miniatura|Novel·les publicades a principis del segle XX (anys 1906 a 1933). Tirant Lo Blanc, Mrs Dalloway de Virgínia Woolf, Nàufrags de Prudenci Bertrana, L'Home Perdurable de G. K. Chesterton, novel·letes d'Oscar Wilde, La filla del capità de Puixkin, Edmon d'Alfons Maseras. La novel·la o romanç és un gènere literari narratiu, generalment en prosa i d'una extensió que pot ser considerable on s'expliquen fets de ficció a partir d'uns personatges, una ambientació, un narrador i un punt de vista. Poden aparèixer descripcions i diàlegs per a embellir, aclarir o fer més amena l'acció. El gènere en si sorgeix a l'edat moderna.
El mot novel·la és un manlleu de l'italià novella (nova, novella). Tanmateix, l'italià novella designa una narració curta, una mica més llarga o complexa que un conte o relat, el que se sol anomenar en català novel·la curta o novel·leta. En italià, com en altres llengües, es destria novella de romanzo (la novel·la catalana), diferència paral·lela a la del francès nouvelle/roman. Alguns proposen de reintroduir el terme romanç que té equivalència en les altres llengües romàniques.
Les temptatives per a delimitar els dos gèneres no han estat reeixides a causa de la varietat d'opinions dels crítics: la majoria coincideixen que l'extensió mínima d'una novel·la contemporània ha de ser d'unes 50000 paraules.
Elements de la novel·la miniatura|335x335px|Crim i Càstig de Dostoievski, una de les novel·les més destacables del segle XIX. Edició publicada l'any 1929 Els elements de la novel·la poden variar en funció de l'època o el subgènere. Tot i així, sempre hi ha una sèrie d'elements comuns que contenen totes elles.
Personatges: sempre hi ha un protagonista que centra la mirada de l'autor i un antagonista que li impedeix de realitzar les accions que té encomanades. A més d'una sèrie de personatges secundaris amb trames paral·leles o independents. Ambient: l'acció se situa en un espai i un temps determinat. Hi pot haver alguns elements de fantasia que són descrits directament o a través de les accions dels personatges. Narrador: hi ha una veu narrativa que ens acompanya en el transcurs del relat. Aquesta pot ser descrita en primera persona (en boca del personatge principal) o bé en tercera persona (si la veu narrativa és externa a la història). Normalment, aquesta última pot ser objectiva o no respecte al que narra. En narratologia s'anomena focalització. Temporalització: la història es pot narrar de manera lineal i cronològica o començar in medias res (al mig de l'acció) per tornar enrere i explicar el passat: un flaixbac de la història. Destinatari: la novel·la pot tenir un destinatari explícit, com passa amb les epistolars, o dirigir-se al lector ideal, el qual pot apel·lar l'autor. Estructura: la novel·la se sol estructurar en diversos capítols (a vegades agrupats en parts o llibres) i aquests es divideixen en paràgrafs o seqüències narratives. Les més modernes, però, trenquen aquesta convenció i s'estructuren lliurement a petició de l'autor.
Història de la novel·la Món antic Els orígens de la novel·la estan en altres gèneres narratius, des del text sumeri lEpopeia de Guilgameix, l'èpica amb la Ilíada i L'Odissea d'Homer o lEneida de Virgili; les narracions curtes d'aventures que sorgiren a l'època hel·lenística grega (habitualment conegudes com a 'novel·les gregues' o 'novel·les bizantines'), com ara Dafnis i Cloe de Longus i L'ase d'or d'Apuleu.
