miniatura|Els caràcters katakana són un exemple d'escriptura sil·làbica. Cada katakana representa una mora. Una síl·laba és un conjunt de sons que es pronuncien en un únic cop de veu.Definició clàssica recollida ja per Guilhèm Molinièr, a la seva obra Leys d'Amors És cadascuna de les parts que componen una paraula. Al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) es defineix com la "unitat fonètica i fonològica bàsica constituïda per un nucli, que correspon a un so de sonicitat elevada, precedit i seguit opcionalment per un o més sons de sonicitat menor". El diccionari normatiu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua la defineix com la "unitat articulatòria bàsica constituïda per un sol nucli fònic situat entre dos depressions de l'emissió de veu".«síl·laba». Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua Per a la Gran Enciclopèdia Catalana, tradicionalment, és l'element mínim d'articulació i la unitat natural que conforma els significants dels signes lingüístics. Val a dir, però, que tot i que la síl·laba té una clara realitat psicològica, les característiques fonètiques de la síl·laba són difícilment delimitables.
La composició de les síl·labes i els fenòmens que les afecten s'estudien bàsicament en la fonologia. Es pot considerar que tant la síl·laba com la unitat lingüística per excel·lència d'aquesta disciplina, juntament amb el fonema. De fet, van aparèixer primer els sil·labaris que els alfabets. Segons el nombre de síl·labes, un mot és monosíl·lab, bisíl·lab, trisíl·lab o pol·lísilab (més de tres síl·labes), qüestió que afecta l'accentuació. Pot tenir repercussions també en el to, en les llengües on aquest tret té un valor distintiu. La separació en síl·labes d'una paraula s'anomena sil·labificació i té a veure amb aquests fenòmens (anomenats suprasegmentals perquè van més enllà d'un sol tros de mot) i també amb qüestions gràfiques, com la separació amb guionet d'un mot entre dues línies.
L'escriptura sil·làbica aparegué segles abans que les primeres lletres. Les primeres síl·labes documentades pertanyen a tauletes escrites a voltants de l'any 2800 aC a la ciutat sumèria d'Ur. Aquest canvi de pictogrames a síl·labes ha estat descrit com "l'avenç més important de la història de l'escriptura".Geoffrey Blainey, A Short History of the World, pàg. 87, citant J. T. Hooker et al., Reading the Past: Ancient Writing from Cuneiform to the Alphabet, Museu Britànic, 1993, capítol 2 (en anglès)
S'han trobat llengües alienes al concepte de síl·laba (incloent-hi alguns idiomes nadius de la costa nord-occidental de Nord-amèrica, així com algunes llengües amazigues i ryukyuenques), però són una excepció, ja que la gran majoria de llengües compten amb aquesta característica per definir la pertinença o no al sistema de determinats mots.
Estructura sil·làbica Elements constitutius miniatura|Diagrama en forma d'arbre que representa una síl·laba L'estructura sil·làbica és el conjunt de restriccions pròpies de cada llengua sobre quins fonemes o grups de fonemes poden ocupar aquestes posicions.
En la tradició occidental, una síl·laba (σ) comprèn essencialment dos constituents:aix1.uottawa.ca/~hknoerr/DGD10.ppt un atac (angl. onset: ω): consonant, obligatori en alguns idiomes, opcional o fins i tot restringit en els altres una rima (ρ), que en algunes síl·labes es divideix en: un nucli (angl. nucleus : ν): vocàlic, obligatori en la majoria d'idiomes una coda (κ): consonant, opcional en alguns idiomes, molt restringida o prohibida en d'altres Hom diu que una síl·laba posseeix una coda quan és tancada, i sense coda quan és oberta.
En una síl·laba catalana, com en la paraula gat, el nucli és a (el so que pot ser clarament pronunciat o cantat per sí sol), l'inici g, la coda t i la rima a. Aquesta síl·laba es pot abstreure com a síl·laba consonant-vocal-consonant, abreujadament CVC. Els idiomes varien en gran manera en les restriccions dels sons que formen l'inici, el nucli i la coda d'una síl·laba, d'acord amb el que s'anomena un llenguatge de fonotàctica.
En la tradició d'anàlisi de l'Extrem Orient (representada igualment en l'esquema adjunt), particularment adaptada a l'anàlisi de síl·labes del xinès mandarí, es distingeix generalment:
so inicial (ι), enterament consonàntic un so final (φ) que comprèn : la rima completa (ρ), que porta el to (τ) l'eventual semivocal que precedeix la vocal central, que és el so del mig (μ).
Tot i que cada síl·laba té característiques suprasegmentals, en general són ignorades si no són semànticament rellevants, com per exemple, a les llengües tonals.
To (τ) el pot portar la síl·laba en conjunt o mitjançant la rima
Atac Es troba en totes les síl·labes de totes les llengües del món. L'atac pot ser simple o ramificat. La major part de llengües permeten igualment els atacs buits de síl·labes, però hom parla en aquest cas d'un tret estructural marcat:[T. Alan Hall: Phonologie. Eine Einführung. de Gruyter, Berlin/New York 2000. . Kapitel Silbenphonologie S. 205-270.] i.e. fins i tot buit, l'atac de síl·laba tendeix a ser omplert per un so consonàntic lligat al context (aquest fet és a l'origen del fenomen de la liaison en francès).
Rima La rima és el conjunt que comprèn el nucli (generalment vocàlic) de la síl·laba, que pot trobar-se sol (en el cas d'una síl·laba oberta) o bé associat a una coda formada per consonants. Tota síl·laba comporta almenys una rima, que necessàriament està ocupada, almenys, per un fonema.
La noció de rima lingüística no és exactament la mateixa que la de la rima a la poesia. Mentre que en lingüística, la rima és sempre una fracció de la síl·laba, en poesia, algunes rimes (les rimes riques) estan constituïdes per diverses síl·labes adjacents, inclòs l'atac, (per exemple en la fórmula hocus pocus).
Les regles gramaticals quant a la rima de la síl·laba són, en la major part de les llengÜes, força més nombroses que les relatives a l'atac de la síl·laba.
Nucli sil·làbic El nucli sil·làbic (també anomenat nucli de síl·laba, cim de síl·laba, cor de síl·laba) consisteix en el segment amb el nivell més alt de so de la síl·laba. En català estàndard, sempre és un element vocal (generalment un vocal curta, una vocal llarga o un diftong). En altres idiomes, però, una consonant nasal o líquida també pot jugar el paper de nucli sil·làbic, o en alguns contextos d'elisió de les vocals àtones (anglès "apple" [], alemany "singen" []). Altres llengües permeten les síl·labes amb nucli consonàntic de manera regular, sense que hi hagi elisió d'una vocal: és el cas del txec, per exemple en l'enunciat "Strč prst skrz krk" ([], ), que siginifca "enfonsa el dit a la gola" no comporta que hi hagi vocal en cap de les síl·labes.
Coda La coda (it. coda, «cua») és un element facultatiu de la síl·laba, constituït per una o més consonants. El seu principi de sonoritat, a la inversa que en l'atac de la síl·laba, és descendent. Una síl·laba amb una coda (VC, CVC, CVCC, CVV…) s'anomena síl·laba tancada.
Representació gràfica En algunes teories de la fonologia, aquestes estructures sil·làbiques es visualitzen com a diagrames en forma d'arbre (similar als arbres que es troben en alguns tipus d'anàlisi sintàctica). No tots els fonòlegs estan d'acord en el fet que les síl·labes tinguin estructura interna, de fet, alguns fonòlegs dubten de l'existència de la síl·laba com una entitat teòricaVegeu CUNY Conference on the Syllable per a la discussió de l'existència teòrica de la síl·laba.
Diferències segons la llengua En castellà, per exemple, el nucli sil·làbic està format sempre per una vocal o diftong, sigui creixent o decreixent, a diferència del català, que només admet diftongs decreixents. L'atac pot o no existir i pot constar com a molt de dos fonemes, en posició d'atac simple pot aparèixer qualsevol fonema consonàntic (en posició d'atac format per dos fonemes el primer ha de ser una oclusiva o una fricativa i el segon ha de ser sempre una sonora d'entre / l, r, i, w /). La coda pot ser simple o doble i pot acabar formada per / p, k, r, l, m, n, s, .../.
En japonès, l'estructura sil·làbica és més simple. L'atac com la coda són sempre simples, el nucli sil·làbic és una vocal i la coda només pot estar formada per una nasal (o oclusiva en grups reduplicat). En canvi en anglès admet alguns atacs sil·làbics més complicats que els del català, com a stop o string.
En els préstecs lèxics d'una llengua a una altra, és típic que les síl·labes siguin reestructurades afegint vocals epentètiques on sigui necessari perquè la paraula resultant compleixi amb l'estructura sil·làbica típica de l'idioma receptor, com en el català a escàner o film.
Restriccions estructurals de la síl·laba La segmentació en síl·labes d'un enunciat pot no ser correcte si hom no coneix les restriccions de formació sil·làbica de la llengua a analitzar. Llur estudi constitueix la fonotàctica.
Restriccions de quantitat Establir la llista de restriccions sil·làbiques implica indicar el nombre i la identitat dels fonemes en relació als elements de la síl·laba. Així, en català, l'atac pot ser nul i la coda absent.; hi [] (pronom adverbial) val : atac : buit; nucli : []; coda : inexistent.
No és així en el cas de l'àrab, http://aune.lpl.univ-aix.fr/jep-taln04/proceed/actes/jep2004/Angoujard.pdf on l'atac és present de manera obligatòria: això vol dir que tota síl·laba ha de començar per una consonant.; اللّٰه ʾAl·là [] s'analitza així : síl·laba 1 ʾal : atac : [], nucli : [], coda : [], síl·laba 2 lah : atac : [], nucli : [], coda : [].
En japonès, Labrune Laurence, La phonologie du japonais. Louvain, Peeters Publishers, 2006. 305 pàgines la coda ha de ser una vocal nasal o bé nul·la (si hom s'abstrau d'una pronunciació més ràpida en la qual algunes vocals àtones, a saber, la u i la i, poden emmudir) : el mot です [.], « és », és possible, però no *desut. D'altra banda, です és un exemple on existeix l'emmudiment de la u, que dona des' .
Així doncs, és possible d'indicar l'estructura quantitativa de les síl·labes, és a dir, el nombre màxim de fonemes en l'atac i la coda: en francès, la síl·laba teòrica més gran és la que té la forma CCCVCCCC (CCCV... a strict, ...VCCCC a dextre; cap mot, tanmateix, no forma una síl·laba CCCVCCCC). En polonès, la síl·laba més gran pot ser encara més important : CCCCCVCCCCC (CCCCCV... a źdźbło [] « fulla », ...VCCCCC en la segona síl·laba de przestępstw [] « transgressió » (genitiu plural)). En japonès, tanmateix, la síl·laba més gran no pot depassar la mida CVN (on N és una nasal). El tahitià és encara més limitat; quasi totes les síl·labes han de ser obertes; la síl·laba gran val CV.
Cal considerar també el lloc de la síl·laba en relació al mot : en turc, per exemple, CCV... és impossible a principi de mot; cap síl·laba inicial pot, doncs, començar amb dues consonants, la qual cosa implica nombrosos casos de pròtesi: el mot estació en turc, que prové del francès station [] esdevé istasyon, per evitar que a la primera síl·laba hi hagi dues consonants inicials. Algunes llengües romàniques com el castellà i el català segueixen aquest principi, la qual cosa explica que el llatí statio hagi donat estació en català i estación en castellà. Per contra en d'altres, com l'italià (stazione), el francès (station) o el romanès (stație), s'admeten dos consonants a principi de mot.
Restricció de qualitat En àrab i en català, cada fonema de la llengua pot intervenir en qualsevol element. En d'altres, els fonemes es reparteixen segons el lloc que ocupen: en mandarí, la coda només pot aparèixer com una nasal [] o []. El mateix fonema [] no pot, tanmateix, ocupar el lloc de l'atac. Això implica que cap mot no pot començar en aquesta llengua amb un [] i que cap mot no pot acabar amb un []. En aquest as, el nombre total que la llengua pot produir és limitat i comptable.