El Parlament Europeu (Europarlament, Eurocambra o PE) és la institució parlamentària de la Unió Europea (UE), elegida per sufragi directe. Exerceix la funció legislativa de la UE juntament amb el Consell de la Unió Europea (Consell) i la Comissió Europea (CE). És considerat una de les assemblees legislatives més poderoses del món. Es compon de 720 eurodiputats, que representen el segon electorat democràtic més gran del món (després del que representa el Parlament de l'Índia), així com l'electorat democràtic transnacional més gran (400 milions de votants el 2019).
El 1979 fou elegit per sufragi universal per primera vegada i des d'aleshores s'han anat celebrant eleccions al Parlament Europeu cada cinc anys. Tanmateix, a partir de les segones eleccions, la participació entrà en un llarg declivi que no s'interrompé fins al 2019, quan augmentà en 8 punts percentuals i superà la barrera del 50% per primera vegada des del 1994. L'edat de vot és de 18 anys a tots els estats membres tret de Grècia, on és de 17, i Àustria, Alemanya, Bèlgica i Malta on és de 16.
Malgrat que disposa de competències legislatives que no tenen ni el Consell ni la Comissió, el Parlament Europeu manca d'iniciativa legislativa formal, a diferència de la majoria de parlaments nacionals dels estats membres. El Parlament és la «primera institució» de la UEEn el sentit que és la primera que mencionen els tractats i que té precedència cerimonial sobre la resta d'autoritats europees. i té les mateixes competències legislatives i pressupostàries que el Consell (excepte en els àmbits en els quals s'apliquen procediments legislatius especials). A més a més, disposa d'un control equitatiu sobre el pressupost de la UE. Finalment, la Comissió Europea, que és l'òrgan executiu de la UE, està obligada a retre comptes davant del Parlament, que accepta o rebutja el candidat proposat pel Consell com a president de la Comissió així com la Comissió en el seu conjunt, a més de poder forçar-ne la dimissió mitjançant una moció de censura.
L'actual presidenta del Parlament Europeu és Roberta Metsola (PPE), elegida el gener del 2022. Hi ha diversos partits amb representació a la cambra, els més grans dels quals són el Grup del Partit Popular Europeu (PPE) i l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates (S&D). Les últimes eleccions a escala europea foren les eleccions al Parlament Europeu del 2024. El Parlament Europeu opera des de tres ciutats: Brussel·les (Bèlgica), Luxemburg i Estrasburg (França). Les oficines administratives (o Secretaria General) es troben a Luxemburg i les sessions plenàries se celebren a Estrasburg i Brussel·les, ciutat on també es reuneixen les comissions.
El Parlament Europeu té 32 oficines d'informació repartides pels diferents estats membres, incloent-hi l'Oficina del Parlament Europeu a Barcelona.
Història
Igual que les altres institucions, el Parlament tenia un nom diferent de l'actual quan es reuní per primera vegada l'1 de setembre del 1952. La seva llarga història, que en fa una de les institucions comunes més antigues, es remunta a lAssemblea Comuna de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA). Aquest òrgan era una assemblea consultiva composta de 78 diputats dels parlaments nacionals dels estats membres i mancava de competències legislatives. David Farrell, catedràtic de la Universitat de Manchester, destacà els nombrosos canvis esdevinguts des de la fundació de l'Assemblea:
L'evolució del Parlament des de la seva fundació reflecteix el fet que les estructures de la Unió no han anat seguint un full de ruta clar en el seu desenvolupament. T. R. Reid, columnista del Washington Post, escrigué: «Ningú no hauria dissenyat expressament un govern tan complex i redundant com la UE». Fins i tot la ubicació de les seus del Parlament, que ha canviat diverses vegades, ha estat un tema conflictiu.
