Les llengües sinotibetanes (de vegades anomenades "transhimalaianes") són una família de més de 400 llengües, només superada per la indoeuropea en nombre de parlants nadius. Al voltant de 1.400 milions de persones parlen una llengua sinotibetana. La gran majoria d'aquestes són els 1.300 milions de parlants nadius de les llengües sinítiques. Altres llengües sinotibetanes amb un gran nombre de parlants inclouen el birmà (33 milions) i les llengües tibètiques (6 milions). Quatre estats membres de les Nacions Unides (la República Popular de la Xina, Singapur, Myanmar i Bhutan) tenen una llengua sinotibetana com a llengua nativa principal. Altres llengües d'aquesta família es parlen a l'Himàlaia, al Massís del sud-est asiàtic i a la vora oriental de la Plana Tibetana. La majoria d'aquestes tenen petites comunitats de parlants en zones muntanyoses remotes i, per tant, estan poc documentades.
Diversos subgrups de baix nivell han estat reconstruïts de manera segura, però la reconstrucció d'una protollengua per a la família encara es troba en una etapa inicial, de manera que l'estructura de nivell superior del sinotibetà continua sent poc clara. Tot i que tradicionalment la família es presenta dividida en una branca sinítica (composta per les llengües xineses) i una de tibetobirmana, no s'ha demostrat mai un origen comú per a les llengües no sinítiques. Certs lingüistes xinesos solen incloure-hi també les llengües kra-dai i hmong-mien, malgrat que la resta de la comunitat científica s'hi oposi des de la dècada de 1940. S'han proposat diversos vincles amb altres famílies lingüístiques, però sense acceptació generalitzada.
Història Una relació genètica entre les llengües xineses, el tibetà, el birmà i altres llengües es va proposar per primera vegada a principis del segle XIX i ara és àmpliament acceptada. L'atenció inicial a les llengües de civilitzacions amb llargues tradicions literàries s'ha ampliat per incloure llengües menys parlades, algunes de les quals només han començat a ser escrites recentment, o que no ho han arribat a ser mai estat. No obstant això, la reconstrucció de la família està molt menys desenvolupada que en famílies com l'indoeuropeu o l'austroasiàtic. Les dificultats han inclòs la gran diversitat de les llengües, la manca de flexió en moltes d'elles i els efectes del contacte lingüístic. A més, moltes de les llengües més petites es parlen en zones muntanyoses de difícil accés, que sovint també són zones frontereres sensibles. No hi ha consens pel que fa a la data i la ubicació del seu origen.
Primeres investigacions Durant el segle XVIII, diversos estudiosos van observar paral·lelismes entre el tibetà i el birmà, ambdues llengües amb tradicions literàries extenses. A principis del segle següent, Brian Houghton Hodgson i altres van notar que moltes llengües no literàries de les terres altes del nord-est de l'Índia i del sud-est asiàtic també hi estaven relacionades. El nom "tibetobirmà" es va aplicar per primera vegada a aquest grup l'any 1856 per James Richardson Logan, que hi va afegir el karen el 1858. El tercer volum del Linguistic Survey of India, editat per Sten Konow, es va dedicar a les llengües tibetobirmanes de l'Índia britànica.
Els estudis sobre les llengües "indoxineses" del sud-est asiàtic a mitjans del segle XIX, per part de Logan i altres, van revelar que aquestes comprenien quatre famílies: tibetobirmà, tai, mon-khmer i malaiopolinesià. Julius Klaproth va observar l'any 1823 que el birmà, el tibetà i el xinès compartien un vocabulari bàsic comú, però que el tai, el mon i el vietnamita eren força diferents. Ernst Kuhn va concebre un grup amb dues branques, la xinesosiamesa i la tibetobirmana. August Conradi va anomenar aquest grup "indoxinès" en la seva influent classificació de 1896, tot i que tenia dubtes sobre el karen. La terminologia de Conradi es va utilitzar àmpliament, però hi havia incertesa sobre la seva exclusió del vietnamita. Franz Nikolaus Finck, el 1909, va situar el Karen com una tercera branca.
Jean Przyluski va introduir el terme francès sino-tibétain com a títol del seu capítol sobre el grup en l'obra Les langues du monde de Meillet i Cohen, el 1924. Va dividir-les en tres grups: tibetobirmà, xinès i tai, i tenia dubtes sobre l'afinitat del karen i del hmong-mien. La traducció a l'anglès, "Sino-Tibetan", va aparèixer per primera vegada en una breu nota de Przyluski i Luce el 1931.
Shafer i Benedict El 1935, l'antropòleg Alfred Kroeber va iniciar el Projecte de Filologia sinotibetana, finançat per l'Administració de Projectes de Treball (Works Project Administration) i amb base a la Universitat de Califòrnia a Berkeley. El projecte va ser supervisat per Robert Shafer fins a finals de 1938, i després per Paul K. Benedict. Sota la seva direcció, l'equip, format per 30 persones no lingüistes, va recopilar tota la documentació disponible sobre les llengües sinotibetanes. El resultat van ser vuit còpies d'un manuscrit mecanografiat de 15 volums titulat Sino-Tibetan Linguistics ("Lingüística sinotibetana"). El treball no es va arribar a publicar mai, però va proporcionar les dades per a una sèrie d'articles de Shafer, així com per a la seva obra de cinc volums Introduction to Sino-Tibetan i per al llibre de Benedict, Sino-Tibetan.
Benedict va completar el manuscrit de la seva obra el 1941, però no es va publicar fins al 1972. En lloc de construir tot l'arbre genealògic, es va centrar a reconstruir una llengua prototibetobirmana comparant cinc llengües principals, amb comparacions ocasionals amb altres llengües. Va reconstruir una distinció binària en les consonants inicials basada en la sonorització, amb l'aspiració condicionada per consonants preinicials que s'havien conservat en el tibètic però que s'havien perdut en moltes altres llengües. Així, Benedict va reconstruir les següents consonants inicials:
TB Tibetà Jingpho Birmà Garo Mizo Karen S'gaw Xinès antic *k k(h) k(h) ~ g k(h) k(h) ~ g k(h) k(h) *k(h) *g g g ~ k(h) k g ~ k(h) k k(h) *gh *ŋ ŋ ŋ ŋ ŋ ŋ y *ŋ *t t(h) t(h) ~ d t(h) t(h) ~ d t(h) t(h) *t(h) *d d d ~ t(h) t d ~ t(h) d d *dh *n n n n n n n *n ~ *ń *p p(h) p(h) ~ b p(h) p(h) ~ b p(h) p(h) *p(h) *b b b ~ p(h) p b ~ p(h) b b *bh *m m m m m m m *m *ts ts(h) ts ~ dz ts(h) s ~ tś(h) s s(h) *ts(h) *dz dz dz ~ ts ~ ś ts tś(h) f s(h) ? *s s s s th th θ *s *z z z ~ ś s s f θ ? *r r r r r r γ *l *l l l l l l l *l *h h ∅ h ∅ h h *x *w ∅ w w w w w *gjw *y y y y tś ~ dź z y *dj ~ *zj Encara que les consonants inicials dels cognats tendeixen a tenir el mateix lloc i mode d'articulació, la sonorització i l'aspiració són sovint impredictibles. Aquesta irregularitat ha estat criticada per Roy Andrew Miller, tot i que els partidaris de Benedict l'atribueixen als efectes de prefixos que s'han perdut i que sovint són irrecuperables. La qüestió continua sense resolució. Christopher Beckwith, un dels pocs estudiosos que encara argumenten que el xinès no està relacionat amb el tibetobirmà, l'ha citada juntament amb la manca de morfologia compartida reconstruïble i l'evidència que gran part del material lèxic compartit ha estat manllevat del xinès.
Benedict també reconstrueix, almenys per al tibetobirmà, prefixos com el causatiu *s-, l'intransitiu *m-, i *r-, *b-, *g- i *d- de funció incerta, així com els sufixos *-s, *-t i *-n.
