miniatura|Estudiants fent un examen en una aula el 1940
Un examen és una prova mitjançant la qual s'obté informació sobre els coneixements, les habilitats o les competències d'una persona a partir de les seves respostes o de la realització d'una tasca. Els exàmens s'utilitzen en l'educació, però també per accedir a uns estudis o a una professió, obtenir una acreditació o participar en un procés de selecció. Poden ser orals, escrits o pràctics, i el resultat es pot expressar mitjançant una qualificació, una decisió d'apte o no apte, o una descripció del rendiment.
Un examen és un instrument d'avaluació en el qual les respostes proporcionen indicis sobre allò que la persona sap o és capaç de fer en unes condicions determinades. Segons l'objectiu, aquesta informació es pot fer servir per orientar l'aprenentatge, atorgar una nota, certificar un nivell o ordenar els aspirants en una selecció. L'avaluació pot incorporar, a més dels exàmens, l'observació, els treballs i altres activitats.
A Catalunya, les proves d'accés a la universitat (PAU), conegudes com a selectivitat, són un exemple d'exàmens organitzats per a l'accés als estudis superiors. La Generalitat publica informació sobre l'estructura de les proves, les matèries i els models d'examen. També convoca, mitjançant el Departament d'Educació, proves d'accés a determinats ensenyaments i proves lliures per obtenir títols i certificats. Aquestes proves mostren les funcions de selecció i acreditació que poden tenir els exàmens, diferents de la seva funció en l'avaluació quotidiana d'una assignatura.
Història Antecedents xinesos miniatura|Recinte dels exàmens imperials a Guangdong, el 1873. No es pot situar l'origen de tots els exàmens en una única data: diferents societats han desenvolupat procediments per comprovar coneixements o seleccionar persones. Un dels antecedents històrics més estudiats de l'examen institucionalitzat és el sistema de selecció de funcionaris de la Xina imperial. Abans de la consolidació dels exàmens, els governants xinesos ja disposaven d'altres formes de recomanació i reclutament de candidats. Durant la dinastia Sui (581–618) es van introduir exàmens escrits per a la selecció administrativa, que van adquirir més rellevància sota la dinastia Tang (618–907).
Durant la dinastia Song (960–1279), el sistema es va ampliar i es va integrar més estretament en el reclutament de l'administració. En èpoques posteriors, els candidats havien de superar proves organitzades en diversos nivells. Els continguts i els criteris no van ser immutables: els textos clàssics, la composició literària i la interpretació de les doctrines considerades ortodoxes van tenir-hi un pes diferent segons el període. Els exàmens podien oferir una via d'ascens social, però la preparació exigia temps i recursos, de manera que les oportunitats dels aspirants eren desiguals. El sistema imperial es va abolir el 1905.
Europa i la tradició oral A les universitats medievals europees, l'examen estava vinculat a l'ensenyament i a la concessió de graus. La disputa escolàstica o disputatio, en què calia defensar arguments i respondre objeccions, era una forma important d'ensenyament i d'examen. També hi havia interrogacions orals entre mestres i candidats. Aquests procediments valoraven especialment la capacitat d'exposar i defensar coneixements davant d'altres membres de la comunitat universitària.
La transició cap als exàmens escrits a Europa va ser gradual i diferent segons les institucions. Un estudi sobre Cambridge, Oxford i Dublín documenta com, entre els segles XVIII i XIX, les proves escrites van guanyar terreny en uns sistemes universitaris en què havien predominat els exàmens orals. Per tant, no és exacte atribuir els primers exàmens escrits europeus a un sol professor o a l'any 1792.
Exàmens escrits i externs miniatura|Recull de les proves escolars organitzades per Cambridge el desembre de 1858. Durant el segle XIX, l'extensió de l'escolarització i dels sistemes de titulacions va afavorir l'ús de proves escrites administrades a grups més amplis. Les respostes escrites permetien conservar allò que havia fet cada candidat i organitzar una correcció posterior. També es van estendre els exàmens externs, preparats o supervisats per organismes diferents del centre on havia estudiat l'alumnat.
Un exemple d'aquesta evolució és la creació, el 1858, de la University of Cambridge Local Examinations Syndicate. Aquell mateix any va celebrar els primers exàmens escolars en centres locals, amb proves diferenciades segons l'edat dels participants. La seva aparició il·lustra la creixent organització d'exàmens comuns per a candidats procedents de diversos centres.
Estandardització miniatura|Estudiant responent un examen escrit. Entre finals del segle XIX i el segle XX es van desenvolupar mètodes per elaborar proves amb instruccions, condicions d'administració i criteris de puntuació comuns. L'estandardització va facilitar l'ús d'exàmens a gran escala i la comparació de resultats, especialment en l'accés als estudis i en la selecció. Les proves de preguntes tancades, incloses les de resposta múltiple, van permetre corregir un gran nombre de respostes amb criteris uniformes. Alhora, la recerca sobre l'avaluació va posar el focus en la validesa, la fiabilitat i l'equitat de les proves: aplicar un mateix examen a tothom no garanteix, per si sol, que mesuri adequadament allò que es vol valorar.
Des de finals del segle XX, algunes proves s'han traslladat a ordinadors i altres dispositius digitals. Aquest format pot facilitar l'administració, la correcció i el retorn dels resultats, i permet en alguns casos adaptar les preguntes a les respostes anteriors del candidat. També planteja qüestions sobre l'accés a la tecnologia, la supervisió i la protecció de les dades. Els exàmens digitals conviuen amb els exàmens en paper, els orals i les proves pràctiques.
Finalitats En l'àmbit educatiu, un examen pot tenir una funció diagnòstica si ajuda a identificar els coneixements previs o les dificultats d'un grup abans de començar un aprenentatge. Té una funció formativa si les respostes es fan servir durant el procés per donar retorn, corregir errors i ajustar l'ensenyament. Té una funció qualificadora o sumativa si contribueix a establir fins a quin punt s'han assolit uns objectius en acabar una etapa o un període. Aquestes funcions depenen de l'ús dels resultats: una prova que rep una nota també pot ajudar a aprendre si ofereix informació útil sobre els errors.
Fora de l'avaluació ordinària d'una assignatura, els exàmens poden servir per acreditar coneixements, obtenir un títol, accedir a uns estudis o seleccionar candidats quan hi ha un nombre limitat de places. En aquests casos, les conseqüències del resultat fan especialment rellevants la definició del temari, la transparència dels criteris i la qualitat de la correcció.
Tipus d'exàmens Els exàmens es poden classificar segons la manera de respondre, el tipus de tasca, l'organització o la finalitat. Les classificacions no són excloents: un mateix examen pot ser, per exemple, escrit, pràctic, individual i estandarditzat.
Segons la manera de respondre Examen oral: el candidat respon de viva veu a les preguntes d'un examinador o d'un tribunal. Permet demanar aclariments i explorar el raonament durant la prova. La defensa oral d'un treball acadèmic n'és un exemple. Examen escrit: les respostes queden registrades en paper o en format digital. Pot incloure preguntes breus, redaccions, problemes i preguntes de resposta tancada. Examen pràctic: la persona examinada ha de dur a terme una acció o mostrar una habilitat, com ara interpretar una peça musical, fer una maniobra de conducció o executar una tècnica. Examen mixt: combina dues o més modalitats, com ara una part escrita i una altra d'oral o pràctica.
Segons el format de les preguntes Les preguntes de resposta oberta exigeixen que l'examinat construeixi la resposta. Poden demanar una explicació breu, el desenvolupament d'un tema, l'anàlisi d'un document o la resolució raonada d'un problema. Són útils quan interessa observar com s'organitzen les idees o com s'apliquen els coneixements, però requereixen criteris de correcció prou clars per reduir les diferències entre correctors.
Les preguntes de resposta tancada demanen seleccionar o identificar una resposta entre opcions establertes. Inclouen els exercicis de veritable o fals, d'aparellament i de resposta múltiple, coneguts habitualment com a preguntes «tipus test». Faciliten una correcció uniforme, però la seva qualitat depèn de com s'han formulat els enunciats i les alternatives: una pregunta tancada pot avaluar tant un record simple com l'aplicació de coneixements, segons el seu disseny.
Segons les condicions de realització Els exàmens poden fer-se amb temps limitat o sense, presencialment o a distància, amb consulta de materials o sense. Un examen amb materials de consulta permet accedir, per exemple, a llibres o apunts; això modifica el tipus de tasques que resulta pertinent plantejar, però no determina automàticament la dificultat de la prova. En els exàmens estandarditzats, s'estableixen condicions i instruccions comunes per reduir les diferències degudes a la manera d'administrar-los.
Elaboració, correcció i interpretació El disseny d'un examen comença per determinar què es vol avaluar. Les preguntes i tasques han de correspondre als objectius establerts, i el conjunt de la prova ha de cobrir adequadament els continguts o les competències rellevants. També cal decidir quant temps es concedirà, quins materials es podran utilitzar i com es puntuaran les respostes. Donar a conèixer els criteris i fer servir pautes de correcció ajuda a interpretar els resultats i a mantenir la coherència entre correctors.
En l'avaluació d'exàmens es distingeixen habitualment la validesa, referida al fonament de les interpretacions i els usos que es fan dels resultats; la fiabilitat, relacionada amb la consistència de la mesura, i l'equitat, que exigeix examinar si hi ha obstacles o biaixos que perjudiquen injustificadament determinats grups. Una nota aparentment precisa no elimina els límits de la prova: el resultat correspon a unes tasques i unes condicions concretes i s'ha d'interpretar d'acord amb la finalitat per a la qual s'ha obtingut.
Debat pedagògic Matèria d'avaluació Els exàmens permeten observar com respon l'alumnat a unes tasques definides en un moment concret. Poden servir per comprovar si recorda informació, comprèn conceptes, resol problemes o aplica procediments. La informació que proporcionen depèn, però, de les preguntes que es formulen: una prova centrada en la reproducció de dades difícilment mostrarà, per ella mateixa, com l'alumnat argumenta, investiga o actua en una situació pràctica. Per això, l'adequació de l'examen s'ha de valorar en relació amb els objectius d'aprenentatge que pretén avaluar.
Les proves amb condicions i criteris de correcció comuns poden facilitar la comparació de resultats. Aquesta és una de les raons per les quals s'utilitzen en processos amb molts candidats, com ara les proves d'accés. Tanmateix, fer les mateixes preguntes a tothom no garanteix una mesura exacta ni imparcial: cal examinar si les tasques són pertinents, si la correcció és consistent i si hi ha factors aliens als coneixements avaluats que influeixen en el resultat.
Ajudar a aprendre Un punt central del debat és l'ús que es fa de les respostes. Quan l'examen només es tradueix en una nota final, informa del rendiment assolit segons els criteris establerts, però pot oferir poca orientació per millorar. Si les respostes s'analitzen, es comenten els errors i l'alumnat té ocasió de revisar-los, la prova també pot exercir una funció formativa. La pedagoga catalana Neus Sanmartí situa aquesta funció dins d'una concepció de l'avaluació que ajuda a identificar dificultats i a regular el procés d'aprenentatge.