La filosofia antiga és la filosofia desenvolupada durant l'edat antiga pels grecs i els romans. Suposa el naixement de la filosofia com a tal a Occident, a l'antiga Grècia, partint dels mites. Dintre d'aquest període es troben grans filòsofs com Parmènides, Sòcrates, Plató o Aristòtil. La filosofia immediatament posterior és la filosofia medieval.
Encara que els romans també van dedicar-se a la filosofia, la filosofia romana és més aviat una imitació de la grega, fins al punt que es pot considerar que filosofia antiga i filosofia grega són sinònims. La filosofia romana ha estat important com a intermediària entre la filosofia grega i la cultura europea.
Visió general El pensament filosòfic genuí, que depèn de les idees individuals originals, va sorgir en moltes cultures aproximadament contemporàniament. Karl Jaspers va anomenar l'intens període de desenvolupament filosòfic que va començar al voltant del segle VII aC i va concloure al voltant del segle III aC una Edat Axial en el pensament humà.
En la filosofia occidental, l'expansió del cristianisme a l'Imperi Romà va marcar el final de la filosofia hel·lenística i va marcar el començament de la filosofia medieval, mentre que a l'Orient Mitjà, l'expansió de l'islam a través de l'Imperi Àrab va marcar el final de l'antiga filosofia iraniana i va marcar el començament de la filosofia islàmica primerenca .
Disciplines filosòfiques Els filòsofs antics intentaven aplicar la raó per donar una explicació satisfactòria als grans misteris o preguntes existencials. Els interessos principals de la filosofia antiga van marcar la divisió de la filosofia posterior en disciplines filosòfiques: física (orígens i essència de les coses), ètica (relacions entre l'home i el proïsme), dialèctica (el temps i el pensament).
Relació amb altres àmbits La filosofia antiga estava lligada a les altres ciències, sobretot al principi. Donat l'origen mític de moltes concepcions filosòfiques, també es troben relacions amb l'art i la religió. Tanmateix, molts filòsofs antics van ser acusats d'impietat: la condemna a mort de Sòcrates és el cas més conegut, però també Protàgores i Aristòtil, entre d'altres, en foren acusats.
Divisions de la filosofia grega La filosofia grega antiga es pot dividir en diversos períodes: Etapa naturalística, amb l'anomenada Filosofia presocràtica, on la preocupació és trobar l'arque o origen de la natura Etapa humanística, on es produeix un apropament a l'ètica, amb l'obra dels sofistes i de Sòcrates Etapa de la gran síntesi, amb els pensadors Plató i Aristòtil, que intenten fer una disecció sistemàtica de la realitat Etapa de la filosofia hel·lenística
Filòsofs presocràtics Escola Milesiana Tales (624 – c. 546 aC) Anaximandre (610-546 aC) Anaxímenes de Milet (c. 585 - c. 525 aC)
Pitagòrics Pitàgores (582 – 496 aC) Filolau (470 – 380 aC) Alcmeó de Crotona Arquitas (428 – 347 aC) Heràclit (535 – 475 aC) Escola Eleàtica Xenòfanes (570 – 470 aC) Parmènides (510 – 440 aC) Zenó d'Elea (490-430 aC) Melis de Samos (c. 470 aC – ?) Pluralistes Empèdocles (490 – 430 aC) Anaxàgores (500 – 428 aC) Atomistes Leucip (primera meitat del segle V aC) Demòcrit (460 – 370 aC) Metròdor de Quios (segle IV aC) Ferècides de Siros (segle VI aC) Sofistes Protàgores (490 – 420 aC) Gòrgies (487 – 376 aC) Antifont (480 – 411 aC) Pròdic (465/450 – després del 399 aC) Hípies d'Elis (mitjans del segle V aC) Trasímac (459-400 aC) Callicles Críties Licòfron Diògenes d'Apol·lònia (al voltant del 460 aC -?)
Filòsofs grecs clàssics Sòcrates (469-399 aC) Euclides de Mègara (450 – 380 aC) Antístines (445-360 aC) Aristip (435 – 356 aC) Plató (428-347 aC) Aristip de Cirene (407 – 339 aC) Diògenes de Sinope (400-325 aC) Xenòcrates (396 – 314 aC) Aristòtil (384-322 aC) Estilpó (380 – 300 aC) Teofrast (370 – 288 aC)
Filosofia hel·lenística Pirró d'Elis (365 – 275 aC) Epicur (341 – 270 aC) Metrodor de Làmpsac el Jove (331 – 278 aC) Zenó de Cítion (333 – 263 aC) Cleantes ( - ) Timó de Fliunt (320 – 230 aC) Arcesilau (316 – 232 aC) Menip (segle III aC) Arquímedes ( – 212 aC) Crisip (280-207 aC) Carnèades (214-129 aC) Clitòmac (187 – 109 aC) Metrodor d'Estratonice (finals del segle II aC) Filó de Larissa (160 – 80 aC) Posidoni (135 – 51 aC) Antíoc d'Ascaló (130 – 68 aC) Enesidem (segle I aC) Agripa (segle I d.C.)
Escoles de pensament hel·lenístiques Escepticisme acadèmic Cinisme Cirenaïcisme Eclecticisme Epicureisme Platonisme mitjà Neoplatonisme Neopitagorisme Escola itinerant Pirronisme Estoïcisme Sofisme
Filosofia romana miniatura|250x250px|Relació gràfica entre els diversos filòsofs i pensadors presocràtics; les fletxes vermelles indiquen una relació d'oposició. Durant l'època hel·lenística Roma començà a sorgir com a potència política i cultural. Després de la incorporació a l'imperi de tots els territoris de parla i cultura gregues, la civilització romana heretà i adaptà el gran llegat artístic, literari, científic i filosòfic de l'Antiga Grècia.
Pel que fa al pensament, els romans coneixien les diverses doctrines dels filòsofs grecs (Aristòtil, Plató, Epicur, els estoics, els escèptics…) i van fer un notable esforç per expressar en llatí les idees d'aquest filòsofs. L'esforç de traducció que van fer autors com Ciceró (106 aC - 43 aC) i Marc Terenci Varró (116 aC - 27 aC) fou molt important per la transmissió del pensament grec a la cultura occidental.
En l'àmbit de la ciència, cal dir que durant aquest temps es produí la dissociació de ciència i filosofia i Atenes continuà sent el centre filosòfic, però les ciències es desenvoluparen a Alexandria i Rodes, on van trobar millors condicions econòmiques i socials.
Destaquen: Euclides (330 aC - 275 aC) en geometria. Arquimedes (287 aC - 212 aC) en física. Aristarc de Samotràcia () i Ptolemeu () en astronomia. Ciceró (106 – 43 aC) Lucreci (94-55 aC) Sèneca (4 aC – 65 dC) Musonius Rufus (30-100 dC) Plutarc (45 – 120 dC) Epictet (55 – 135 dC) Favorí ( c. 80 – c. 160 dC ) Marc Aureli (121 – 180 dC) Climent d'Alexandria (150 – 215 dC) Alcínous (filòsof) (segle II dC) Sext Empíric (segle III dC) Alexandre d'Afrodisias (segle III dC) Ammonius Saccas (segle III dC) Plotí (205 – 270 dC) Pòrfir (232 – 304 dC) Jàmblic (242 – 327 dC) Temisti (317 – 388 dC) Ambròs (340 – 397 dC) Hipatia d'Alexandria (350-415 dC) Agustí d'Hipona (354 – 430 dC) Procle (411 – 485 dC) Damasci (462 – 540 dC) Boeci (472 – 524 dC) Simplicius de Cilícia (490-560 dC) Joan Filopon (490-570 dC)
Filosofia iraniana antiga miniatura|250x250px|Zaratustra tal com es representa a L'escola d'Atenes de Rafael al costat de Rafael, que apareix com l'antic pintor Apel·les de Kos . Tot i que hi ha relacions antigues entre els Vedes indis i l'Avesta iranià, les dues famílies principals de les tradicions filosòfiques indoiranies es caracteritzaven per diferències fonamentals en les seves implicacions per a la posició de l'ésser humà a la societat i la seva visió del paper de l'home a l'univers.
La primera carta dels drets humans de Cir el Gran, tal com s'entén al cilindre de Cir, sovint es veu com un reflex de les preguntes i els pensaments expressats per Zaratustra i desenvolupats a les escoles de pensament zoroastrianes de l'era aquemènida de la història iraniana.Philip G. Kreyenbroek: "Morals and Society in Zoroastrian Philosophy" in "Persian Philosophy". Companion Encyclopedia of Asian Philosophy: Brian Carr and Indira Mahalingam. Routledge, 2009.Mary Boyce: "The Origins of Zoroastrian Philosophy" in "Persian Philosophy". Companion Encyclopedia of Asian Philosophy: Brian Carr and Indira Mahalingam. Routledge, 2009.
Escoles de pensament Les idees i els principis de les escoles zoroastrianes de la filosofia persa primitiva formen part de moltes obres escrites en persa mitjà i de les escriptures existents de la religió zoroastriana en llengua avesta . Entre aquests hi ha tractats com el Shikand-gumanic Vichar de Mardan-Farrux Ohrmazddadan, seleccions de Denkard, Wizidagīhā-ī Zātspram (Seleccions de Zātspram), així com passatges més antics del llibre Avesta, els Gathas que s'atribueixen al mateix Zaratustra i es consideren els seus ensenyaments directes.An Anthology of Philosophy in Persia. From Zoroaster to 'Umar Khayyam. S. H. Nasr & M. Aminrazavi. I. B. Tauris Publishers, London & New York, 2008. .
