Els càrmates (de l'àrab , en singular ) van ser un moviment políticoreligiós dels segles IX i sorgit del xiisme ismaïlita. Se'ls tracta de vegades de moviment protocomunista i sempre de secta guerrera. No hi ha, en qualsevol cas, documentació abundant sobre ells.
Història La seva aparició està lligada a la història dels imams ismaïlites. Aquests, caps d'aquesta branca minoritària de l'islam xiïta, vivien ocults per temor a la repressió fins i tot quan el fatimita, Ubayd-Al·lah al-Mahdí va reivindicar públicament el càrrec d'imam. La majoria dels ismaïlites va acceptar el lideratge d'Ubayd-Al·lah, però alguns grups a l'Iraq i Pèrsia el van rebutjar, donant lloc al moviment càrmata.
Aquest pren el nom de Hamdan Qàrmat, un camperol de Kufa membre de la secta dels ismaïlites, que va començar a predicar vers el 875 (entre 874 i 878) i es va reconèixer subordinat al moviment ismaïlita central dirigit des de Salamya a Síria. Clifford Edmund Bosworth, The new Islamic dynasties: a chronological and genealogical manual, pàg. 94 El 899 Ubayd-Al·lah al-Mahdi (que després fou el primer califa fatimita 909–934) va reivindicar l'imamat per a si mateix (i pels seus ancestres); Hamdan Qàrmat i el seu cunyat Abdan s'hi van oposar i li van retirar el suport deixant de predicar; llavors Abdan fou assassinat per instigació d'al-Mahdi, i proclamat al seu lloc Zikrawayh ibn Mihrawayh que es va declarar lleial a la direcció i va organitzar revoltes càrmates entre les tribus beduïnes de Síria (902 i 907) on va enviar el seu fill Hàssan o Hussayn (conegut com a Sahib aix-Xama) que van obtenir el suport de les tribus kalbites.
Els beduïns dirigits per Sahib an-naka, l'home de la Camella, que podria ser Yahya ibn Zikrawayh (germà de Hàssan o Hussayn) va atacar per sorpresa a l'exèrcit del califa al-Mútadid (892-902) i van matar el general Subk al-Daylami, atacant Damasc (902) on van cremar la mesquita d'ar-Rusafa, arribant a ocupar o amenaçar pel camí diverses viles; el senyor de Damasc, Tughj ibn Juff, un turc de Transoxiana (ancestre dels ikhxídides), va quedar assetjat però fou rescatat per un exèrcit enviat des d'Egipte sota la direcció de Badr al-Kabir, un esclau d'Ibn Tulun, i Ibn Zakrawayh va ser capturat i executat (juliol del 903).
L'altre cap càrmata al-Hussayn (o al-Hàssan) ibn Zakrawayh (conegut com a Sahib aix-Xama) es va proclamar a si mateix Mahdi (personatge que segons la tradició islàmica apareixerà al final dels temps), va derrotar i expulsar els egipcis i altres sirians (903) i es va fer amo de Síria atacant Alep i ocupant Homs, Hamat, Maarrat al-Numan, Baalbek i Salamiya (on va ordenar una matança) i va cridar al futur califa fatimita a agafar la direcció del moviment però Ubayd-Al·lah havia abandonat la ciutat per temor a Hussayn o Hàssan, ja que les relacions amb aquesta branca ismaïlita havien empitjorat; Sahib aix-Xama va saquejar el seu palau i va matar a tots els membres de la família de l'imam fatimita; però el general abbàssida Muhàmmad ibn Sulayman va arribar a Damasc, i el va obligar a fugir cap a l'Iraq; fou no obstant capturat i executat a Bagdad (gener del 904); l'abbàssida va netejar llavors la zona de càrmates.
El 906 Zikrawayh ibn Mihrawayh va enviar un altre daï, Abu-Ghanim Nasr, les forces del qual van saquejar Bàssora i Adhirat, van atacar Damasc, i van saquejar Tabariyya i la rodalia d'Hit, però el juliol fou mort pels seus propis partidaris que buscaven una amnistia del califa. Zikrawayh ibn Mihrawayh va enviar llavors un altre daï i ell mateix amb les seves forces va entrar a Kufa per sorpresa però en fou expulsat ràpidament; es va refugiar prop d'al-Qadisiyya (octubre de 906) i va derrotar un exèrcit enviat en contra seva i va atacar diverses caravanes però fou finalment ferit el gener del 907 i fet presoner, i morí al cap de pocs dies de les ferides. La resta dels seus partidaris al Sawad foren eliminats; els seus seguidors van formar un grup dirigit per Abu-Hàtim al-Zutti i foren coneguts com els bakliyya. Des del 907 doncs es va posar fi a l'època de disturbis a Síria i l'Iraq.
Càrmates de Bahrain A partir del 899 un dels membres del moviment, Abu-Saïd al-Jannabí, havia estat enviat per Hamdan Qarmat a l'Aràbia oriental, llavors anomenada Bahrayn (que cal no confondre amb les illes Bahrein), on va fundar un estat càrmata que fou regit prop de dos segles per la dinastia dels djannabites. Es va destacar per la seva oposició al lideratge fatimita dins l'ismaïlisme, així com la seva lluita contra el califat abbàssida i la seva intensa activitat propagandística, difonent una doctrina que reclamava la plena igualtat. Va fer matar el daï Abu Zakariyya al-Zamami, el seu antecessor en la predicació, enviat segurament pel daï Ibn Hawshab del Iemen. Va governar amb l'assessorament d'un consell de direcció conegut com al-Ikdaniyya, del que formaven part els principals notables i funcionaris entre els quals Hasan ibn Shanbar o Sanbar cap d'una podersoa família d'al-Katif i un dels seus primers partidaris i després el seu sogre.
En 913 Abu-Saïd al-Jannabí va ser assassinat i fou succeït pel seu fill Abu-l-Qàssim Saïd ibn Abi-Saïd al-Hàssan (913-918) conforme a la voluntat del difunt, creant-se així una dinastia càrmata. Set fills van fer part del consell o al-Ikdaniyya. Abu al-Qasim Said aviat fou substituït pel seu germà petit (quan aquest va arribar a la majoria entre 918 i 923) i vers el 923, regnant ja aquest germà, Abu-Tàhir al-Jannabí, els càrmates van iniciar una època d'ofensiva militar sobre el sud de l'Iraq; al consell hi havia set visirs dels que el principal era Sanbar, fill de Hasan ibn Shanbar.
Els càrmates van saquejar més d'una vegada Bàssora i Kufa, i atacaven les caravanes de peregrins. En la campanya del 927/928 van amenaçar Bagdad i va arribar fins al-Rahba; els càrmates del Sawad (regió de Kufa) als que es van unir els àrabs Banu Dhubi, els Rifaa i els Idjil, es van revoltar, dirigits entre d'altres per Isa ibn Musa (nebot d'Abdan) i van assolar la regió de Wasit entrant a Kufa si bé van acabar derrotats per un exèrcit abbàssida; els que van poder fugir es van unir a Abu Tahir que retornava cap a Bahrayn de la seva expedició, i van formar el grup dels Adjamiyyun.
El 930 van atacar la Meca, van massacrar els seus habitants i van robar la Pedra Negra de la Kaaba, que no van tornar fins a l'any 951, a canvi d'un fort rescat i partida en dos. Probablement el setembre/octubre del 931 Abu Tahir va traspassar el poder a un jove persa d'Esfahan en el qual el càrmates van creure reconèixer el mahdi; la data de l'aparició coincidí amb el 1500 aniversari de Zoroastre anunciat com el de la restauració del regne dels mags segons les profecies de Zoroastre, i el jove persa era un suposat mag i descendent dels reis de Pèrsia; Esfahan era la ciutat d'eon tots els astròlegs assenyalaven que sorgiria la dinastia que havia d'enderrocar el califat àrab. Sembla que fins i tot va tenir suport del cap dels mags, Isfandiyar ibn Adharbad (executat uns anys després a Bagdad sota acusació d'ajudar a Abu Tahir). El mahdi va ordenar de maleir els profetes i adorar al foc; progressivament va derivar en formes religioses peculiars i va fer matar alguns caps càrmates; al cap de 80 dies Abu Tahir el va haver de matar i reconèixer que havia estat enganyat per un impostor; això va portar a una forta desmoralització; els càrmates adjamiyyun van abandonar Bahrayn i molts van fer apostasia entre els quals el cap dels Idjil Abu l-Ghayth ibn Abda; grups d'antics càrmates van passar al servei dels califes abbàssides. Tanmateix, per contra Isa ibn Musa que havia estat fet presoner, es va escapar i instal·lat a Bagdad va escriure diverses obres filosòfiques en nom del seu oncle Abdan que van tenir molt d'impacte entre els càrmates. Va tardar una mica a refer-se però en anys següents va seguir atacant el sud d'Iraq i la costa de Fars i amenaçant les caravanes de peregrins. El 939 va signar un acord amb el Califat Abbàssida pel qual Abu Tahir quedava encarregat de protegir el pelegrinatge i recaptar pagaments per la protecció entre els peregrins.
Mort Abu Tahir vers 944 els seus germans van governar junts (govern conegut com al-sada al-ruasa) i van seguir una política pacifica; van retornar la Pedra Negra el 951. Els fills del difunt, propietaris terratinents molt respectats, no van tenir part al govern fins que el 969 Sabur, el fill gran, va demanar entrar al consell com a successor del seu pare però fou arrestat pels seus oncles i va morir segurament assassinat. Les discòrdies a la família djannabita foren constants i el califa fatimita va fins i tot intervenir el 971 per arranjar les diferències (en profit propi). Després de la mort de Said (que havia regnat vers 913-918 i després fou membre del consell) el 972, els nets d'Abu Said Hasan van acabar arribant al consell però Abu Yaqub Yusuf ibn Abi Said, l'únic germà sobrevivent (944-977) va conservar la preeminència fins a la seva mort el 977. Llavors sis nets d'Abu Said Hasan van assolir plenament el poder (cap descendent d'Abu Tahir la descendència del qual es creu que fou exclosa). Algun visir (el 1051 es testimonien sis djanaites i sis visir) devia formar part també del consell i sembla que eren tots descendents de Sanbar.
A la meitat del els drets de duana de l'illa d'Uwal, que controlava la navegació pel golf Pèrsic, era cobrada pels descendents dels dos sexes d'Abu Said Hasan (uns 400). Els impostos, el tribut pagat per Oman, els drets de protecció dels peregrins, els tributs o pagaments de protecció dels governs i el botí de les campanyes estava disposició dels governats djannabites amb l'aprovació dels descendents de Sanbar al consell; el que no es gastava es repartia en 1/5 pel tresor, 3/5 pels descendents d'Abu Said Hasan i 1/5 per la família de Sanbar (uns 20). Fins al final del hi va haver una duana càrmata prop de Bàssora (junt a la dels buwàyhides), un delegat càrmata a Kufa i un a al-Djafariyya (vila al límit del desert, prop de Bàssora). Els buwàyhides els havien cedit terres a l'Iraq a la regió de Shaykh al-Furat i a Wasit i els càrmates van tenir un ambaixador a Bagdad sota Àdud-ad-Dawla i Samsam-ad-Dawla (ambaixador que fou Abu Bakr ibn Shahuya). Les terres productives de fruits i cereals de la província de Bahrayn estaven un ús comunitari pels afiliats càrmates (muminum). L'exèrcit es formava a al-Ahsa i provenia de tribus àrabs (principalment kilabites i uqaylites) que rebien bona instrucció.
Els càrmates van tenir bones relacions amb hamdànides i ikhxídides; el maig del 964 van saquejar Tabariyya i el 969 al-Hasan al-Asam al front de les forces càrmates de Bahrayn va envair Síria i va ocupar Damasc; va derrotar l'ikhxídida Hasan ibn Ubayd Allah ibn Tughdj i va saquejar Ramla. L'octubre o novembre del 969, quan ja els fatimites dominaven Egipte, un exèrcit càrmata dirigit per Kisra i per Sakhr, cosins d'al-Asam, van derrotar altre cop a Hasan però es va acordar la pau i els ikhxídides van acceptar pagar tribut; el gros de l'exèrcit càrmata es va retirar i els que van restar a Síria i Palestina van ser derrotats junt amb Hasan per un exèrcit fatimita que va ocupar Ramla el 970.