Lalta capacitat intel·lectual, altes capacitats o superdotació és el terme utilitzat, sobretot en l'àmbit educatiu, per referir-se a una capacitat intel·lectual significativament superior a la mitjana. Les persones que posseeixen aquesta capacitat mostren uns alts nivells de rendiment intel·lectual en contrast amb les aptituds intel·lectuals mitjanes. "Altes capacitats" és el terme tècnic que s'usa habitualment en l'actualitat però hi ha persones que prefereixen altres denominacions com "intel·ligent", "zebra" o "ment selvàtica". Alguns "superdotats" consideren que la paraula superdotació és plena de prejudicis, estereotips i connotacions no desitjables.Paula Prober, Your Rainforest Mind: A Guide to the Well-Being of Gifted Adults and Youth, 2016, Jeanne Siaud-Facchin, Trop intelligent pour être heureux?, 2008,
Encara que, originalment, no hi va haver una definició unificada de superdotació, els avenços en la teoria de les intel·ligències múltiples han creat un nou model en el qual es distingeix entre persones amb un o més talents (és a dir, que sobresurten en un o més dels possibles tipus d'intel·ligència), i persones superdotades, que sobresurten en general en tots els tipus d'intel·ligència (homo universalis), i presenten a més, una alta creativitat i diversos trets de personalitat característics.
Per extensió, superdotat o polímata és el terme usat per a aquelles persones que tinguin aquesta característica. Majoritàriament, és acceptat que la superdotació és hereditària, encara que existeix un ampli debat al respecte.
Els psicòlegs mesuren la quantitat d'aquesta magnitud amb un valor numèric obtingut d'una prova estandarditzada que comparen en una escala de quocient intel·lectual (QI). Així, consideren amb "altes capacitats" o "superdotada" aquella persona amb un QI igual o superior a 130 a l'escala Wechsler, on la mitjana es 100, i que implica formar part del grup del 2% de la població que obté un resultat més alt en aquest test. La superdotació afecta a la percepció, la velocitat i l'estil d'aprenentatge.
En temps passats hi ha hagut un corrent majoritari que pretenia maximitzar sempre l'ús de la capacitat d'aquestes persones, tant si elles mateixes volien com si no, però avui no es veu que sigui un problema. La majoria de persones no usen el màxim de les seves capacitats i s'ha vist que és més important jugar bé les cartes de que es disposa que no tenir les millors. De fet la pressió de que hagin de fer coses extraordinàries es viu freqüentment com un problema pels superdotats. És important que els infants i adolescents aprenguin a viure al món "real" i adaptat a la majoria en el que es trobaran tota la vida, sense que això impliqui que no puguin associar-se, identificar-se com a grup i voler donar-se visibilitat, mostrar les seves diferències i lluitar pels seus interessos.
Concepte La definició que ens ofereix l'Organització Mundial de la Salut (OMS) parla de la persona superdotada com: "Aquella que té un quocient intel·lectual superior a 130".Aquesta definició doncs, parteix de la completa confiança en els tests d'intel·ligència i passa per alt les seves mancances (sobretot pel que fa a la concepció d'una única intel·ligència quantificable).
La definició però que ens ofereix el Termcat de la persona superdotada és significativament diferent:
"Dit de la persona que té una capacitat intel·lectual superior a la mitjana i el potencial per destacar en qualsevol àmbit, una gran capacitat creativa i uns nivells alts de perseverança, memòria, percepció, atenció i predisposició a l'aprenentatge."És una definició prou completa que reflecteix les característiques de la superdotació (cal destacar l'ús de la paraula “potencial” envers l'associació errònia de producte o acció). En aquesta mateixa definició trobem una confrontació amb la que ens ofereix l'OMS, ja que, podria ser que una persona al destacar molt en un determinat àmbit (per exemple el lingüístic) obtingués en un test d'intel·ligència una puntuació superior a 130 sense la necessitat de mantenir unes puntuacions més altes que la mitjana en altres àmbits. Per tant, aquest perfil de persona no mostraria necessàriament un “potencial per destacar en qualsevol àmbit”.
La psicòloga francesa experta en superdotació Jean Siaud-Facchin posa un especial èmfasi en que per entendre la superdotació s'han de comprendre les dues facetes de la persona superdotada; la intel·lectual i l'afectiva, i ens ofereix la següent definició:
“Ser superdotat/da és en primer lloc i sobre tot una manera de ser intel·ligent, un mode atípic de funcionament intel·lectual, una activació dels recursos cognitius amb unes bases cerebrals diferents i amb una organització que postra particularitats inesperades. No es tracta de ser “quantitativament” més intel·ligent, sinó disposar d'una intel·ligència “qualitativament” diferent. Les persones superdotades combinen un alt nivell de recursos intel·lectuals, una intel·ligència fora dels límits, una immensa capacitat de comprensió, d'anàlisi i de memorització juntament amb una sensibilitat, una emotivitat, una receptivitat afectiva, una percepció dels cinc sentits i una clarividència que envaeix ample i intensament l'àmbit del pensament. La superdotació és una manera d'estar al món que dona color al conjunt de la personalitat”Aquesta definició fa una clara referència a aspectes neurobiològics del cervell de les persones superdotades, ja que és important conèixer la base de la superdotació. Però a més a més, considera la part emocional com quelcom imprescindible per a la concepció de les persones superdotades.
Identificació Visió general La identificació de la superdotació va sorgir després del desenvolupament de les proves de quocient intel·lectual per a l'àmbit escolar. Des de llavors, s'ha convertit en un tema important per a les escoles, ja que la instrucció dels estudiants dotats sovint presenta reptes especials. Durant el , els nens dotats sovint es van classificar a través d'exàmens de quocient intel·lectual; s'han proposat altres mètodes d'identificació, però només s'utilitzen en una minoria de casos a la majoria d'escoles públiques del món. El desenvolupament d'un procediment d'identificació útil per als estudiants que es podrien beneficiar d'un currículum escolar més enriquidor i amb més reptes és un problema continu a les escoles.
A causa del paper clau que té a l'escola, la identificació d'individus dotats, val la pena examinar com es defineixen a l'escola el terme "dotat".
Definicions Durant molts anys, els psicometristes i els psicòlegs, seguint els passos de Lewis Terman, van equiparar la superdotació amb un elevat quocient intel·lectual. Aquesta "herència" sobreviu fins als nostres dies, ja que la superdotació i el quocient intel·lectual elevat continuen sent equiparats en algunes concepcions sobre la superdotació. Des del primer moment, però, altres investigadors (per exemple, Raymond Cattell, JP Guilford, i Louis Leon Thurstone) han argumentat que l'intel·lecte no pot ser expressat d'aquesta forma unitaria i van suggerir enfocaments més multifacètics de la intel·ligència.
Les investigacions realitzades durant els anys vuitanta i noranta han proporcionat dades que donen suport a les nocions que parlen de múltiples components de la intel·ligència. Això és especialment evident en la reexaminació de la "superdotació" realitzada per Sternberg i Davidson en la seva col·lecció d'articles Conceptions of Giftedness (1986; segona edició 2005). Les moltes concepcions diferents de la superdotació presentada, tot i que diferents, es relacionen de diverses formes. La majoria dels investigadors defineixen la superdotació en termes de múltiples qualitats, que no totes són intel·lectuals. Les puntuacions de quocient intel·lectual són sovint considerades com a mesures inadequades de la superdotació. La motivació, l'elevat autoconcepte i la creativitat són qualitats fonamentals en moltes d'aquestes concepcions ampliades de la superdotació.
La definició de superdotació dels "tres anells" proposada per Joseph Renzulli (1978) és una definició de superdotació sovint esmentada. La definició de Renzulli, que defineix comportaments superdotats més que individus superdotats, està composta per aquests tres components: El comportament superdotat consisteix en comportaments que reflecteixen una interacció entre tres grups bàsics de trets humans: capacitat intel·lectual per sobre de la capacitat mitjana, nivells elevats de compromís amb les tasques i nivells elevats de creativitat. Els individus capaços de desenvolupar un comportament superdotat són aquells que posseeixen o són capaços de desenvolupar aquest conjunt de trets i aplicar-los a qualsevol àrea potencialment valuosa del rendiment humà.
Les característiques principals d'aquestes definicions són (a) la diversitat d'àrees en què es pot exhibir el rendiment (per exemple, intel·lectual, creativitat, artístic, lideratge, acadèmic), (b) la comparació amb altres grups (per exemple, de la mateixa edat, experiència, entorn...), i (c) l'ús de termes que impliquin la necessitat de desenvolupar el do (per exemple, capacitat i potencial).
Des de finals dels anys 90, s'ha demostrat, que el desenvolupament del cervell de persones amb puntuacions de QI elevades és diferent del desenvolupament del cervell de les persones amb puntuacións mitjanes de QI. Un estudi longitudinal de més de 6 anys ha demostrat que els nens amb un quocient intel·lectual elevat tenen un escorça cerebral més prima quan són joves, i que aquesta després creix ràpidament i esdevé significativament més gruixuda que en els altres nens quan es van convertir en adolescents.
Definició Segons QI Tradicionalment s'ha identificat la superdotació amb un alt quocient intel·lectual (QI) des que Lewis Terman var publicar l'escala d'intel·ligència Stanford-Binet el 1916. Segons aquesta definició, un superdotat seria tot aquell que aconsegueix una puntuació de més de 130 punts en un test de CI. Aquesta percepció sobreviu avui dia, sent una forma molt estesa d'Identificació de la superdotació.
Seguint aquesta línia, alguns pedagogs i psicòlegs presenten la Classificació per descriure diferents nivells de superdotació intel·lectual, amb la puntuació de QI com a punt de referència:
Intel·ligència brillant (no arriba a la superdotació intel·lectual): de '115' a '129' de CI. Representa aproximadament el 14,31% de la població (1 cada 7). Superdotació intel·lectual moderada: de 130 a 144 de QI. Representa l'1,94% de la població (1 cada 52). Superdotació intel·lectual alta: de 145 a 159 de QI. Representa el 0,11% de la població (1 cada 924). Superdotació intel·lectual excepcional: de 160 a 174 de QI. Representa el 0,0023% de la població (1 cada 41.916). Superdotació intel·lectual profunda: Més de 175 de QI. Representa el 0,00002% de la població (1 cada 3.483.046, és a dir aproximadament dues mil persones al món amb la població de 2011, que s'aproxima als set mil milions de persones.
Les crítiques més habituals fetes a aquest model són idèntiques a les expressades contra el concepte mateix de quocient intel·lectual en general: només mesuren alguns factors de l'individu, (la intel·ligència logico-matemàtica i la verbal) sense tenir en compte la seva totalitat; a més els tests poden contenir preguntes que introdueixin factors socials i culturals que manipulin el resultat.
A més cal tenir en compte que les puntuacions que ofereixen les diferents proves d'intel·ligència sovint són diferents i no són equiparables per a una mateixa persona.
Definició segons rendiment Els tres anells de Renzulli Joseph Renzulli va proposar el 1978 una altra definició, la "superdotació en tres anells". Aquesta, desenvolupa un model sobre els comportaments superdotats més que sobre individus superdotats. Proposa que aquests comportaments superdotats reflecteixen una interacció entre tres conjunts de característiques humanes:
Habilitat superior a la mitjana