En la història de França, el terme Antic Règim es refereix al període comprès entre la fi de la Guerra dels Cent Anys (1453) i l'esclat de la Revolució (1789), és a dir, als segles , , i .
La Monarquia miniatura|Enric II de França
La sacralització El caràcter sagrat dels reis de França venia donat per certs factors com ara l'ús de la fórmula Cristianíssim Rei per referir-se al monarca francès, la seva unció amb oli sagrat a la Catedral de Reims en el moment de la coronació i la creença que el rei de França tenia el do de guarir l'Escròfula tocant un malalt recitant la fórmula El rei et toca, però Déu et guareix; per altra banda, els teòrics polítics de l'època del Renaixement admetien l'existència del Dret diví dels reis.
La centralització En aquesta època, l'autoritarisme monàrquic, sorgit de l'estructura de poder centralitzada creada des del poder reial, amb l'Edicte de Villers-Cotterêts (1539) com una de les seves principals manifestacions, va haver de coexistir amb els senyorius feudals així com amb els privilegis locals i provincials, els quals es mantindrien fins al moment de ser escombrats per la Revolució.
Durant l'edat mitjana, a França, per afirmar el seu poder, els reis de la Dinastia Capet (987 - 1328) ja havien menat una política centralitzadora, els resultats de la qual, però, quedaren anorreats durant la Guerra dels Cent Anys; al seu torn, l'obra centralitzadora dels reis de la Dinastia Valois (1328 - 1589) fou desfeta per les Guerres de Religió (1562 - 1598); per això, els monarques posteriors (Enric IV, Lluís XIII i Lluís XIV) dedicaren molts esforços a reprendre el procés centralitzador per així recuperar el poder perdut, havent d'enfrontar-se a crisis internes com ara la Guerra de la Fronda (1648 - 1653).
Si els reis volien la centralització era per aconseguir més recursos per finançar les seves guerres i el luxe de la seva cort, que tingué la seva manifestació culminant en la construcció del palau de Versalles entre 1661 i 1680 per Lluís XIV; per això, a més de tributs com la talla i la gabella, exigien contribucions en soldats.
Un element clau de la centralització fou passar dels antics vincles de fidelitat personal al rei a la creació de sistemes estatals, com ho fou la institució dels intendents com a representants del poder reial a les províncies per així fer-hi minvar el poder dels nobles locals. Per altra banda, també es va crear una noblesa de toga, contraposada a la noblesa d'espasa dels senyors feudals, formada per alts funcionaris que, així, accedien a la condició de noble mitjançant el servei a l'administració pública com a jutges o consellers reials. En un principi, els reis veieren la creació dels Parlaments Regionals com una manera d'estendre el seu poder a les províncies, tanmateix, un cop es consolidaren, els Parlaments acabaren actuant com a portaveus de les oligarquies locals. lang=ca|miniatura|França el 1477. Línia vermella: fronteres del regne de França; Superfície en blau clar: els dominis reials
Expansionisme Durant l'Antic Règim, l'expansionisme militar i la política dinàstica dels reis va dur a eixamplar les fronteres de França amb les següents conquestes: sota Lluís XI - Provença (1482) i el Delfinat (1461, sota control francès des de 1349). El 1462, aprofitant la Guerra dels Remences, Lluís XI va annexionar-se els comtats de Rosselló i Cerdanya, els quals, però, foren restituïts per Carles VIII a Ferran II el Catòlic el 1493. sota Francesc I - Bretanya (1532) sota Enric II - Calais i els tres bisbats de Metz, Toul i Verdun (1552) sota Enric IV - el Comtat de Foix (1607) sota Lluís XIII - Bearn, la Baixa Navarra (1620, sota control francès des de 1589 com a part dels dominis d'Enric III de Navarra i IV de França) i Catalunya el 1641, de la qual, però, després del Tractat dels Pirineus (1659) Lluís XIV només en conservaria l'actual Catalunya del Nord sota Lluís XIV Tractat de Westfàlia (1648) - Alsàcia Tractat dels Pirineus (1659) - Artois Tractat de Nimega (1678 - 1679) - Franc Comtat, i part del comtat de Flandes sota Lluís XV - Ducat de Lorena (1766) i Còrsega (1768)
Monarquia absoluta Malgrat que, exactament igual com a tot arreu d'Europa, els reis menaren sempre una política autoritària tendent a afirmar el seu poder, a França la Monarquia absoluta no s'hi imposà fins al durant els regnats de Lluís XIII i de Lluís XIV.
