sobrenomenat "El Mariscal de Ferro" o "Consolidador de la República", va ser un militar -amb rang de mariscal- i polític brasiler que va exercir com primer vicepresident i segon president de Brasil, a segon president del Brasil de 1891 a 1894, en el període de la República Velha. El seu govern abasta la major part del període de la història brasilera conegut com la República de l'Espasa.
Nascut a la província d'Alagoas, es va traslladar a Rio de Janeiro als setze anys per completar els seus estudis secundaris. El 1858, va ingressar a l'Acadèmia Militar de Rio de Janeiro, on va graduar-se el 1861 amb el rang de subtinent. Membre i posteriorment comandant del 1r Batalló de Voluntaris de la Pàtria durant la Guerra del Paraguai, va participar en episodis importants del conflicte, com les batalles de Tuiuti, Itororó, Lomas Valentinas i Angostura. El 1870, va tornar a la capital brasilera i va completar una llicenciatura en ciències físiques i matemàtiques . Va assumir el càrrec de president de la província de Mato Grosso el 1884, càrrec que va mantenir durant poc més d'un any. Va participar activament en la Proclamació de la República, rebutjant liderar la resistència imperial al cop d'estat republicà. Ascendit al rang més alt de l'exèrcit brasiler el 1890, va esdevenir Ministre de Guerra el mateix any. Elegit vicepresident el febrer de 1891, va esdevenir president del Brasil el novembre del mateix any, després de la dimissió de l'aleshores president Deodoro da Fonseca, enmig d'una greu crisi política.
El seu govern va estar marcat per un intens clima de rebel·lions. El 1892 es va publicar el Manifest dels 13 Generals, que pretenia qüestionar la legitimitat del govern de Floriano. Conforme a la Constitució, hauria d'haver convocat noves eleccions, en lloc d'assumir la presidència fins al final del mandat de Deodoro. La Segona Revolta de l'Armada (resultat de diversos conflictes entre l'Exèrcit i l'Armada) i la Revolució Federalista (una crisi política d'ideals federalistes que pretenia deposar el governador de Rio Grande do Sul, Júlio de Castilhos) van esclatar el 1893. Floriano va reprimir violentament aquests conflictes, consolidant el seu poder, cosa que li va valer el sobrenom de "Mariscal de Ferro". El culte a la seva personalitat, anomenat florianisme, va ser el primer fenomen polític d'expressió centrat en la figura d'una figura republicana al Brasil. Durant la seva presidència, la capital de l'estat de Santa Catarina, Nossa Senhora do Desterro, va ser rebatejada amb el nom de Florianópolis.
Origen i carrera político-militar Floriano Vieira Peixoto va néixer a l'ingeni sucrer Riacho Grande d'Ipioca, un barri de la ciutat de Maceió, el 30 d'abril de 1839, fill de Manuel Vieira de Araújo Peixoto i Ana Joaquina de Albuquerque Peixoto. De nounat, va ser lliurat al seu padrí i oncle, el coronel José Vieira de Araújo Peixoto, per qui va ser criat. José tenia millors mitjans econòmics per criar-lo, essent propietari d'un molí de sucre local i un polític provincial influent. Va estudiar com a internat al Col·legi Espírito Santo de Maceió fins a completar els estudis primaris. A setze anys, l'any 1855, es va traslladar a Rio de Janeiro per completar els seus estudis secundaris al Col·legi São Pedro de Alcântara.
La seva entrada a la carrera militar va tenir lloc dos anys més tard, l'1 de maig de 1857, quan es va allistar com a soldat voluntari al 1r Batalló d'Artilleria a peu. L'any següent, als 19 anys, es va inscriure a l'Escola Militar de Rio de Janeiro, completant el curs el 1861, declarat sotstinent i ingressant al Cos d'Artilleria. Amb l'esclat de la Guerra del Paraguai, Floriano va anar a Rio Grande do Sul el maig de 1865 juntament amb el 1r Batalló de Voluntaris de la Pàtria, nom que es donava a les unitats militars creades el 1865 per l'Imperi del Brasil per reforçar les tropes de l'Exèrcit Brasiler a la guerra amb voluntaris. Va participar, fins al final del conflicte, en les batalles més importants de la guerra, com les de Tuiuti, Itororó, Lomas Valentinas i Angostura. En acabar la guerra, va ser ascendit a tinent coronel el 9 d'abril de 1870.
Va tornar a la capital el 1870 per completar la seva llicenciatura en ciències físiques i matemàtiques, completant el curs de mineralogia, l'únic que li quedava per completar els estudis. Dos anys més tard, l'11 de maig, es va casar amb la filla del seu pare adoptiu, Josina Vieira Peixoto, a l'ingeni d'Itamaracá, prop de Murici, Alagoas, amb qui tindria vuit fills. miniatura|El coronel Floriano Peixoto el 1881, any en què va deixar el comandament de l'Arsenal de Guerra de Pernambuco. El 18 d'abril de 1874 va ser ascendit a coronel i nomenat comandant del 3r Regiment d'Artilleria a Cavall, càrrec que va ocupar fins al 1878. Va comandar l'Arsenal de Guerra de Pernambuco de 1879 a 1881, amb la missió d'inspeccionar les unitats militars de la regió nord-est.
El 13 de setembre de 1884, Floriano va ser nomenat comandant d'armes i president de la província de Mato Grosso, amb el suport del Partit Liberal, succeint el mariscal Manuel de Almeida Lobo d'Eça. Va romandre en el càrrec durant aproximadament un any, i durant el seu govern, va donar suport a la indústria extractiva d'herba mate i va adoptar una política de repressió contra els indígenes que amenaçaven Cuiabá. Quan el baró de Cotegipe, del Partit Conservador, va esdevenir president del Consell de Ministres el 1885, va nomenar José Joaquim Ramos Ferreira, aleshores vicepresident de la província, com a successor de Floriano.
El dia del cop d'estat republicà, era l'encarregat de la seguretat al ministeri d'Hisenda, però es va negar a atacar els rebels. El ministre —i darrer president del Consell de Ministres— Afonso Celso de Assis Figueiredo, l'urgia a actuar contra els revoltats, però Peixoto va justificar la seva insubordinació amb les següents paraules:
Partidari del moviment republicà, Floriano Peixoto va ordenar la detenció del vescomte d'Ouro Preto i de tot el personal del ministeri la mateixa nit del cop. Després de la proclamació de la República, va assumir la vicepresidència de Deodoro da Fonseca durant el Govern Provisional, i més tard va ser elegit vicepresident constitucional. També va ser Ministre de Guerra del 19 d'abril de 1890 al 22 de gener de 1891.
El 23 de novembre de 1891, el mariscal Deodoro va renunciar a la presidència de la República, i Floriano Peixoto va assumir el càrrec contravenint les lleis vigents. L'èxit dels plans de Deodoro depenia de la unitat de les Forces Armades, cosa que no havia estat possible sota l'administració anterior.
Presidència de la República (1891–94) miniatura|Resultat del manifest polític signat per 13 generals: reformes i ascensos en massa. Peixoto va assumir la república il·legalment després de la dimissió de Deodoro da Fonseca, ja que la Constitució de 1891 en el seu article 42 deia:
Quan Floriano va ser investit, es va interpretar com un moviment que permetria recuperar la legalitat governamental, i va comptar amb el suport de les Forces Armades, l'Exèrcit, la Marina. També la del Partit Republicà de São Paulo, que havia estat l'oposició de Floriano fins aleshores, però el va recolzar per substituir més fàcilment Deodoro.
Els primers actes després d'assumir la presidència van ser anul·lar el decret que dissolia el Congrés Nacional, destituir els interventors estatals nomenats per Deodoro i prendre mesures econòmiques de mitigació a causa dels efectes causats per la crisi financera generada per l'esclat de la bombolla financera de l'encilhamento, controlant el preu dels aliments bàsics i els lloguers. miniatura|Mariscal Floriano Peixoto, ca. 1891. Durant el seu temps al poder, es va oposar al liberalisme, que estava compost per l'elit terratinent, especialment de São Paulo, Rio Grande do Sul, Rio de Janeiro, Minas Gerais, i, en part, també per membres de la Marina. Era nacionalista i políticament afavoria l'exèrcit, especialment els de les escoles militars.
La centralització del poder era important per al seu govern, ja que, tot i que Floriano no s'identificava plenament amb el positivisme, estava influenciat per la ideologia i el seu entorn el donava suport. Això incloïa membres de l'anomenat "tabernacle de la ciència", com es va conèixer l'Escola Militar de Praia Vermelha, i als veterans de la Guerra del Paraguai, una guerra en la qual el mateix Floriano havia lluitat. En canvi, l'oposició al seu govern estava formada en gran part per liberals, que en aquest moment històric defensaven la descentralització del poder. Així, el març de 1892 es va publicar un manifest conegut com el "Manifesto dos Treze Generais", que desafiava la legalitat, la legitimitat i l'autoritarisme de Floriano i demanava la celebració immediata de noves eleccions presidencials. L'endemà de la publicació del manifest, va ordenar el cessament i la detenció dels signants.
El febrer de 1893 va començar la Revolució Federalista, un conflicte que va durar dos anys i mig, i el setembre del mateix any va esclatar la Segona Revolta de l'Armada, que va durar fins al març de 1894. La manera dictatorial i enèrgica amb què Floriano va actuar per combatre aquestes revoltes li va valer el sobrenom de "Mariscal de Ferro", i les mesures preses en aquests episodis van provocar el controvertit canvi de nom de la ciutat de Nossa Senhora do Desterro a Florianópolis ("Ciutat Floriana"), la capital de Santa Catarina. Aquest canvi de nom es va produir després de l'execució sumària d'aproximadament 185 persones per part de les forces republicanes en l'episodi conegut com la Massacre de l'Illa d'Anhatomirim.
Contràriament al que es podria haver esperat, durant la presidència de Floriano, hi va haver un acord tàcit entre el president i el PRP (Partit Republicà de São Paulo). Les raons bàsiques d'això van ser els riscos, alguns reals, alguns imaginaris, als quals s'enfrontava el règim republicà. L'elit política de São Paulo veia Floriano com la manera més segura de garantir la supervivència de la República, basada en el poder central. Floriano, al seu torn, es va adonar que sense el PRP no tindria cap base política per governar. Així, tot i ser ideològicament oposats, alguns dels productors de cafè que van ajudar a enderrocar Deodoro da Fonseca van donar suport a l'administració Floriano des del principi.
La validesa de l'estat de setge Es diu que Floriano Peixoto va iniciar una dictadura. El seu govern era centralitzador. Va destituir tots els governadors que donaven suport a Deodoro da Fonseca. En l'anomenada Segona Revolta de l'Armada, va actuar amb contundència, derrotant-la cruelment, a diferència de Deodoro.