La catana (刀 o かたな) és un sabre que a l'època feudal japonesa era el símbol de la casta dels samurais. Té una longitud de devers un metre, corbat i amb un sol tall. Se solia portar juntament amb el wakizashi, i junts formen el daisho.
Malgrat que a vegades s'anomena com a catana qualsevol espasa japonesa, el nom de catana es refereix a un tipus concret, diferent del tachi i d'altres classes. Normalment es duia a dins una funda (saia) que es passava pel costat esquer de l'obi, amb el tall cap amunt. Per desenfundar, s'agafa amb la mà dreta, mentre l'esquerra aguanta la saia per guanyar velocitat i precisió.
El tipus de catana més coneguda en l'actualitat és la coneguda com a Oda Nobunaga, en memòria al shogun creador d'aquest tipus de model, de fulla corbada i amb una llargada aproximada al metre.
Origen i història miniatura|Catana L'origen de la catana japonesa es remunta quan els xinesos de la dinastia Song van introduir al país una espasa anomenada «El desbudellador de cavalls» (斩马刀), nom donat, ja que era una arma que s'utilitzava en combat contra la cavalleria pesant per desbudellar el ventre dels cavall quan entraven en una envestida. Aquesta espasa més endavant va evolucionar a ser l'actual catana japonesa. Les espases catana més antigues daten del 700 dC i llavors se les denominava «chokuto» i les seves dimensions podien oscil·lar entre els 30 i els 90 cm. Eren mostra de l'important valor ritual de les armes per aquell temps (en el context d'una cultura panimista): probablement pertanyessin a aixovars funeraris de nobles o persones importants de la tribu. Paral·lelament, l'impacte de la cultura xinesa es fa notar en el procés evolutiu de l'espasa japonesa. Com a clar exemple, els termes xinesos jian (劍, 'espasa de doble tall') i dao (刀, 'espasa d'un sol tall'), serveixen de precedent semàntic i fonètic dels kanji japonesos 剣 (on'yomi: ken) i 刀 (on'yomi: tō). D'això sorgeix el terme catana, com a expressió del model estàndard d'espasa japonesa.1988, (Kokugo Dai Jiten, Revised Edition) (in Japanese), Tōkyō: Shogakukan, entry available online here2006, (Daijirin), Third Edition (in Japanese), Tōkyō: Sanseidō, 1995, (Daijisen) (in Japanese), Tōkyō: Shogakukan, , entry available online here Paral·lelament, comença a notar-se la influència de les cultures de Corea i la Xina, en els ornaments de les espases d'un sol tall. Aquesta influència s'intensificarà entre els segles i dC, a causa dels constants conflictes militars entre el Japó i Corea.日本刀と刀の違い Nagoya Japanese Sword Museum Touken World
Posteriorment, amb la propagació del budisme com a forma religiosa a les illes, arriba un canvi important: sorgeixen les espases de doble tall, rematades amb elements ornamentals, destacant una voluminosa decoració en les empunyadures. Això es convertirà en tònica general, deslligant un debat sobre l'aparatós i poc ergonòmic que resultava.
Poc després, l'aparició de l'espasa d'inconfusible estil japonès, es produeix una vegada l'Imperi aconsegueix la suficient estabilitat. En aquest moment, l'espasa ja havia cobrat molta importància com a arma de guerra, suficient perquè els mestres comencessin a desenvolupar una genuïna tècnica. En aquest context, se li atribueix a l'espaser Amakuni, la invenció de la catana, que serà de vital importància per a l'armament de l'època. És a partir de l'era Kamakura (des de mitjan ) i, després d'un període d'inclements enfrontaments militars, quan podem parlar de la catana pròpiament aquesta. Es produeix, llavors, un gran ímpetu en la forja d'espases, atribuït a la iniciativa de l'emperador Go-toba, el qual va reunir en la seva cort diferents ferrers d'excepcionals habilitats. En aquest art, van a destacar una sèrie de determinades famílies i els denominats «tres fabricants mestres»: Masamune, Yoshihiro i Yoshimitsu.
Des d'aquest moment, la catana, ja consolidada com a exemple d'espasa estàndard japonesa, va a sofrir un procés de perfeccionament en les tècniques de forjat i temperat. Això és a causa de l'alta especialització dels mestres ferrers, els quals destacaran per la producció de fulles d'extraordinària qualitat. Això canvia a partir del , quan el permanent clima de guerra civil provoca una progressiva deterioració de la tècnica ferrera: es comença a exigir un augment de la producció en detriment de la qualitat. Varia la longitud de les fulles i, per si no fos poc, el trasllat de la seu imperial (de Kyoto a Kamakura) acaba amb la secular tradició espasera.
La batalla de Sekigahara dona lloc a un període més tranquil, militarment parlant, però amb relatives tensions internes que propicien la degradació de l'art espaser. Denominada pels experts com a Etapa de les Espases novíssimes, es caracteritza per l'ús d'un extravagant sistema de temperat de la fulla, el resultat de la qual és una fulla més brillant, però de menor qualitat. Això reflecteix que l'espasa està ja destinada a uniformes o expositors de col·leccionistes i no, com altres, al camp de batalla.
En el , s'aprova un edicte imperial pel qual es prohibeix l'ús d'espases a tot guerrer, limitant el seu ús a les forces de seguretat i militars. Això va suposar un cop mortal per a una, ja ferida, indústria de la fabricació d'espases. Malgrat aquestes notables restriccions, la catana japonesa, segueix i seguirà sent un símbol para tots els japonesos en l'era contemporània.
El tipus de catana més difós en l'actualitat és el conegut com a Oda Nobunaga, en al·lusió al dàimio creador d'aquest model.
Característiques miniatura|Tsuba
La catana té una única fulla i és una mica corbada. És una arma que està pensada més per tallar que no pas per fer una estocada. La curvatura dona a conèixer la necessitat d'obtenir un tall eficaç quan es controla sobre un cavall; la fulla recta tendeix a «encastar-se» en el moment del tall, mentre que la corba sempre fa un tall tangencial a la trajectòria de l'arma i amb ell evita que la catana quedi bloquejada.
La catana és utilitzada principalment per tallar i freqüentment és considerada una «guillotina de mà». Es desembeina amb el fil de la fulla cap amunt i es pot brandir amb una o les dues mans.
Tot i que l'art de la catana en el seu ús actual ha quedat quasi obsolet, en el kenjutsu («Tècniques de sabres») va donar origen a un gendai budō, un art marcial modern. Mentre que l'essència del seu maneig persisteix en el iaido (antigament iai jutsu), que és l'art de «desembeinar tallant» i kendo («Via del Sabre») que és l'art d'esgrimir una espasa de bambú coneguda com a shinai utilitzant com a protecció una màscara (Men) i una armadura (bogu). Les escoles originals del kenjutsu koryū encara existeixen i són practicades, com Niten Ichi Ryu, (Kashima Shintō Ryū, Kashima Shin Ryū, Katori Shintō Ryū).
Anatomia de l'espasa japonesa miniatura|Diagrama d'una catana indicant el lloc de tots els components Hamon: línia diferencial del tremp de la fulla. Per exemple ondada en l'estil notare. Hi: Solc longitudinal en la fulla, utilitzat per alleugerir la peça. Una altra de les seves funcions és absorbir i repartir la tensió dels cops, evitant la deterioració o la torsió de la fulla. Iori-mune: tipus de nervi de la fulla sense rebaix. Kissaki: punta. Mei: signatura de l'armer, normalment al nakago. Mekugis: passadors que subjecten la tsuka (mànec) al nakago (espiga), solien ser de fusta de bambú. Mekugi-ana: forats per als passadors. Menuki: aplicacions metàl·liques ornamentals en els laterals del mànec. Moto-haba: amplada de la fulla. Moto-kasane: gruix de la fulla al habaki. Mune: contrafil. Nagasa: longitud. Nakago: espiga, part de la fulla que entra en l'empunyadura. Niké: rebaix del nervi. Saki-haba: amplària de la fulla al començament del kissaki. Samé: folre de la tsuka. Solia ser de pell de tauró o ratlla per evitar el lliscament del tsuka-ito. Saya: beina de la catana Sori: curvatura. Sugata: tipus de fulla. Tsuba: guarda, rodó. Part que separava la fulla del mànec. Solia decorar-se amb motius naturals. Tsuka: mànec. Tsuka-ito: corda del mànec. Yokote: línia que separa la punta de la resta de la fulla.
Elaboració i tractament miniatura|Fulles de catanes. Les espases japoneses i unes altres armes tallants eren fabricades mitjançant un elaborat mètode d'escalfament reiterat, plegant i unint el metall. Aquesta pràctica es va originar a causa de l'ús de metalls altament impurs.
La curvatura distintiva de la catana es deu, en part, al tracte diferencial durant l'escalfament a què és sotmesa. Al contrari que gran part de les espases produïdes en altres llocs, els ferrers japonesos no endureixen el sabre complet; solament el costat que posseeix tall. El procés d'enduriment fa que la punta del sabre es contregui menys que l'acer sense tractar quan es refreda, cosa que ajuda al ferrer a establir la curvatura del sabre. La combinació d'un costat dur i un costat tenaç de la catana i d'altres sabres japonesos n'explica la resistència malgrat retenir un bon tall tallant.
Per ajudar a aprendre el maneig de la catana, existeix un tipus d'arma anomenada bokken, en forma de catana, però de fusta, l'aplicació de la qual serveix per perfeccionar el moviment de la catana sense perill de tall i així combatre en entrenaments.
Procés d'elaboració miniatura|Mostra ensenyant l'evolució de la catana L'acer usat avui dia per a la creació de catanes és l'AISI 1050, ja que és el més fàcil de treballar i en el qual s'aconsegueix una duresa òptima. Els antics japonesos feien ells mateixos l'acer, en un procés molt lent en el qual coïen en un forn tancat diferents capes de ferro, carbó i material orgànic durant més d'un mes. El ferro és l'element principal per elaborar una catana, aquest no és suficientment dur sent més difícil la resistència als cops i millorant els seus talls amb més facilitat, convertint-ho en acer per solucionar això.
La tasca del mestre fonedor era afegir al voltant d'un 0,7 % de contingut de carboni a l'acer per procedir a realitzar el procés de forja amb més facilitat.
En aquest procés, es realitzen els doblecs homogeneïtzant el contingut de carboni al llarg de tot el bloc, retirant impureses i escòria. Els successius doblecs incrementen en algun grau la resistència de l'acer, ja que el que s'aconsegueix és organitzar l'estructura interna de l'acer en fibres alineades tal com les fibres de la fusta.
L'acer de què està fet el nucli de la fulla és un acer de molt baix contingut de carboni, inferior al 0,15 %, amb el qual s'aconsegueixen estructures ferrítiques molt dúctils i tenaces.
Per fabricar el tall de la fulla, ha d'usar-se l'acer amb una continguda mitjana de 0,7 % de carboni. Per aconseguir aquest contingut, el tercer pas en el procés d'elaboració de la catana és el tremp.
El tremp és un procés pel qual s'escalfa el material de l'acer fins a una temperatura lleugerament superior a la subcrítica, al voltant de 900 a 950 °C, estant per sota de la temperatura de fusió (al voltant de 1.450 – 1.500 °C). Amb aquesta temperatura, l'estructura interna dels àtoms canvia; en refredar-se novament l'estructura, recupera la forma original però si es refreda ràpidament (cosa que s'aconsegueix en submergir en aigua) les estructures amb major contingut de carboni no recuperen l'estructura original i es transformarien en una estructura altament distorsionada que n'augmenta l'energia interna i, per tant, la duresa i resistència. Els mestres forjadors cobrien la fulla amb argila gruixuda en el costat del llom perquè durant el tremp aquesta part es refredés lentament i recuperés la seva longitud. A més no aconseguia recuperar la longitud original i és precisament la diferència de longitud entre el llom i el tall el que genera la corba característica de la catana.
El nucli, per tenir un contingut de carboni tan baix, no resulta afectat pel tremp, i man té la tenacitat. El temps de fabricar una fulla de catana, oscil·la entre un mes i un any.