Un coixí (ant. capçal) és un sac de tela, cuir, etc., rectangular, rodó, etc., cosit per tots costats, farcit de llana, ploma, crin, fibra de polièster, teixit sense teixir, escuma de niló o altra matèria filamentosa i elàstica o fins i tot paper esquinçat en fragments, per a recolzar-hi el cap, repenjar-hi l'esquena, els braços, posar sota els peus, etc.
Pot ser utilitzat per a asseure-s'hi, agenollar-s'hi o esmorteir la duresa o l'obliqüitat d'una cadira o d'un sofà. Els coixins i les flassades es poden utilitzar de temporàniament en l'exterior, per a evitar la duresa del sòl. Poden ser col·locats en gandule i ser utilitzats per a prevenir les molèsties de l'herba humida i dels insectes. miniatura|Coixí El coixí pot ser ornamentat, de diferents colors, mides, textures, components i teixits. L'estoig del coixí és la coixinera o coberta.
La flocadura és la totalitat de flocs (fils o cordons) que pengen com a adorn de la vora d'un coixí.
Certs coixins es poden tancar amb cordons dits també corredors que es posen a una coixinera.
Menes de coixins Loreller, coixí per a reposar-hi el cap. El coixí llarg, coixí de llit, travesser, capçal (per extensió), coixí de capçalera o simplement capçalera (o capçaler a les Balears), ant. oreller és aquell que ocupa la capçalera del llit de banda a banda. El corró (coixí cilíndric que és tan llarg com és d'ample el llit). El quadrant o coixí quadrat. La llitotxa, coixí que supera tota l'amplària del llit.DCVB: Llitotxa. El bocell, coixí de galta, galter, galtera o coixí d'estrada, coixí petit que es posa damunt els altres per a una més gran comoditat de qui hi jeu. https://dlc.iec.cat/Results?EntradaText=galter&operEntrada=0 La coixineta, coixí petit que es posa sobre un sofà, una butaca o una cadira (a no confondre amb "coixinet", que no és un coixí).
Història El coixí és un article molt antic de mobiliari; els inventaris del contingut de palaus i de grans cases en l'alta Edat Mitjana n'esmenten constantment. Els coixins eren llavors sovint de gran talla, amb la coixinera de cuir, i prou ferms per a servir de seient. Nogensmenys, la tendència de tots els mobles ha estat d'empetitir-se amb el temps.
Van ser utilitzats de fet com a setis en tots els esdeveniments a Catalunya, França, Espanya, etc en un període molt més recent, i en temps de Saint-Simon trobem que en la cort espanyola encara eren vists com un substitut peculiar honorable d'una cadira. A França, el dret d'agenollar-se sobre un coixí a l'església darrere del rei fou gelosament guardat i absolutament regulat, com aprenem encara de Claude-Henri de Rouvroy. Aquest tipus de coixí s'anomenava carreau o 'quadrat'.
Abans, quan tot sovint els seients eren basts i durs, els coixins eren una necessitat; ara són un dels luxes de menor importància de la vida quotidiana.
Tot i que es desconeix l'origen exacte, l'ús de coixins va evolucionar en animals fins a la prehistòria, els primers exemples, inclosos els rèptils i els mamífers, que recolzaven el cap sobre si mateixos i entre ells, per recolzar el cap i el coll. Els animals, inclosos els humans, van desenvolupar l'ús d'objectes inanimats en els seus nius de fusta i pedra com a coixins. Des de la domesticació, molts animals també han après a fer ús de coixins i coixins de fabricació humana, així com a descansar sobre membres d'espècies pròpies i d'altres, amb aquest propòsit.
En algun moment fa entre 5 i 23 milions d'anys, els grans simis que vivien en arbres van començar a construir plataformes per dormir, inclosos coixins de fusta, per millorar el seu son. Segons estudis sobre ximpanzés que dormen de vuit a nou hores a la nit amb coixins de fusta de ferro específicament seleccionats, els coixins resistents van permetre als grans simis escapar de ser caçats pels depredadors nocturns i no caure dels arbres mentre dormien. És probable que això sigui necessari per l'evolució de grans cervells que consumeixen energia. Tot i que també pot haver provocat períodes més llargs de son REM, que al seu torn van augmentar la seva capacitat cognitiva.