Estudi de llengües literàries miniatura|upright|Text en xinès antic escrit sobre bambús. El xinès antic és, amb diferència, la llengua sinotibetana més antiga documentada, amb inscripcions que daten aproximadament del 1250 aC i un enorme corpus literari del primer mil·lenni aC. No obstant això, l'escriptura xinesa és logogràfica i no representa els sons de manera sistemàtica; per tant, és difícil reconstruir la fonologia de la llengua a partir dels registres escrits. Els estudiosos han intentat reconstruir la fonologia del xinès antic comparant les obscures descripcions dels sons del xinès mitjà en diccionaris medievals amb els elements fonètics dels caràcters xinesos i els patrons de rima de la poesia antiga. La primera reconstrucció completa, el Grammata Serica Recensa de Bernard Karlgren, va ser utilitzada per Benedict i Shafer.
La reconstrucció de Karlgren era força complicada, amb molts sons distribuïts de manera molt desigual. Investigadors posteriors l'han revisada basant-se en diverses altres fonts. Algunes propostes es basaven en cognats amb altres llengües sinotibetanes, tot i que també s'ha trobat evidència purament xinesa per a algunes d'aquestes revisions. Per exemple, les reconstruccions recents del xinès antic han reduït les 15 vocals de Karlgren a un sistema de sis vocals, com havia suggerit inicialment Nicholas Bodman. De manera similar, la reconstrucció de Karlgren de *l s'ha reinterpretat com *r, mentre que un altre so inicial s'ha identificat com *l, en correspondència amb cognats tibetobirmans, però també recolzat per transcripcions xineses de noms estrangers. Un nombre creixent d'estudiosos creu que el xinès antic no tenia tons i que els tons del xinès mitjà es van desenvolupar a partir de consonants finals. Un d'aquests sons finals, *-s, es creu que era un sufix, amb cognats en altres llengües sinotibetanes.
miniatura|esquerra|Text en tibetà antic trobat a Turfan El tibètic té un extens registre escrit des de l'adopció de l'escriptura per part de l'Imperi Tibetà a mitjans del segle VII. Els primers registres del birmà (com la inscripció de Myazedi del segle XII) són més limitats, però posteriorment es va desenvolupar una literatura extensa. Ambdues llengües estan documentades en escriptures alfabètiques derivades en última instància del Brahmi de l'Índia antiga. La major part del treball comparatiu s'ha basat en les formes escrites conservadores d'aquestes llengües, seguint els diccionaris de Jäschke (tibetà) i Judson (birmà), tot i que amb entrades que abasten diversos períodes històrics.
També hi ha registres extensos en tangut, la llengua de la dinastia Xia Occidental (1038–1227). El tangut està documentat en una escriptura logogràfica inspirada en la xinesa, la interpretació de la qual presenta moltes dificultats, malgrat la troballa de diccionaris multilingües.
Gong Hwang-cherng ha comparat el xinès antic, el tibètic, el birmà i el tangut per establir correspondències fonètiques entre aquestes llengües. Va trobar que les vocals /a/ en tibètic i birmà corresponen a dues vocals del xinès antic, *a i *ə. Mentre que això ha estat considerat com a evidència d'un subgrup tibetobirmà separat, Hill (2014) observa que el birmà presenta correspondències distintes per les rimes del xinès antic -ay : *-aj i -i : *-əj, i per tant argumenta que el desenvolupament *ə > *a va ocórrer de manera independent en tibetà i birmà.
Treball de camp Les descripcions de llengües no literàries utilitzades per Shafer i Benedict sovint van ser produïdes per missioners i administradors colonials amb habilitats lingüístiques variables. La majoria de les llengües sinotibetanes més petites es parlen en zones muntanyoses inaccessibles, moltes de les quals són políticament o militarment sensibles i, per tant, estan tancades a investigadors. Fins als anys 80, les zones més estudiades eren el Nepal i el nord de Tailàndia. Durant les dècades de 1980 i 1990, es van publicar nous estudis sobre les llengües de l'Himàlaia i el sud-oest de la Xina. D'un interès particular va ser la creixent literatura sobre les llengües qiànguiques del Sichuan occidental i àrees adjacents.
Distribució miniatura|upright=2|Distribució de les principals subfamílies del sinotibetà, amb els respectius percentatges de parlants materns: