La boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) és una espècie d'ocell de l'ordre dels passeriformes molt semblant al boscaler comú. Es reprodueix per Europa fins al Paleàrtic occidental temperat, on és migratori i hiverna a l'Àfrica subsahariana. També és una espècie resident a grans parts d'Àfrica.

Descripció Mesura 13 cm de llargària. Té el dors castany (sense vions dorsals) i el ventre, la gorja i el pit blanquinosos, amb bandes ocràcies. Té una línia superciliar definida i poc contrastada.

Distribució i hàbitat Aquest petit ocell passeriforme és una espècie que es troba gairebé exclusivament en canyissars, generalment amb alguns arbustos. També es poden trobar en matolls humits.

És típicament estival: arriba el mes d'abril i reprèn la migració des dels primers dies d'agost fins a la darreria d'octubre, mes durant el qual migren els joves de l'any.

Nia i és estiuenca a la península Ibèrica i a les Balears. Abunda al Delta de l'Ebre i a l'Empordà.

Comportament i ecologia Alimentació Com la majoria de les boscarles, és insectívora, però ocasionalment menja material vegetal com ara baies.

Fonamentalment menja insectes però, a la tardor, també afegeix baies a la dieta. Es troba a les maresmes de l'interior i del litoral, també en basses i a les ribes dels rius. És típicament estival: arriba el mes d'abril i reprèn la migració des dels primers dies d'agost fins a la darreria d'octubre, mes durant el qual migren els joves de l'any.

Reproducció Els mascles tornen a les zones de cria dues o tres setmanes abans que les femelles. L'espècie sol ser monògama. Els primers ous es ponen a finals d'abril. El niu se sol col·locar a la vegetació sobre l'aigua, especialment en canyissars del gènere Phragmites. El niu profund en forma de copa cilíndrica es troba a una mitjana de 65 cm (entre 20 i 140 cm) per sobre de la superfície de l'aigua i el construeix completament la femella. Triga quatre dies a construir la copa inicial d'herba, tiges de canya i fulles, i tres dies més a completar el revestiment de material més fi, inclòs el pèl. La posta conté de tres a cinc ous que es ponen diàriament. Els ous són de color verd molt pàl·lid amb taques verd oliva o gris. De mitjana, mesuren 18,4 mm × 13,6 mm i pesen 1,75 g. Són incubats per ambdós pares, començant després de la posta del penúltim ou. Només la femella incuba a la nit. Els ous desclouen al cap de 9-12 dies. Els pollets són alimentats i cuidats per ambdós pares. Emplomen després de 10-12 dies, però continuen sent alimentats pels pares durant 10-14 dies més. Fins a un terç de les parelles crien una segona niuada.Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya,planes 91-92. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona,1987.

La boscarla de canyar és una de les espècies que són parasitades pel cucut comú (Cuculus canorus).

Vocalitzacions El cant consisteix en estrofes grinyolants repetides dues o tres vegades.Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, planes 132-133. Desembre del 1988,Barcelona,

Taxonomia La boscarla de canyar va ser descrita formalment el 1804 pel naturalista francès Johann Hermann amb el nom binomial Turdus scirpaceus. La localitat tipus és Alsàcia. La boscarla de canyar és actualment una de les unes 40 espècies classificades en el gènere Acrocephalus, introduït per Johann Andreas Naumann i el seu fill Johann Friedrich Naumann el 1811.

El nom del gènere Acrocephalus prové del grec antic «akros» que significa “el més alt” i «kephale», “cap”. És possible que els Naumann pensessin que akros signifiqués “de punta afilada”. L'específic scirpaceus prové del llatí i significa “canya”.

Un nom científic més antic per a la boscarla de canyar era Acrocephalus streperus (Vieill.).

Es reconeixen deu subespècies:

A. s. scirpaceus (Hermann, 1804) – cria a Europa fins a l'oest de Rússia, Ucraïna i l'oest de Turquia, nord-oest d'Àfrica, hiverna a l'oest i centre d'Àfrica. A. s. fuscus (Hemprich i Ehrenberg, 1833) – cria al nord d'Egipte i al centre de Turquia a través de l'Orient Mitjà fins al sud-est europeu de Rússia, el nord de l'Iran, el Kazakhstan i el nord-oest de la Xina; hiverna a l'est i el sud d'Àfrica. A. s. avicenniae (Ash, Pearson, DJ, Nikolaus i Colston, 1989) – costes de la Mar Roja.La subespècie avicenniae s'assigna a la boscarla de canyar euroasiàtica, no a la boscarla de canyar africana. A. s. ammon (Hering, Winkler i Steinheimer, 2016) – oasis al llarg de la regió fronterera entre Líbia i Egipte. A. s. ambiguus (Brehm, AE, 1857) – península Ibèrica i nord-oest d'Àfrica.Genèticament i fenotípicament diferent d'A. s. scirpaceus, amb el qual tradicionalment s'ha sinonimitzat. S'incloia dins d'A. baeticatus. A. s. minor (Lynes, 1923) – regió del Sahel des del Senegal fins al centre-oest del Sudan (Darfur).Tradicionalment sinoním de cinnamomeus. Inclou hopsoni i provisionalment, guiersi. A. s. cinnamomeus (Reichenow, 1908) – oest d'Etiòpia i sud de Somàlia cap al sud a través del Sudan del Sud, Uganda, Kenya, Zàmbia i Moçambic; distribució irregular a l'oest d'Àfrica des del sud del Camerun fins possiblement Níger i Mali.La distribució d'aquesta subespècie a l'oest d'Àfrica i una millor separació de minor requereixen estudis més rigorosos. A. s. suahelicus (Grote, 1926) – des de l'est de Tanzània fins a l'est de Moçambic i l'est de Sud-àfrica.Estudis genètics suggereixen que suahelicus està integrat en baeticatus. Es conserva provisionalment, ja que és fenotípicament i ecològicament distintiu. A. s. hallae (White, CMN, 1960) – des del sud-oest d'Angola fins al sud-oest de Zàmbia i des del sud fins a l'oest de Sud-àfrica. A. s. baeticatus (Vieillot, 1817) – des del nord de Botswana i Zimbàbue fins al sud de Sud-àfrica.

Notes taxonòmiques Basant-se en l'estudi d'Olsson et al. s'ha de tenir en compte les següents anotacions:

Galeria d'imatges

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Estudi de la població d'aquest ocell al Principat de Catalunya Descripció i hàbitat d'aquest ocell

canyar Categoria:Ocells d'Àfrica Categoria:Ocells d'Europa