Mesopotàmia i l'antic Egipte miniatura|Un antic coixí de fusta egipci El primer ús registrat del dispositiu humà modern es remunta a les civilitzacions de Mesopotàmia al voltant del 7.000 aC. Durant aquest temps, només els rics utilitzaven coixins. El nombre de coixins simbolitzava l'estat, de manera que quants més coixins posseïen més riquesa tenien. Des de fa molt de temps es produeixen coixins a tot el món per ajudar a resoldre el problema que es repeteix amb el coll, l'esquena i les espatlles mentre es dorm. A més per comoditat, el coixí també es feia servir per mantenir insectes i insectes fora del cabell, la boca, el nas i les orelles de les persones mentre dormia.
L'ús de coixins s'ha associat a les mòmies i tombes de l'antic Egipte durant la XI dinastia, que data del 2055-1985 aC Els coixins egipcis antics eren reposacaps de fusta o pedra. Aquests coixins s'utilitzaven majoritàriament col·locant-los sota els caps del difunt perquè es considerava que el cap d'un humà era l'essència de la vida i el sagrat.
Europa antiga Els romans i grecs de l'antiga Europa van dominar la creació d'un tipus més suau de coixí. Aquests coixins estaven farcits de canyes, plomes i palla per tal de fer-los més suaus i còmodes. Solament les persones de classe alta posseïen aquests coixins més tous; no obstant això, a totes les classes de persones se'ls permetia utilitzar algun tipus de coixí mentre dormia, estirat o assegut per tal de donar-los suport. La gent de l'antiga Europa va començar a utilitzar coixins quan anava a l'església per tal d'agenollar-se mentre resava i col·locar-hi llibres sagrats. Aquesta és una tradició que encara perdura en l'actualitat. A més, els romans i els grecs feien servir els seus coixins col·locant-los sota el cap dels difunts tal com feien els antics egipcis.
Antiga Xina miniatura|Un coixí de ceràmica de la dinastia Jīn (1115–1234) miniatura|Coixí de porcellana. Comtat de Huangling, Xina. Període Jin (1115 - 1234 dC) Els coixins xinesos eren tradicionalment sòlids, tot i que de vegades es cobrien amb un teixit més tou. En moltes dinasties xineses, els coixins es fabricaven amb una àmplia gamma de materials, inclosos bambú, jade, porcellana, fusta i bronze. Els coixins de ceràmica es van convertir en els més populars. L'ús del coixí de ceràmica va aparèixer per primera vegada a la dinastia Sui entre el 581 i el 618, mentre que la producció en massa va aparèixer a la dinastia Tang entre el 618 i el 907. Els xinesos van decorar els coixins fent-los diferents formes i pintant-hi quadres d'animals, humans i plantes. Un tipus de ceràmica comú que s'utilitzava era el de Cizhou. Els coixins ceràmics xinesos van assolir el seu punt àlgid en termes de producció i ús durant les dinasties Song, Jin i Yuan entre els segles i , però es van anar eliminant lentament durant les dinasties Ming i Qing entre el 1368 i el 1911 amb l'aparició de millors materials per fabricar coixins. .
Construcció i peces miniatura|Un coixí japonès ple de tubs de plàstic en un sac de malla miniatura|Ceiba pentandra, les fibres esponjoses i brillants de l'arbre del cotó de seda s'utilitzen com a farciment de coixins tradicionals a l'Índia Els coixins consisteixen en un material de farciment tancat en una coberta de tela o una closca. Les fundes estan fetes de tela, com la seda, coneguda com a funda de coixí o coixí. Alguns coixins tenen una funda més elegant anomenada simulada que es tanca per tots els costats i sol tenir una escletxa a la part posterior per on es col·loca el coixí. Les fundes de coixí rectangulars de llit estàndard no solen tenir cremalleres, sinó que tenen un costat obert tot el temps. Sovint, sovint es col·loca un protector de coixí amb cremallera al voltant de coixins estàndard, amb la funda que al seu torn cobreix el protector.