Assemblea consultiva La Declaració Schuman no feia cap menció d'un ens parlamentari. En el transcurs de les negociacions posteriors, sorgí la idea d'una assemblea a part que fes de contrapès al poder executiu i dotés les institucions europees de més legitimitat democràtica. El text del Tractat de la CECA, incloent-hi l'expressió «representants dels pobles», feu palesa la voluntat dels líders d'establir quelcom que fos més que una simple assemblea consultiva i obrí la possibilitat d'elegir aquest òrgan per sufragi directe. La importància de l'Assemblea quedà patent des del principi, quan se li encarregà l'elaboració d'un projecte de tractat per crear una comunitat política europea. El 13 de setembre del 1952 es creà una assemblea ad hoc per redactar un projecte constitucional que preveia l'establiment d'una «Cambra dels Pobles», elegida per sufragi universal, i un «Senat dels Pobles», compost de representants dels parlaments estatals. Tanmateix, el rebuig de l'Assemblea Nacional francesa a la Comunitat Europea de Defensa conduí a l'abandonament del projecte.
miniatura|esquerra|Intervenció del ministre d'Afers Exteriors d'Alemanya Occidental, Willy Brandt, davant de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa a l'antiga Casa d'Europa d'Estrasburg (gener del 1967). Tot i això, els Tractats de Roma establiren la Comunitat Econòmica Europea i l'Euratom el 1958. L'Assemblea Comuna de les tres comunitats (que tenien òrgans executius diferents) es canvià el nom a Assemblea Parlamentària Europea. El 19 de març del 1958 es reuní per primera vegada a Luxemburg, on Schuman en fou elegit el primer president. El 13 de maig es reconfigurà de manera que els diputats quedessin distribuïts per ideologia política en comptes de per nacionalitat. Aquesta assemblea és l'embrió del Parlament Europeu d'avui en dia, motiu pel qual el 50è aniversari del Parlament se celebrà el 2018 en comptes del 2012.
L'Assemblea adquirí el seu nom actual, Parlament Europeu, el 1962. Cinc anys més tard es fusionaren els òrgans de les tres comunitats per formar les Comunitats Europees. El 1970 es concediren al Parlament competències sobre part del pressupost de la Comunitat, que es feren extensives a tot el pressupost el 1975. Els Tractats de Roma preveien que el Parlament passés a ser elegit per sufragi directe. Tanmateix, una de les condicions necessàries, que el Consell arribés a un acord per fer servir un sistema electoral uniforme, no s'havia complit. L'amenaça del Parlament de portar el Consell davant del Tribunal de Justícia Europeu desembocà en un compromís pel qual el Consell donà llum verda a les eleccions i la decisió sobre el sistema electoral quedà ajornada.
L'Assemblea i, posteriorment, el Parlament es reuniren en les mateixes instal·lacions que l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa fins al 1999. Primer, fins al 1977, a la Casa d'Europa i després, fins al 1999 al Palau d'Europa, que fou la seu del Parlament a Estrasburg fins al 1999.
Parlament elegit democràticament miniatura|esquerra|La bandera del Parlament fins al 1983 miniatura|esquerra|Sessió d'abril del 1985 Els diputats al Parlament Europeu foren elegits per sufragi directe per primera vegada l'any 1979. El fet de ser elegit directament pel poble el diferencia d'institucions semblants, com ara l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa o el Parlament Panafricà, els membres dels quals són nomenats pel seu respectiu govern o parlament nacional. El 17 de juliol del 1979 se celebrà la primera sessió del Parlament després d'aquesta elecció, en la qual l'assemblea escollí l'eurodiputada Simone Veil com a presidenta. Veil fou la primera dona a accedir a aquest càrrec des de la formació del Parlament com a Assemblea Comuna.