Edat mitjana miniatura|Curial e Güelfa, exemple de novel·la de cavalleries de literatura catalana medieval. Edició publicada a Barcelona per l'Editorial Barcino dins la col·lecció Els Nostres Clàssics l'any 1930 A l'edat mitjana va sorgir la cançó de gesta, gènere narratiu en vers que no es pot considerar encara pròpiament novel·la, i la novel·la de cavalleries, les primeres novel·les pròpiament dites. En un primer moment es tradueixen obres clàssiques al francès antic en octosíl·labs apariats (p. ex. el Roman d'Eneas que seria una adaptació de l'Eneida). Aquests s'anomenen roman perquè pretenen posar en llengua romànica (mettre en roman, com diuen els mateixos textos) les obres clàssiques (aquest roman ha quedat com el nom francès de la novel·la). Cal dir que la traducció es fa segons la concepció medieval de traduir que seria una concepció molt allunyada de la nostra. Seguien el model clàssic quant a la manera de narrar en vers la vida d'un personatge exemplar. La novel·la pròpiament dita s'inicia amb l'anomenada "matèria de Bretanya" que va donar lloc al primer cicle novel·lesc que explicava les vides de tots els components de la Taula Rodona. Destaca l'autor Chrétien de Troyes que introdueix la novetat, pel seu temps, de situar l'acció de les seves obres fora de la història (en aquell moment, les obres clàssiques com l'Eneida es consideraven històriques) introduint, per tant, la ficció; també situa els seus romans en un espai de temps indeterminat: moltes s'inicien en un dia de Pasqua o de Pentecosta, però hi ha la voluntat de situar-les fora del temps històric; no tenen voluntat de crònica. També estaven plenes d'aventures curioses que permetien la seva transmissió oral. Cal recordar que en una època on la producció d'un manuscrit era molt cara i la majoria de la població era analfabeta, la novel·la va destinada a ser escoltada i no pas llegida per part del públic. Durant els segles i , gràcies a l'emergent mercat del llibre, van començar a aparèixer els primers texts en prosa, que podien ser la prosificació d'una cançó de gesta o també obres de nova creació.
La invenció de la impremta per part de Johannes Gutenberg el 1440 va afavorir la difusió de les novel·les, que van començar a diversificar-se a partir de l'Edat Moderna. Dues grans tradicions van coexistir durant molt de temps: la paròdica, exemplificat en l'obra de Cervantes, i una altra hereva dels herois de l'antiguitat. Les dues tradicions van anar guanyant realisme i seguien les exigències dels lectors.
Segle miniatura|357x357px|Robinson Crusoe de Daniel Defoe, una de les novel·les d'aventures més populars creada l'any 1719. A la imatge, una edició publicada a Barcelona per la Llibreria Catalònia l'any 1925 Al la novel·la va guanyar en didactisme, s'usava la vida dels altres en ficcions per aprendre sobre la pròpia existència. En aquesta època es va convertir en el gènere més popular, fet que continua encara vigent.
Segle Amb el i el Realisme, la producció de novel·les es va disparar (per això es considera aquest període el segle d'or de la novel·la europea), tant pel que fa a l'extensió territorial, com als temes, subgèneres i profunditat dels personatges principals. L'ambientació dels relats va créixer considerablement gràcies al gust dels narradors per la descripció.
Segle XX Al es va posar en crisi el concepte mateix de novel·la: les obres experimentals, les barreges de gènere, la irrupció de l'aspecte visual de la pàgina, l'autobiografia real o fictícia... Aquesta nova novel·la, que continua provant nous camins al , va conviure amb la història d'estructura clàssica. També es van multiplicar els subgèneres segons l'estil i la temàtica.
Gèneres miniatura|286x286px|L'Orfaneta de Menargues d'Antoni de Bofarull és la primera novel·la històrica en català de l'edat contemporània, publicada l'any 1862. A la imatge, una edició posterior, en fulletons, dins la col·lecció La Novel·la Nova de l'any 1919 Hi ha dos grans gèneres dels quals parteixen tota la resta: el d'aventures i l'històric, on es dona rellevància a l'acció i a l'ambient, respectivament. De les aventures medievals, parteixen els llibres de viatges, els encontres amorosos (i d'ells la literatura eròtica i rosa), així com la fantasia i les novel·les de màgia. Si les aventures afecten decisivament el protagonista i el que és realment important és justament aquesta evolució, la novel·la s'anomena Bildungsroman o de formació.
De la descripció històrica, d'altra banda, sorgeixen els quadres de costums, la novel·la social i realista, així com la utopia, la ciència-ficció, la novel·la de terror i fins i tot la novel·la de tesi, on a partir d'un retrat contemporani s'intenta extreure un ensenyament concret anàleg a la faula.
La novel·la experimental trenca conscientment els límits dels gèneres per crear un joc amb la llengua i la literatura on s'involucra el lector. Igualment, la novel·la humorística i les paròdies de cada gènere usen normes i convencions per crear un efecte còmic.
Tipologia La novel·la és el regne de la llibertat de contingut i de forma. És un gènere proteic que presenta al llarg de la història múltiples formes i punts de vista.
Per classificar aquest gènere s'ha de tenir en compte que existeixen diversos criteris de classificació emprats per les diferents tipologies proposades:
Pel to que manté l'obra Novel·la satírica és un gènere narratiu en el qual domina la sàtira. Novel·la humorística, una reacció creativa i distanciada enfront allò que apareix com a oficial i ortodox. Novel·la didàctica o d'evolució, segons les definicions proposades per Mikhaïl Bakhtín, té com a primera finalitat impartir ensenyaments als lectors. El gènere es va imposar durant l'edat mitjana, en la qual a través de narracions al·legòriques, es vol proposar "ensenyaments en matèria d'amor", principalment, a les dones. Un exemple pot ser el Roman de la Rose. Novel·la realista
Per forma miniatura|327x327px|Marcel Proust va ser un dels grans novel·listes de la seva època. A la recerca del temps perdut, de set volums, és la seva obra capdal. A la imatge, un dels llibres que la componen. Traducció catalana publicada per la col·lecció A tot vent l'any 1932Novel·la autobiogràfica. Encara que es pugui donar el cas que tot allò atribuït a un personatge fictici són fets que ha experimentat l'autor, només es podria comprovar extratextualment. El lector no estableix amb el text el mateix tipus de relació, car no s'exigeix que el que s'explica a la novel·la sigui veritat. Novel·la epistolar, escrita en forma de cartes (epístoles) enviades o rebudes pels personatges de la novel·la. A través de les cartes que escriuen es va mostrant l'evolució dels personatges. Un nou tipus de novel·la epistolar, basada en correus electrònics, es fa possible gràcies a l'entrada d'Internet. A diferència de la novel·la epistolar tradicional, l'ús de correus electrònics fa possible una trama més ràpida, dinàmica i àmplia, ja que Internet permet enviar un missatge a qualsevol part del planeta en breus segons. Novel·la dialogada: els personatges parlen per intruir i comunicar els seus pensaments al lector d'una manera més amena i dinàmica. Novel·la lleugera també anomenada ranobe (ラノベ), és una novel·la amb algunes il·lustracions d'estil manga, i el públic al qual està orientat són els joves. Tot i que les il·lustracions són per a joves, les novel·les lleugeres contenen més text que una novel·la tradicional. Les històries de les novel·les lleugeres poden ser després convertides en un manga o en una sèrie d'anime. També són normalment convertides en sèries en revistes literàries. Un exemple de novel·la lleugera pot ser Slayers , escrita per Hajime Kanzaka, i que es va convertir en una sèrie de manga i, posteriorment, en un anime molt popular del mateix nom. Les ranobes s'han tornat molt populars al Japó, i les editorials busquen nous talents mitjançant concursos anuals en els quals el guanyador rep una suma de diners amb la publicació de la novel·la. El Premi a la Novel·la Dangeki és el més famós: té més de 2000 participants anuals. Són clarament etiquetades com a novel·les lleugeres i es venen a un preu econòmic. S'estima que l'any 2007, el mercat de les novel·les va tenir un ingrés de 20 bilions de iens (al voltant de 167 milions de dòlars) i prop de 30 milions de còpies anuals publicades. Novel·la convencional: es narra en tercera persona i en passat; el relat és continu.
Per audiència o mode de distribució