De fet, el constructor de la monarquia absoluta a França fou el cardenal Richelieu, ministre de Lluís XIII, que, en la seva obra de govern, es va moure sempre amb l'objectiu de convertir el poder reial en el poder suprem a França i d'imposar l'hegemonia francesa a Europa.
Els principals obstacles a França per instaurar-hi l'absolutisme monàrquic eren la potestat dels nobles de reclutar els seus exèrcits i d'erigir fortificacions, així com el privilegi que, d'ençà de l'Edicte de Nantes (1598), amb què Enric IV havia aconseguit posar fi a les Guerres de Religió, tenien els protestants -dits hugonots a França- de dur armes i de construir fortaleses en determinades ciutats. Lluís XIV va superar aquests obstacles amb l'Edicte de Fontainebleau (1685), amb el qual revocava l'Edicte de Nantes, la demolició de les fortaleses nobiliàries, pràctica aquesta que justificava com un acte de racionalització administrativa amb el qual s'aconseguia reduir despeses eliminant fortaleses obsoletes o innecessàries, i obligant els nobles a residir cada any durant una temporada al palau de Versalles.
miniatura|Lluís XIII en uniforme militar per Peter Paul Rubens miniatura|Lluís XIV Rei de França i de Navarra per Jacint Rigau (1701) Els reis Els reis de la França de l'Antic Règim foren:
Dinastia de Valois Lluís XI (1461 - 1483) Carles VIII (1483 - 1498) Lluís XII (1498 - 1515) Francesc I (1515 - 1547) Enric II (1547 - 1559) Francesc II (1559 - 1560) Carles IX (1560 - 1574) Enric III (1574 - 1589) Dinastia de Borbó Enric IV (1589 - 1610) Lluís XIII (1610 - 1643) Lluís XIV (1643 - 1715) Lluís XV (1715 - 1774) Lluís XVI (1774 - 1792)
Estats Generals L'organisme representatiu dels estaments del Regne eren els Estats Generals, que a França els havien convocats per primera vegada el rei Felip IV el 1302 per obtenir ajuda i consell en el conflicte que l'enfrontava amb el papa Bonifaci VIII; posteriorment, Felip IV va convocar noves reunions dels Estats Generals per mirar d'obtenir-ne subsidis. Als Estats Generals, hi acudien representants del Primer Estat (el clero), del Segon Estat (la noblesa) i del Tercer Estat, que incloïa les persones alienes a la noblesa i al clero que residissin en terres de reialenc. Així, doncs, els Estats Generals de França tenien un funcionament i una composició molt similar al de les Corts catalanes i les Corts valencianes com també a altres parlaments de l'Europa medieval; de fet, allò que a França es denominava "estats" correspon amb els braços de les corts catalano-aragoneses.
Durant l'època de l'Antic Règim, només hi hagué a França set convocatòries dels Estats Generals (1484, 1560 - 61, 1576 - 77, 1588 - 89, 1593, 1614 i 1789), les quals sempre tingueren lloc en moment de crisi fiscal de la monarquia o de discòrdies civils, com ara les Guerres de Religió (1562 - 1598). La no reunió dels Estats Generals en cap moment entre 1614 i 1789, la qual cosa significa que Lluís XIV i Lluís XV no els convocaren mai, és un senyal de la consolidació de la monarquia absoluta a França durant el ; la convocatòria dels Estats Generals per Lluís XVI el 1789 fou conseqüència de la crisi de l'Antic Règim que dugué a l'esclat de la Revolució Francesa.
En principi, els Estats Generals eren un organisme merament consultiu; ara bé, gaudien de la potestat de poder decidir concedir subsidis al rei, que, per a això els convocava. Al , es reivindicà la necessitat de l'aprovació dels Estats Generals per tal que el rei pogués establir nous tributs; ara bé, durant el , la consolidació de l'absolutisme monàrquic va dur a admetre la potestat del rei de decretar nous impostos pel seu compte amb l'única obligació que els parlaments regionals registressin l'edicte reial. El 1787, el Parlament de París va manifestar que no podia registrar els edictes dels nous impostos decretats per Lluís XVI amb el propòsit de posar fi a la fallida de les finances reials; aquesta negativa fou un dels fets que dugué el rei a convocar els Estats Generals el 1789.
Províncies miniatura|Lluís XIV com a Rei Sol miniatura|Francesc I de França, pintat per Jean Clouet el 1524 El 4 de gener del 1790, durant la Revolució, l'Assemblea Nacional Constituent, amb l'objectiu de suprimir les diferències culturals i constituir una nació homogènia una i indivisible, va crear els departaments amb la qual cosa es posava fi a la tradicional divisió de França en províncies.
La paraula província, en el sentit de divisió territorial del Regne de França, va començar a usar-se al segle XV tant en documents oficials com a nivell popular o informal. Admetent, però, la dificultat de donar-ne una definició exacta, sobretot perquè les múltiples llistes i mapes de províncies de França sovint no coincideixen, es pot intentar considerar que, a França durant l'Antic Règim, una província era un territori, generalment de gran extensió, els habitants del qual podien ser conscients de compartir unes característiques pròpies, una història comuna, una moral i unes tradicions particulars, originades no pas en cap realitat administrativa sinó en la tradició històrica del territori, la qual podia remuntar-se fins i tot a l'època preromana; així, Fustel de Coulanges situava l'origen d'algunes províncies de França en els territoris d'antigues tribus gal·les. Generalment, la província englobava territoris més petits i també grans ciutats; moltes províncies se subdividien en "alta" i "baixa". En el cas català, després de la seva annexió a França pel Tractat dels Pirineus (1659), les comarques de la Catalunya del Nord quedaren integrades dins de la Província del Rosselló, la qual, després de 1790, passà a ser el departament dels Pirineus Orientals.
De fet, sota l'Antic Règim, França estava formada per tota una sèrie de circumscripcions territorials eixides de la història, la geografia i de les característiques ètniques i culturals de la població, que es diferenciaven sovint segons els poders que s'hi exercien, amb categories diferents com ara diòcesis, ducats, baronies, governs, generalités, intendències, parlaments, batllies, etc., termes que anaven acompanyats del nom del territori de la seva jurisdicció, amb la peculiaritat, però, que dues o més d'aquestes categories duguessin un mateix nom de regió no volia dir pas que coincidissin geogràficament; així, el territori del Parlament d'Artois no corresponia pas al mateix territori que el govern d'Artois o que la intendència d'Artois. Així, es comprèn doncs que la creació dels departaments per l'Assemblea Nacional el 1790 es presentés com una mesura racionalitzadora per aconseguir una administració territorial única i homogènia per a tot arreu de França.
Tipus de províncies Províncies eclesiàstiques Algunes províncies de l'Antic Règim podien tenir el seu origen en diòcesis i arxidiòcesis de l'Església catòlica; de fet, a tot arreu de l'Europa occidental, la divisió territorial eclesiàstica té els seus orígens en les divisions provincials de l'Imperi Romà. Evidentment, en l'època anterior a la Revolució Francesa, en què l'Església era un poder i molts bisbes, arquebisbes i abats posseïen senyorius feudals, la divisió territorial de l'Església afectava la vida civil del país.
Demarcacions judicials: parlaments, batllies i senescalies