El Parlament estrenà la seva nova condició d'òrgan elegit democràticament fent propostes sobre el funcionament de la UE. Per exemple, el 1984, es basà en el seu treball anterior sobre la Comunitat Política per elaborar un «Tractat Constitutiu de la Unió Europea» (també conegut com a Pla Spinelli en referència al seu relator, l'eurodiputat Altiero Spinelli). Tot i que el Pla no prosperà, moltes de les idees que contenia acabaren sent implementades per altres tractats. A més a més, el Parlament començà a votar sobre els candidats al càrrec de President de la Comissió Europea a partir de la dècada del 1980, quan encara no se li havia atorgat un dret de veto formal.
Des de l'elecció del 1979, el nombre de diputats al Parlament Europeu ha anat creixent amb l'adhesió de nous estats a la Unió Europea (igual que el 1994, una vegada culminat el procés de reunificació d'Alemanya). El Tractat de Niça, que entrà en vigor l'1 de febrer del 2003, posà un límit de 732 eurodiputats. miniatura|El Palau d'Europa albergà l'hemicicle del Parlament a Estrasburg fins al 1999.
Igual que les altres institucions, el Parlament no tingué seu fixa fins que s'arribà a un acord provisional per deixar el Parlament a Estrasburg i la Comissió i el Consell a Brussel·les. Malgrat les queixes d'alguns estats, el 1985 el Parlament feu construir una segona cambra a Brussel·les i hi traslladà part del seu treball amb l'objectiu d'estar més a prop de les altres institucions. Finalment, el Consell Europeu arribà a un acord definitiu el 1992, quan decidí que Estrasburg continuaria sent la seu oficial del Parlament, amb dotze sessions a l'any, però que totes les altres activitats parlamentàries es durien a terme a Brussel·les. El Parlament protestà contra aquesta fórmula amb dues seus, però no pogué evitar que el 1997 fos consagrada al Tractat d'Amsterdam. Tot i això, les seus de l'assemblea continuen sent font de polèmica.
El Parlament anà guanyant competències amb cada nou tractat gràcies a l'extensió del procediment legislatiu ordinari (aleshores conegut com a procediment de codecisió, fins que el 1999 feu caure la Comissió Santer. Durant aquests fets, el Parlament es negà a aprovar el pressupost comunitari per les acusacions de frau i mala administració que arrossegava la Comissió. Els dos partits principals entraren en una dinàmica de govern i oposició per primera vegada durant la crisi, que acabà amb la dimissió de la Comissió en bloc (la primera dimissió forçada) davant una imminent moció de censura al Parlament.
Pressió del Parlament sobre la Comissió miniatura|esquerra|El Parlament obligà el president Barroso a canviar la seva proposta d'equip per la Comissió després de les eleccions del 2004. El 2004, després de les eleccions transnacionals més grans celebrades fins aleshores, el Consell Europeu elegí un membre del grup polític més gran (el PPE) per encapçalar la Comissió, però això no evità que el Parlament tornés a pressionar-la. Durant les audiències parlamentàries, els diputats posaren en dubte l'aptitud d'alguns candidats a Comissari, fins al punt que la Comissió de Llibertats Civils, Justícia i Afers d'Interior rebutjà Rocco Buttiglione com a candidat al càrrec de Comissari de Justícia, Llibertat i Seguretat pel seu punt de vista sobre l'homosexualitat. Es tractava de la primera vegada que el Parlament votava en contra d'un candidat a la Comissió i, tot i la insistència de Barroso, Buttiglione hagué de deixar-ho córrer. El Parlament no permeté que la Comissió Barroso assumís les seves funcions fins que diversos altres candidats foren retirats o assignats a càrrecs diferents.
miniatura|upright|Rocco Buttiglione, el primer candidat a la Comissió a ser rebutjat pel Parlament Juntament amb l'extensió del procediment legislatiu ordinari, el mandat democràtic del Parlament n'ha augmentat la influència legislativa respecte a la de les altres institucions. Quan se sotmeté la Directiva Bolkestein a votació el 2006, una àmplia majoria parlamentària votà a favor de més de 400 esmenes que canviaren l'essència de la llei. El Financial Times ho descrigué així: