diferències en el comportament d'aparellament indiquen que la reproducció entre elles fora d'un medi controlat seria improbable. Tanmateix, les dues espècies s'han entrecreuat al Parc Nacional de Fiordland a Nova Zelanda, on els híbrids pràcticament han eliminat la sang pura de uapití de la regió.
Subespècies S'han descrit nombroses subespècies de uapití: sis de Nord-amèrica i quatre d'Àsia, tot i que alguns taxonomistes les consideren diferents ecotipus o races de la mateixa espècie (adaptats a medis locals gràcies a canvis menors d'aspecte i comportament). Les poblacions varien respecte a la mida i forma de les banyes, la mida del cos, la coloració i el comportament reproductiu. Estudis de l'ADN de les subespècies asiàtiques revelaren que les variacions fenotípiques en el desenvolupament de les banyes, la crinera i el desenvolupament de la taca de la gropa es basen en «factors d'estil de vida relacionats amb el clima».
miniatura|El uapití oriental d'Audubon, actualment extint De les sis subespècies de uapití que se sap que visqueren a Nord-amèrica en temps històrics, en queden quatre, incloent-hi els uapitís de Roosevelt (C. c. roosevelti), de Tule (C. c. nannodes), de Manitoba (C. c. manitobensis) i de les Muntanyes Rocoses (C. c. nelsoni). El uapití oriental (C. c. canadensis) i el uapití de Merriam (C. c. merriami) porten com a mínim un segle extints. Almenys en part, la classificació dels quatre grups nord-americans supervivents en subespècies es manté per motius polítics, per tal de possibilitar mesures de conservació i protecció per cadascuna de les poblacions supervivents.
Les quatre subespècies descrites a Àsia inclouen el uapití de l'Altai (C. c. sibiricus) i el uapití de Tian Shan (C. c. songaricus). Dues subespècies distintes de la Xina i Corea són el uapití de Manxúria (C. c. xanthopygus) i el uapití d'Alashan (C. c. alashanicus). El uapití de Manxúria té un color més fosc i vermellós que la resta de poblacions. El uapití d'Alashan de la Xina nord-central és la subespècie més petita, la que té un color més clar i la menys estudiada. Valerius Geist, que ha escrit sobre les diferents espècies de cèrvid del món, sosté que només existeixen tres subespècies de uapití. Geist manté els uapitís de Manxúria i d'Alashan, però classifica tots els altres uapitís dins de C. c. canadensis.
miniatura|Uapití de Tule en una reserva de l'estat de Califòrnia prop de Tupman Estudis d'ADN recents suggereixen que no hi ha més de tres o quatre subespècies de uapití. Totes les formes americanes semblen pertànyer a una mateixa subespècie (Cervus canadensis canadensis). Fins i tot el uapití de Sibèria (Cervus canadensis sibiricus) és més o menys idèntic a les formes americanes i, per tant, és possible que també pertanyi a aquesta subespècie. En canvi, el uapití de Manxúria (Cervus canadensis xanthopygus) és clarament distint de les formes siberianes, però no és distingible del uapití d'Alasha. Les formes xineses, el cérvol de MacNeill, el cérvol comú de Kansu i el cérvol comú del Tibet també pertanyen als uapitís, i són indistingibles l'una de l'altra per mitjà d'estudis d'ADN mitocondrial.
El uapití és un animal gros de l'ordre ungulat dels artiodàctils, amb un nombre parell de dits a cada pota, de manera similar als camells, les cabres i els bovins. És una espècie de remugant, amb un estómac de quatre cambres, que s'alimenta d'herbes, plantes, fulles i escorça. A l'estiu, els uapitís mengen gairebé tota l'estona, consumint entre 4 i 7 kg al dia.
miniatura|Ramat de uapitís de Roosevelt als Parcs Nacionals i Estatals de Redwood (Califòrnia) Els uapitís pesen més del doble que els cérvols muls i tenen un to més vermellós al color del pèl, així com taques a la gropa grans i de color buff, així com cues més petites. Els ants són més grans i foscos que els uapitís, els mascles tenen banyes clarament diferent i els ants no viuen en ramats. Les femelles de uapití pesen una mitjana de 225 kg, mesuren 1,3 m d'alçada a l'espatlla, i fan 2 m des del nas fins a la cua. En estat adult, els mascles són un 25% més que les femelles, amb un pes mitjà de 320 kg, una alçada d'1,5 m (5 ft) a l'espatlla i una llargada mitjana de 2,5 m. La subespècie més grossa és el uapití de Roosevelt, que viu a l'oest de la serralada de les Cascades als estats estatunidencs de Califòrnia, Oregon i Washington, així com la província canadenca de la Colúmbia Britànica. Els uapitís de Roosevelt han estat reintroduïts a Alaska, on s'estima que els mascles més grans pesen fins a 600 kg.
Només els mascles tenen banyes, que comencen à créixer a la primavera i cauen a l'hivern. Les banyes més grans poden mesurar fins a 1,2 m de llarg i pesar 18 kg. Les banyes estan fetes d'una mena d'os que pot créixer fins a 2,5 cm al dia. Quan estan a la fase de creixement actiu, les banyes estan cobertes i protegides per una capa tova de pell altament vascularitzada coneguda com a vellut. El vellut cau a l'estiu, quan les banyes han crescut del tot. Els mascles poden tenir vuit dents o més a cada banya; tanmateix, el nombre de dents no té res a veure amb l'edat o maduresa d'un individu donat. Els uapitís de Sibèria i Nord-amèrica tenen les banyes més grans, mentre que les més petites són les del uapití de Sibèria. El creixement i manteniment de les banyes estan regulats per la testosterona. Després de la temporada d'aparellament a final de tardor, la quantitat de feromones alliberades al medi durant l'estre cau, i per consegüent el nivell de testosterona dels mascles es redueix. Aquesta disminució de la testosterona fa que caiguin les banyes, normalment a principis de l'hivern.
A la tardor, els uapitís desenvolupen un pelatge més espès que contribueix a aïllar-los durant l'hivern. Els mascles, femelles i cries de uapitís de Sibèria i Nord-amèrica desenvolupen espesses crineres al coll; en canvi, les femelles i les cries de uapitís de Manxúria i Alaska no ho fan. A principis de l'estiu ja els ha caigut l'espès pelatge hivernal, i se sap que els uapitís es freguen contra arbres i altres objectes per treure's pèl de sobre. Tots els uapitís tenen taques petites a la gropa ben definides amb una cua curta. La coloració canvia segons l'estació i el tipus d'hàbitat: a l'hivern predomina una coloració grisa o més clara, i a l'estiu un pelatge més vermellós i fosc. Les subespècies que viuen en climes àrids tendeixen a tenir un pelatge més clar que les que viuen en boscos. La majoria tenen un pelatge clar groc-marró a taronja-marró que contrasta amb el pèl marró fosc que apareix al cap, coll i les potes durant l'estiu. Els uapitís de Manxúria i Alaska adaptats als boscos tenen un pelatge més fosc de color marró vermellós, amb menys contrast entre el pelatge del cos i la resta del cos durant els mesos estivals. Les cries neixen amb clapes, com és el cas de moltes espècies de cèrvids, i les perden a final d'estiu. Els uapitís de Manxúria adults poden conservar algunes clapes taronges a la part posterior del pelatge d'estiu fins que són més grans. Aquest caràcter també s'ha observat en els cérvols comuns europeus adaptats als boscos.
Ecologia Distribució miniatura|Uapití mascle fent sons de corneta durant l'estre Les subespècies actuals descendeixen dels uapitís que antigament vivien a Beríngia, una regió d'estepa entre Àsia i Nord-amèrica que connectava ambdós continents durant el Plistocè. Beríngia fou una ruta de migració per moltes espècies de mamífers, incloent-hi els ossos bruns, els rens i els ants, a més dels humans. A l'acabament del Plistocè, el nivell del mar començà a augmentar, i els uapitís migraren cap al sud, a Àsia i Nord-amèrica. A Nord-amèrica s'adaptaren a tots els ecosistemes tret de la tundra, els deserts autèntics i la costa del Golf dels Estats Units. Antigament, els uapitís del sud de Sibèria i l'Àsia central estaven més estesos, però avui en dia estan restringits a les serralades a l'oest del llac Baikal, incloent-hi muntanyes Saian i Altai de Mongòlia i la regió de Tian Shan que voreja amb el Kirguizstan, el Kazakhstan i la província xinesa de Xinjiang. L'hàbitat del uapití de Sibèria a Alaska és semblant al de la subespècie de les muntanyes Rocoses a Nord-amèrica.