Lambert Escaler i Milà (Vilafranca del Penedès, 1874 - Barcelona, 1957) va ser un escultor, decorador i comediògraf català, que va destacar per la seva producció de terracotes modernistes, representant bustos femenins amb influències simbolistes i de l'art nouveau amb les quals va aconseguir un gran reconeixement i èxit comercial.
És autor de diversos conjunts escultòrics aplicats a edificis, de figures de capgrossos i gegants, de diorames i de pessebres. En el camp teatral és autor de diferents comèdies, sainets i vodevils.
Biografia Fill de Benet Escaler i Paula Milà, tingué un germà, Arcadi, més gran que ell. L'any 1881, amb tan sols 7 anys, es traslladà amb la seva família a la ciutat de Barcelona, on obriren una sastreria de complements teatrals. Inicialment, es van instal·lar al carrer de Ferran i poc després regentaren El Ingenio al carrer Rauric, una botiga de regals i complements de carnestoltes i festes populars com màscares, serpentines, gegants i capgrossos, sorpreses, maniquins, etc. Als 30 anys va casar-se amb Elvira Subirachs, amb qui va tenir dues filles, Marta i Mercè.
Va tenir com a mínim dos estudis propis, un a l'Eixample, al carrer de Provença 314,Catálogo Exposición Nacional(1904) pàg.125 i l'altre al barri de Gràcia, al carrer de Vallfogona. Aquí desenvolupà majoritàriament el seu talent com a escultor de bibelots en terracota, decorant, tal com descrivia la premsa de l'època:
També creà figures per a diorames, activitat que desenvolupà paral·lelament a la creació de petites composicions teatrals. A partir de la decadència del moviment modernista i gràcies al contacte amb l'escultor Alfons Juyol i Bach, començà a col·laborar amb arquitectes com Eduard Ferrés i Puig —a la ciutat de Barcelona— o Eduardo Sánchez Eznarriaga —a Madrid—, dissenyant algunes de les escultures que decorarien les façanes dels seus edificis. Cap als anys 30, tornà a treballar a lIngenio, la botiga que regentà el seu pare, participant en la confecció de capgrossos i gegants.
En relació amb l'ambient artístic de la ciutat de Barcelona, sembla que no sovintejava gaire les tertúlies literàries i artístiques. Va ser soci del Cercle Artístic, associació on participà molt activament a través d'exposicions i altres activitats.
Obra teatral miniatura|Els últims Rovellats, comèdia en tres actes de Lambert Escaler publicada a Barcelona per La Escena Catalana l'any 1918. Un dels actors principals fou Enric Giménez i Lloberas La faceta d'Escaler com a escriptor teatral no és gaire coneguda dins la seva trajectòria artística, on ha tingut molt més succés la producció escultòrica vinculada estretament a les terracotes modernistes. Fins a cert punt, aquest desconeixement és força injust, perquè va ser una tasca a la qual va dedicar durant molts anys de la seva vida i que ocupà un lloc remarcable en la seva trajectòria. Paral·lelament al seu treball d'escultor, escriví petites obres literàries basades en l'anècdota, d'ironia caricaturesca, de personatges populars que s'expressen amb un llenguatge ple de barbarismes, i que retrata, no sense mala intenció, aquell sector de la societat de principis de segle que parlava en català, però que emprava paraules o expressions castellanes perquè «calia estar a la moda».
La seva trajectòria s'inicià amb la publicació en diaris i revistes locals de petits treballs els quals denominava «pessigolles». Molt aviat, però, va decidir introduir-se en el món pròpiament teatral, per la qual cosa redactà obres una mica més ambicioses, però que seguien el mateix tarannà popular i lleuger de sainets. El mateix Lambert Escaler subtitulava les seves peces com a «joguina», «sainet», «humorada» o «comèdia».