Els farcits es trien en funció de la comoditat, la resistència, les propietats tèrmiques, el cost i també per raons mèdiques i ètiques. Les càrregues sintètiques més habituals són materials derivats de fibres de polímer, com el polièster i l'escuma de memòria. Els farciments sintètics en general són econòmics i, en el cas de l'escuma amb memòria, poden conservar la seva forma més temps. Des de l'antiguitat s'utilitzen farcits naturals. Els més comuns són les plomes, el plomall, la llana, el làtex, el cotó (sobretot a l'Índia) i el blat sarraí. També s'han utilitzat materials més exòtics, com ara palla, fusta o pedra. El plomí sol ser el farciment més tou i ofereix un bon aïllament, però és més car per la seva relativa escassetat. Se sap que el plom arrencat de les oques vives però ja hi ha certificacions lliures de crueltat per als productes pluvials. A l'Índia, els coixins tradicionals es fabriquen amb kapok, les fibres esponjoses i brillants dels arbres Ceiba pentandra i Bombax ceiba.
Actualment s'utilitzen tres tipus principals de farciment:
Animal : plomes coixins s'omplen amb baix (plomes petites que contribueixen a l'aïllament tèrmic de les aus, sovint menys de 3 cm). Les plomes i plomes es recuperen com a subproductes naturals de la producció de carn procedent d'aviram i / o avicultura. L'arrencada es produeix principalment com a subproducte durant la matança . Sintètic : els anomenats coixins sintètics estan encoixinats amb materials sintètics, que poden diferir per naturalesa: es pot distingir entre aglomerats econòmics de material sintètic i escumes d'alta densitat, que permeten la formació de coixins ergonòmics . A base de plantes: els coixins plens de casc de fajol s'utilitzen tradicionalment en cultures orientals, més particularment al Japó i Corea del Sud. El casc de fajol, que és la membrana protectora de la llavor de fajol, es recupera després de desgranar la llavor de fajol. Des d'una perspectiva de desenvolupament sostenible, aquest encoixinat té l'avantatge de ser reciclat, renovable, sostenible i compostable. Les boles d' espelta (també d' espelta petita i einkorn) molt carregades de sílice es recomana per a certes patologies del coll. Als països on creixen kapok o formatges, és a dir, principalment a Àsia i una mica menys a l'Àfrica, utilitzem fibres de kapok que es despullen de les seves llavors. Són d'interès per la seva resistència a la podridura i la seva impermeabilitat.
Comencem a trobar algunes variants més modernes com:
El coixí electrònic està format per tres capes de materials diferents i el sensor està integrat a la capa més profunda, que està feta de clorur de polivinil i proporciona un confort òptim. El coixí de làtex està encoixinat amb xips de làtex, que proporciona un coixí més econòmic però menys ferm, o format a partir d'un bloc de làtex, que és més car però molt més còmode. És important distingir entre làtex simple (anomenat làtex sintètic) i làtex natural .
Antigament, els coixins de vegades estaven farcits de draps vells .
Vida útil, manteniment i gestió de residus La vida normal d'un coixí és de dos a quatre anys. L'estat del coixí es pot determinar comprovant si hi ha grumolls o plegant-lo per veure si es manté en aquesta forma. Es recomana la substitució per motius sanitaris. Tots els tipus de fundes de coixins s'han de rentar periòdicament, ja que són la part que està en contacte amb el cos d'una persona. Els coixins acumulen pols i microbis entre el farciment, fins i tot quan es renten els coixins rentables. Els fabricants recomanen assecar-se durant quinze minuts cada setmana per refrescar-los i que la calor mori els àcars de la pols. Les organitzacions benèfiques de la majoria dels països no acceptaran coixins usats a causa de les normatives d'higiene. Tot i que alguns refugis d'animals accepten formes de roba de llit, la majoria rebutja la donació de coixins usats a causa de l'embolic que poden causar.