Zoroastrisme Zoroastre Zamasp Ostanes Shikand-gumanic Vichar Zurvan. A Zoroastrian Dilemma. Robert Charles Zaehner. Biblo and Tannen, 1972. . Adurfarnbag Farroxzadan Sasanian Iran - intellectual life. A. Tafazzoli and A. L. Khromov in: History of Civilizations of Central Asia: The Crossroads of Civilization. B. A. Litvinsky, Zhang Guand-Da, R. Shabani Samghabadi. Unesco, 1996. . Adurbad Emedan Avesta Gathas
Pensament premaniqueu Bardesanes Mansour Shaki. Falsafa. Philosophy in the pre-Islamic period. Encyclopædia Iranica. Volume IX. 1999. .Prods Oktor Skjaervo. Bardesanes. Encyclopædia Iranica. Volume III. Fasc. 7–8. .
Maniqueisme Mani ( c. 216 – 276 dC) Mar Ammo David A. Scott. Manichaean Views of Buddhism in: History of Religions. Vol. 25, No. 2, Nov. 1985. University of Chicago Press.
Mazdakisme Mazdak el Vell Yarshater, Ehsan. 1983. The Cambridge history of Iran, volume 2. pàgines 995–997 Mazdak (mort c. 524 o 528 dC)
Zurvanisme Zurvanisme estètic Zurvanisme materialista Zurvanisme fatalista
Filosofia i Imperi filosofia política Tànsar Universitat de Gundishapur Burzoe Bakhtshooa Gondishapuri Discursos filosòfics de l'emperador Cosroes Pau el Persa
Literatura Literatura pahlavi
Filosofia jueva antiga Eclesiastès ( c. 450-180 aC ) Carta d'Arístees (c. segle II aC) Ben Sira (fl. 180–175 aC) Aristobul d'Alexandria (181-124 aC) Filó d'Alexandria (30 aC - 45 dC) Llibre de la Saviesa (c. Segle I aC - segle I dC) 4 Macabeus (c. segle I dC) Rabí Akiva (c. 40 – c. 137 dC)
Filosofia índia antiga La filosofia índia antiga és una fusió de dues tradicions antigues: la tradició vèdica i la tradició śramaṇa.
Filosofia vèdica La filosofia índia comença amb els Vedes, on es plantegen preguntes relacionades amb les lleis de la natura, l'origen de l'univers i el lloc de l'home en ell. En el famós Himne de la Creació (Nasadiya Sukta) del Rigveda, el poeta pregunta:
D'on tota creació va tenir el seu origen, ell, tant si ho va crear com si no ho va fer, ell, que ho contempla tot des del cel més alt, ell ho sap —o potser ni tan sols ell ho sap.
En la visió vèdica, la creació s'atribueix a l'autoconsciència de l'ésser primordial (Purusha). Això condueix a la investigació de l'ésser únic que subjau a la diversitat dels fenòmens empírics i a l'origen de totes les coses. L'ordre còsmic s'anomena rta i la llei causal pel karma. La natura (prakriti) es considera que té tres qualitats (sattva, rajas i tamas).
Vedes Upanixads filosofia hindú
Filosofia Sramana El jainisme i el budisme són una continuació de l'escola de pensament sramana. Els sramanas cultivaven una cosmovisió pessimista del samsara com a ple de sofriment i defensaven la renúncia i l'austeritat. Van posar èmfasi en conceptes filosòfics com l'ahimsa, el karma, el jñana, el samsara i el moksa. La filosofia carvaka (sànscrit: चार्वाक) (atea), també coneguda com a lokāyata, és un sistema de filosofia hindú que assumeix diverses formes d'escepticisme filosòfic i indiferència religiosa. Porta el nom del seu fundador, cārvāka, autor dels bārhaspatya-sūtras.
Filosofia clàssica índia En l'època clàssica, aquestes investigacions estaven sistematitzades en sis escoles de filosofia. Algunes de les preguntes formulades eren:
Quina és la naturalesa ontològica de la consciència? Com s'experimenta la cognició en si mateixa? La ment (chit) és intencional o no? La cognició té la seva pròpia estructura? Les sis escoles de filosofia índia són:
Nyaya Vaixesika Samkhya Ioga Mimamsa (Purva Mimamsa) Vedanta (Uttara Mimamsa)