La seva primera estrena es va fer el 29 de gener de 1894 al teatre Romea —on posteriorment va estrenar la majoria de les seves obres—, amb Lo meu criat, una peça que va tenir una bona acollida de públic i de crítica fins al punt que el 1897 es feu una segona edició del text. Aquesta obra, amb una dedicatòria a Josep Campeny, el seu mestre en el camp de l'escultura, desenvolupava el seu estil característic, popular, fet de diàlegs breus i ràpids. A més, l'esquema argumental fixat aquí es repetirà en moltes de les seves comèdies, amb lleugeres variants. Situava la dona com a objecte de passió en una trama ambientada en el món burgès barceloní de l'època, a la part alta de la ciutat. Aquest mateix esquema també es repeteix en les seves escultures, on la «dona» i la «burgesia» hi seran termes inseparables.
A la seva època es valorà molt aquesta faceta de comediògraf, de manera sorprenent més per la qualitat que per la quantitat de les seves peces. Gaudí així de bastant èxit, fins a arribar en determinades ocasions a estar cent dies en cartell, fet que li va permetre representar obres no tan sols al Romea sinó també en altres teatres com el Novedades, el Principal, el Poliorama, o l'Orfeó Gracienc. Per aquest motiu, a Gràcia —on vivia— fou conegut com el «Santiago Rusiñol Gracienc». Fins i tot les seves comèdies s'arribaren a representar a l'Argentina. La bona crítica i acceptació de les seves peces va permetre que Escaler tingués la fortuna de veure-les representades per alguns dels millors actors i actrius del seu temps com ara Enric Borràs, Maria Morera, Lluís Mir, Aymerich, Sirvent, Gimbernat, Pius Daví, Pepeta Fornés, Maria Vila, Teresa Arquer i Elvira Fremont, entre d'altres, però sobretot Enric Giménez, que va dirigir alhora unes quantes de les seves comèdies. Sembla que, entre amics i a casa seva, ell mateix va interpretar algunes de les seves obres.
Després de Lo meu criat, Escaler va escriure molts títols, com ara Una poma per la sed, L'Amic Cirera, La familia Grill, Els Últims Rovellats, Dit i Fet, Homenots, Pessigolles, Ninorets, Els quatre amics d'en Rodó, Flors i Papallones, Les píndoles daurades ó El Cavaller, Victòria i Pau, o, El brot de Farigola; així com els monòlegs Les astúcies d'en Titella o un dimoni d'estar per casa i Entreacte. La seva darrera comèdia, Lo mestre està malalt, fou intitulada curiosament amb el títol de la seva primera obra escultòrica coneguda.
Com es pot veure, va començar a escriure les seves «joguines» molt abans de triomfar amb les seves terracotes, si bé va deixar de fer-ho després de la Guerra Civil, davant la prohibició d'escriure en català un espai de temps prou llarg, que indicà la importància fonamental que el teatre tingué a la seva vida.
Conjunt de l'obra teatral: Els últims Rovellats, comèdia en tres actes, estrenada al teatre Romea, el 26 de desembre de 1917. Dit i fet, estrenada al teatre Romea, l'1 de març de 1918. Homenots, estrenada al teatre Romea, el 19 d'octubre de 1918. Pessigolles, estrenada al teatre Romea, el 16 de gener de 1920. Ninotets, estrenada al teatre Romea, el 21 de maig de 1921. Els quatre amics d'en Rodó, comèdia, estrenada al teatre Romea, el 29 de gener de 1924.
Escultura Inicis i formació (1883-1900) 300px|miniatura|Taller de Lambert Escaler Els seus primers contactes amb l'àmbit artístic i en concret el teatral i popular estaven relacionats amb l'ambient dels negocis que regentaren els seus pares, tant la sastreria teatral com lIngenio, i foren una influència essencial a la seva vida, estimulant el seu interès pel món del teatre i el món irreal de fantasia de caràcter popular.
Pel que fa a la formació acadèmica, el seu pare Benet Escaler, escultor aficionat, fou el seu primer mestre. Posteriorment fou deixeble de l'escultor Josep Campeny i Santamaria, artista que seria essencial en aquesta primera època, contagiant-lo no només de l'estil realista anecdòtic, del qual Campeny n'era representant, sinó també de l'ús de la terracota, material que tindria gran protagonisme en la seva carrera artística. També cal destacar en aquest moment de formació el paper del seu oncle, el dibuixant humorístic i comediògraf Ramon Escaler i Ullastre, el viatge d'estudis que va fer a la ciutat de París, i finalment el breu contacte amb l'Escola de la Llotja.
En aquesta primera etapa de creació escultòrica, en destaquen peces com l'obra El Mestre està malalt, escultura presentada al Reial Cercle Artístic de Barcelona l'any 1900 i que va tenir una bona rebuda per part de la crítica, el Retrat del sr. Subirachs o el Bust de Manola, obres primerenques on es veuen les influències del mestre Campeny així com una temàtica propera a l'anecdotisme tan popular a l'època.
AnyNomUbicacióDescripcióFoto1900El mestre està malaltLocalització desconegudaEscultura en terracota policromada. Escultura presentada en exposició al Reial Cercle Artístic de Barcelona l'any 1900 amb una bona rebuda per part de la crítica. Fou l'obra amb què Escaler va donar-se a conèixer al gran públic on encara es veuen trets propers a l'anecdotisme còmic i el treball primerenc del fang.140px|Lo mestre està malaltData desconegudaRetrat del sr. Subirachs, sogre de l'artistaFundació de les arts i els Artistes , BarcelonaEscultura en terracota. L'estil d'aquesta peça resta ancorat encara en els convencionalismes acadèmics del , si bé el tractament ondulant de la barba ja recorda el Modernisme. Mides: 44x38x30 cm.Data desconegudaBust de ManolaMuseu Romàntic Can Llopis, Consorci del Patrimoni de SitgesEscultura en terracota amb pàtina de bronze. Malgrat desconèixer la data exacta d'execució, estilísticament la podríem ubicar dins de la seva primera etapa. És una obra encara marcada per l'aprenentatge amb el seu mestre Josep Campeny, tant per la temàtica -el prototipus de dona espanyola, que també va conrear- com per l'estil deutor del realisme vuitcentista; tot passant pel material amb què la va fer, el fang, també habitual en l'obra de Campeny. Mides: 45,2x35x19 cm.
Terracotes modernistes (1900-1910) Aquest és el període més prolífic de la seva producció escultòrica. En aquests anys, Lambert Escaler comença a fer un nou tipus de peces en terracota de petit format i caràcter ornamental però alhora utilitari, amb una clara influència en la temàtica de la natura i de la figura de la dona. Aquestes són les seves millors obres, les més famoses i les que el situen dins el panorama artístic del seu temps amb una personalitat singular.
L'èxit d'aquest període, es deu sobretot a l'olfacte comercial de l'artista. Amb el triomf de l'art noveau a l'Exposició Universal de París (1900) Escaler s'adonà de la manca de producció de bibelots en aquest nou estil i, per tant, decidí especialitzar-se en aquest tipus de peces i convertir-se en pioner tant en l'àmbit català com espanyol. Amb una visió comercial que li venia de família, es promocionà a la premsa de l'època (anuncis a Pèl & Ploma, Catalunya Artística…), treballà per a les principals empreses especialitzades de Barcelona (Fundació Artística Masriera i Campins, la casa Alfons Juyol…) i col·locà les seves terracotes a les principals botigues (Faianç Català, la botiga de Gustavo Martí i Batllori, la casa Boada…). Tot plegat va contribuir a fer que tota mena de públic adquirís massivament aquestes obres i, per tant, es popularitzés el Modernisme.
L'èxit comercial de Lambert Escaler es deu en part al model de producció i el material escollit. La seva obra realitzada en sèrie en terracota a partir de motlles de guix li va permetre produir una gran quantitat d'obres de qualitat a preus assequibles. El tret distintiu que el feia original fou la policromia individualitzada de cada una de les obres sense tornar-les a coure, un procés que aconseguia un aspecte més artesanal i que adaptaren altres artistes com Pau Gargallo i Catalán o Dionís Renart i Garcia. En aquest sentit és considerat un autèntic mestre en l'ús del color i l'autèntic creador, com també el principal especialista, en l'ús d'aquesta policromia innovadora pintada sobre l'obra directament, sense esmalts.