va ser un polític brasiler, president del Brasil entre el 15 de novembre de 1906 i la data de la seva mort. Abans d'entrar en política, va ser advocat i jurista. Va començar la seva carrera política durant l'Imperi, ocupant diversos càrrecs, entre ells president de la seva província natal, Minas Gerais, legislador, president del Banc de la República i ministre d'Estat.
Fill d'un immigrant portuguès, Pena va obtenir la llicenciatura i el doctorat en dret a la Facultat de Dret de la Universitat de São Paulo. Va exercir l'advocacia a Minas i va ser elegit diputat provincial el 1874. El 1878, va ser elegit diputat general, sent reelegit en les eleccions següents. També durant l'Imperi, va exercir com a Ministre d'Estat de 1882 a 1885, encapçalant les carteres de Guerra, Justícia, Agricultura i Transports.
El 1892, Pena va ser elegit president de Minas Gerais. Durant el seu mandat, va traslladar la capital de l'estat d'Ouro Preto a Belo Horizonte i va fundar la Facultat de Dret Gratuïta. El 1903, va ser nomenat vicepresident de la República i, a les eleccions de 1906, va ser elegit president amb gairebé tots els vots. Com a president, va facilitar l'intercanvi de diferents unitats monetàries, va ampliar la xarxa ferroviària i va connectar l'Amazones amb Rio de Janeiro per fil telegràfic. Va morir en el càrrec el 1909 i va ser succeït per Nilo Peçanha.
Biografia Natural de Santa Bárbara, Pena era fill de Domingos José Teixeira Pena i Anna Moreira Teixeira Pena. El seu pare era natural de São Salvador da Ribeira de Pena, Portugal, i al seu nou país posseïa terres i una mina d'or, treballant com a miner. Els seus guanys eren suficients per proporcionar a la família un nivell de vida descrit com a "còmode". La seva mare provenia d'una influent família política de Santa Bárbara. De petit, va ser protegit per la seva mainadera Ambrosina, una esclava. Segons José Anchieta da Silva, un dels seus biògrafs, Pena va ser un dels primers abolicionistes que va lluitar per millors condicions laborals per als esclaus del seu pare. La seva àvia paterna, Maria José dos Prazeres Machado Pena, va ser una dona portuguesa que va viure fins als cent tretze anys.
Pena va completar els seus estudis primaris a la seva ciutat natal, transferint-se el 1857 al Colégio do Caraça, mantingut pels sacerdots llatzeristes. A l'escola, va rebre classes de francès, anglès i retòrica. El 1866, es va traslladar a la ciutat de São Paulo per estudiar a la Facultat de Dret. Durant els seus estudis, va ser company de classe de Rui Barbosa, Joaquim Nabuco, Castro Alves i Rodrigues Alves. Amb aquest últim, va fundar la revista Imprensa Acadêmica, centrada en el debat de temes acadèmics i polítics. Es va graduar amb una llicenciatura en Dret el 23 d'octubre de 1870. L'any següent, va obtenir el doctorat a la mateixa institució, defensant la seva tesi "Letra de Câmbio ". Després de rebutjar una oferta per ensenyar a la seva alma mater, va tornar a Minas Gerais, on va fundar el seu propi bufet d'advocats. Va exercir el mandat de diputat per l'estat de Minas Gerais en 1874.
El 1875, Pena es va casar amb Maria Guilhermina de Oliveira, filla de Belisário Augusto de Oliveira Pena, vescomte de Carandaí, i descendent d'Honorio Hermeto Carneiro Leão, marquès de Paraná. La parella va tenir dotze fills: Maria da Conceição, Afonso Junior, Otávio, Álvaro, Salvador, Albertina, Maria Guilhermina, Alexandre Moreira, Manuel, Regina Alexandre, Dora i Olga. El seu fill Afonso Junior va ser ministre de Justícia i Afers Interns sota el president Artur Bernardes i membre de l'Acadèmia Brasilera de Lletres.
Els anys següents, mentre es mantenia com a diputat, també va ocupar alguns ministeris: de Guerra (1882), Agricultura, Comerç i Obres Públiques (1883 i 1884), i Justícia (1885). Afonso Pena i Rodrigues Alves, el seu company de facultat, van ser els dos únics presidents de la República que abans havien sigut consellers de l'Imperi de Brasil, i l'únic membre del Gabinet Imperial de Pere II que va arribar a President de la República de Brasil. Afonso Pena va presidir a continuació l'Assemblea Constituent de Minas Gerais, subsegüent a la proclamació de la república.
Carrera política Parlamentari i Ministre d'Estat; 1870 a 1892 miniatura|Maria Guilhermina, esposa de Pena Com a estudiant de dret, Pena simpatitzava amb la monarquia i es va negar a signar el Manifest Republicà de 1870. Catòlic fervent, va defensar l'abolició de l'esclavitud. Després de la facultat de dret, va exercir l'advocacia a Santa Bárbara i més tard a Barbacena, on va donar-se a conèixer pel seu activisme en defensa dels esclaus. El 1874, va ser elegit diputat provincial pel Partit Liberal. El 1878, va ser elegit diputat general. La seva carrera política es va beneficiar inicialment del mecenatge de Martinho de Campos i d'Afonso Celso, què el van ajudar a ascendir dins del Partit Liberal.
Pena va ser reelegit a la Cambra de Diputats i hi va romandre fins al 1889. Durant aquest període, va advocar per augmentar el nombre de ciutadans amb dret a vot, reduint els requisits legals per poder formar part del cens. El 1882, va començar la seva experiència en càrrecs executius, com a Ministre de Guerra al gabinet del primer ministre Martinho de Campos. En els anys següents, va ser Ministre d'Agricultura, Comerç i Obres Públiques (1883 a 1884) i d'Interior i Justícia (1885). Tot i que va votar a favor de la Llei Àuria, que derogava defiitivament l'esclavitud al Brasil, la seva prominència nacional el va portar a abandonar els ideals abolicionistes de joventut, ja que estava preocupat pels impactes econòmics i buscava ser lleial al partit. El 1888, va ser nomenat membre del Consell d'Estat.
President de Minas Gerais i camí cap a la presidència; 1892 a 1906 Amb la Proclamació de la República, Peña va considerar abandonar la política per reprendre les seves activitats personals, concretament el dret i l'ensenyament. Tanmateix, finalment va adoptar una "acceptació resignada" del règim establert, sent elegit a l'Assemblea Constituent de Minas Gerais com a senador d'aquest estat. El 1892, es va presentar a la presidència de Minas Gerais amb una candidatura única recolzada per tots els partits. Va ser la primera elecció directa per al càrrec, i Peña va ser elegit amb 48.000 vots.
Va encapçalar el govern mineiro entre 1892 i 1894. Com a governador, Pena es va oposar al president Floriano Peixoto i va acollir els seus opositors a l'estat. El 1892, va ser un dels fundadors de la Facultat Lliure de Dret, sent també un dels seus directors. El 1893, va veure com s'aprovava la llei (que ell mateix havia redactat) que dictaminava la creació de la ciutat de Belo Horizonte, que hauria de servir com a nova capital de l'estat, que, en aquell moment, era Ouro Preto.
Pena va deixar el govern de Minas Gerais el 1894 i va ser succeït per Bias Fortes. El 1895, va ser nomenat pel president Prudente de Morais per dirigir el Banco da República, ara Banco do Brasil. En aquell moment, era la principal institució bancària del Brasil. Va romandre president del banc fins al 1898.PORTO, Walter Costa, O voto no Brasil,e mesmo assim com todos a sua volta Topbooks, 2002 El 1900, va exercir com a president del Consell Deliberatiu de Belo Horizonte, amb funcions anàlogues a les del posterior Cambra Municipal. Al mateix temps, va tornar al Senat de l'Estat, on va exercir fins al 1902.
L'1 de març de 1902, Rodrigues Alves va ser elegit president de la Repúblic,a tenint Francisco Silviano de Almeida Brandão com el seu vicepresident. Brandão va morir el setembre de 1902, abans de prendre possessió. Per reemplaçar-lo, el 18 de març de 1903 va guanyar les noves eleccions a la vicepresidència, i va jurar el càrrec el 23 de juny de 1903. En aquella època, el vicepresident brasiler també ocupava el càrrec de president del Senat Federal.
A les eleccions de 1906, va ser el candidat presidencial de la coalició O Bloco, formada pels estats de Minas Gerais, Rio Grande do Sul, Bahia i Rio de Janeiro. Pena va derrotar fàcilment els seus oponents a l'obtenir 288.285 vots, el 97,92% dels vots vàlids, contra els 4.865 vots de Lauro Sodré i els 207 vots de Rui Barbosa. El senador Nilo Peçanha, de la mateixa candidatura, va ser elegit vicepresident amb el 92,96% dels vots. miniatura|Pena cap al 1906
President de la República; 1906 a 1909 Abans d'assumir el càrrec, Pena va viatjar pel país, recorrent més de 21.000 quilòmetres i visitant divuit capitals estatals. Va jurar com el 6è president de la República el 15 de novembre de 1906. Tot i haver estat elegit sobre la base de l'anomenada política del "cafè amb llet", la seva administració no estava completament lligada als interessos regionals del pol São Paulo - Minas Gerais. Va fomentar la creació de ferrocarrils i va connectar l'Amazones amb Rio de Janeiro per fil telegràfic, gràcies a l'expedició de Cândido Rondon.
El 1906, el govern de Pena va adoptar el patró or, creant el Fons de Conversió, fixant el tipus de canvi a la lliura esterlina, en un valor de 1 mil-réis per 15 penics. Va fer la primera compra estatal d'existències de cafè, en vigor durant la Primera República, transferint així la càrrega de l'apreciació del cafè al Govern Federal. Amb anterioritat, s'havia practicat regionalment, només per São Paulo, Minas Gerais i Rio de Janeiro, que havien signat l'Acord de Taubaté. Aquestes mesures conduirien més tard a un període de gran prosperitat i control de la inflació, interromput per l'esclat de la Primera Guerra Mundial. miniatura|A la vinyeta d'O Malho, es critica a Peña per tenir gent jove al seu equip. El govern de Pena va modernitzar l'exèrcit i l'armada a través del general Hermes da Fonseca, i va fomentar la immigració. El seu lema era "governar és poblar", que anys després seria adoptat i ampliat pel president Washington Luís, que va declarar: "Governar és poblar; però no es pot poblar sense construir carreteres i de tota mena; governar és, per tant, fer carreteres".
Durant la presidència de Pena, els ministeris van ser ocupats per joves polítics que respectaven molt la seva autoritat. Aquests joves van rebre el sobrenom descola bressol. Fins i tot va declarar, en una carta a Rui Barbosa, que el paper dels ministres era dur a terme les seves idees: «En el repartiment de carteres, no em vaig preocupar de la política, ja que aquesta direcció em correspon a mi, segons les bones normes del règim. Els ministres duran a terme les meves idees. Soc jo qui fa la política».
El president Pena va fomentar enormement la construcció de ferrocarrils, destacant la construcció del Ferrocarril del Nord-oest del Brasil i la connexió dels ferrocarrils de São Paulo amb els de Paraná, permetent, per primera vegada, la connexió de les regions sud-est i sud del Brasil per tren. Pena també va modernitzar les capitals i els ports brasilers.
A causa del distanciament dels interessos tradicionals de les oligarquies de l'anomenada República oligàrquica, Pena va afrontar una crisi durant la seva successió. David Morethson Campista, nomenat pel president, va ser rebutjat pels grups que donaven suport a Hermes da Fonseca (principalment per Pinheiro Machado, el congressista més influent de l'època). El president va intentar sense èxit nomenar Campos Sales i Rodrigues Alves. Enmig de tot això, també va començar la campanya civilista, llançada per Rui Barbosa. miniatura|Palau de Catete durant el vetlatori d'Afonso Pena Mort miniatura|Vetlatori per Afonso Pena al Palau de Catete