La Renaixença fou un moviment cultural i literari del català del (1833-1892). El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricament Decadència). És paral·lel a altres similars, com el Rexurdimento gallec, el Resurdimientu asturià o el Felibritge a Occitània.
Renaixença catalana miniatura|Origen de l'escut del comtat de Barcelona (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi). Seguint el que diu la llegenda, Claudi Lorenzale pinta (1843-1844) el moment en què Carles II estén els seus dits en l'escut de Guifré I, creant l'escut d'armes del Comtat de Barcelona. miniatura|Segell de la Renaixença catalana dedicat a Guifré el Pilós. Sovint s'ha discutit l'oportunitat del terme Renaixença perquè comporta el seu antecessor, la Decadència; s'ha proposat la necessitat d'aprofundir en l'estudi d'aquesta mal anomenada Decadència; d'altra banda, s'ha negat que sigui entesa com una època i se subratlla que és un moviment cultural que compta amb estímuls inicials a la dècada compresa entre 1830 i 1840, però que es desenvolupa entre 1840 i 1880. Cada cop és més evident la urgència d'establir el moment en què s'empra de manera sistemàtica el mot Renaixença.Joan Manuel Prado i d'altres, Història de la Literatura Catalana, Fascicles de l'AVUI, Edicions 62, 1989, vol I,
Els conceptes de llengua i pàtria queden equiparats per Herder en el romanticisme alemany. La Renaixença es consolida a l'entorn d'una burgesia culta que troba en el romanticisme un interès pel seu passat. Es reivindica un passat gloriós durant la formació de les diferents nacions europees, a l'edat mitjana. En el transcurs del moviment que coneixem com Renaixença, s'utilitza poc aquest terme davant Renaixement, per referir-se a la llengua, a la literatura i a la pàtria. El primer cop que hi ha constància de l'ús del terme és quan Pere de Rosselló fa un discurs com a secretari dels Jocs Florals de 1869. El 1871, es fundà la revista quinzenal La Renaixensa, però en els seus articles es continua emprant el mot Renaixement per a referir-se a la pàtria i a les lletres catalanes.
La Renaixença és el període literari que va des del final de la Decadència fins al Modernisme, emmarcat per un moviment cultural i de conscienciació nacionalista més ampli (abasta totes les manifestacions culturals), sorgit dins la burgesia arran de les transformacions provocades per la Revolució industrial. Així, la Renaixença s'identifica clarament amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua.
Context històric miniatura|Primera pàgina del primer número de Lo verdader catalá, el primer diari escrit íntegrament en català. El gravat en el qual apareix un català vestit amb el vestit tradicional al costat de les quatre barres està acompanyat del següent peu en català: Per terra observa el català amb amargor/la seva indústria, el seu comerç i agricultura. miniatura|Víctor Balaguer, un dels escriptors principals de la Renaixença, impulsor del diari La Corona de Aragón. L'absolutisme tindrà el darrer dels seus episodis durant el regnat d'Isabel II. Els conflictes se succeeixen durant tot el . Les tres guerres carlines, els fets de 1835 amb la primera crema massiva de convents i la insurrecció de la Ciutat Comtal envers Espartero el 1843, la Jamància, en són els episodis més tràgics. Fou el preludi del nacionalisme que es va fer visible a finals del .M Pilar Molina i d'altres, Catalunya: història i memòria, Fascicles de l'AVUI, Enciclopèdia catalana, 1995, Es va desenvolupar en un període marcat per grans transformacions.
L'estil de la Renaixença és proper al Romanticisme europeu, amb predomini dels sentiments, l'exaltació patriòtica i els temes històrics. La llengua emprada barreja cultismes i neologismes amb mots de la cultura popular. La Renaixença s'identifica amb el redreçament cultural català i, sobretot, amb la recuperació de la seva llengua. El programa de la Renaixença pretén, sobretot, la plena identificació entre llengua i pàtria. Perquè la burgesia acabi conscienciant-se, el moviment reivindica aquests punts: La descoberta i divulgació dels clàssics grecollatins i de tota la literatura de tradició oral. La creació de la literatura catalana (en qualsevol gènere), conduïda per una llengua normativitzada. La creació d'institucions noves que empenyin la nova dinàmica literària (editorials, premsa…) i el reforçament de les institucions ja existents (Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona...).
Etapes La llengua catalana mai no havia perdut el seu ús social, però dos factors podien amenaçar la continuïtat del català com a llengua vehicular. El primer fou l'abandonament de les classes benestants de la llengua catalana com a llengua per a la cultura; feia més d'un segle que no era una llengua oficial. El segon, la imminent voluntat estatal d'universalitzar l'alfabetització.
Els períodes que segueixen a continuació reflecteixen la realitat del principat. A València el fenomen de la Renaixença és més dissipat per manca d'una burgesia que el sustenti. A les illes cal destacar la figura de Marià Aguiló.
Antecedents Les investigacions històriques d'Antoni de Capmany, l'interès per normativitzar la llengua catalana i l'aparició d'una incipient intel·lectualitat d'origen popular ja es produeixen durant la Il·lustració.Joaquim Molas, Història de Catalunya, Vol. V, Ed. Salvat, Barcelona, 1979, pàgs 177-191. Però el sentiment de catalanitat està molt afeblit després de la Guerra del Francès, a causa del suport a l'Estat que ha fet fora l'invasor. Tot i això, hi ha dos noms que constaten no solament l'ús de la llengua catalana, sinó també la persistència d'aquest sentiment de catalanitat: Antoni Puig i Blanch i Josep Pau Ballot.Ferran Soldevila, Història de Catalunya, Barcelona, Editorial Alpha, 1963. Altrament, cal al·ludir a la tasca del mallorquí (Comte d'Aiamans), que compongué poesies on es denota una influència romàntica notable.Poesies de Josep de Togores. Pàgines 213-223.
Josep Pau Ballot escriu la Gramatica y apología de la llengua cathalana entre 1810 i 1813. Aquesta obra és realitzada amb intenció patriòtica, divulgadora i incitadora a l'ús del català. En el capítol Origen de la llengua cathalana , Ballot, aclareix: "per molts anys llengua de corts, la ques parlava en lo palaci, y molt apreciada del senyor rey don Jaume I i demes reys de Aragó".
Antoni Puig i Blanch escriu Les Comunitats de Castella el 1823. En aquesta obra podem trobar recursos i tòpics de la poesia de la Renaixença com l'ús del vers alexandrí, l'exaltació de la llengua o la commemoració de combats heroics. Una altra obra d'Antoni Puig que cal destacar és Observaciones sobre la lengua catalana, que comenta la Gramàtica de Josep Pau Ballot. Finalment cal esmentar que ajuda Josep Melcior a realitzar la traducció del Nou Testament el 1832.
Hi ha altres noms destacats, però la seva feina laboriosa pertany al dia a dia, i quedarà reflectida passats uns anys. Aquest és el cas dels germans Fèlix i Ignasi Torres i Amat i l'historiador Bofarull. La tasca dels dos germans erudits la fa visible Fèlix, qui el 1819 veu com s'inaugura la Biblioteca d'autors catalans i el 1836 es publica el Diccionari d'escriptors catalans. Bofarull realitza una tasca ingent de classificació de l'Arxiu de la Corona d'Aragó.
La diglòssia (1833 - 1859) miniatura|Bust de Víctor Balaguer al parc de la Ciutadella de Barcelona En aquesta etapa es consoliden les editorials catalanes i valencianes; a voltes, amb seu a Madrid. La llengua catalana compta amb manifestacions de caràcter popular, com obres de teatre, goigs i col·loquis, però la burgesia adopta el costum aristòcrata d'escriure en castellà. La majoria de la literatura és de temàtica catalana, però s'escriu en castellà. Es promulga la Llei Moyano, de 1857, que estableix l'obligatorietat de l'ensenyament primari. Cal interpretar aquí alfabetització com a sinònim de castellanització.
Dos poetes són els que marquen l'inici i el programa de la renaixença: Bonaventura Carles Aribau i Joaquim Rubió i Ors. La publicació de l'Oda a la pàtria d'Aribau, el 1833, estableix i popularitza el lligam simbòlic entre llengua i pàtria. Redactat per Aribau i destinat a Gaspar de Remisa —el seu patró—, l'obra evoca de manera nostàlgica la pàtria quan ambdós són a Madrid. L'ús del català referma el vincle en aquell exili. Del febrer de 1839 al novembre de 1840, Rubió i Ors publicà dinou poemes al Diario de Barcelona, els quals s'aplegaren en una recopilació de poemes (Lo Gayté del Llobregat) el 1841. El pròleg és considerat una fita de la Renaixença i fins i tot el manifest que ell va resumir en tres punts: l'afició per tot allò que concerneix a la pàtria, l'interès per difondre el coneixement de l'idioma entre la resta de compatricis i el desig d'encomanar aquest sentiment. Rubió i Ors en aquell pròleg també reivindica la necessitat de restablir els Jocs Florals i el Consistori del Gai Saber per reconquerir la importància literària que havia ostentat la llengua catalana.
Altres fets destacats són: 1841: la publicació d'un poema del valencià Tomàs Villarroya. 1851: Antoni Bofarull i Víctor Balaguer realitzen escrits a la premsa impulsant la restauració dels Jocs Florals. 1858: la publicació de l'antologia poètica Los trobadors nous, d'Antoni de Bofarull. 1859: la publicació de l'antologia poètica Los trobadors moderns, de Víctor Balaguer.
Els Jocs Florals (1859 - 1877) alt=Jocs Florals de 1877|miniatura|Portada del llibre Els Jochs Florals de Barcelona. 1877. miniatura|La capçalera de La Renaixensa fou dissenyada per Lluís Domènech i Montaner el 1880. Conjuga l'escut de Catalunya amb l'au Fènix.Jordi Falgàs i d'altres, Barcelona and Modernity, Picasso Gaudí Miró Dalí, , 2006. El programa de la Renaixença s'articula al voltant d'algunes institucions i societats que adquireixen un paper més o menys secundari i d'altres que prenen més protagonisme. Dins del primer grup es poden citar la Sociedad Filosófica, el Centre Excursionista de Catalunya, el Círcol Literari de Vic, La Sociedad Savigny o La Jove Catalunya; i, amb un paper més preponderant, la Universitat de Barcelona; l'Acadèmia de Bones Lletres; l'Ateneu Barcelonès, però sobretot els Jocs Florals.
En el marc dels Jocs Florals es manifesten posicions diferenciades respecte al model de llengua. Com a impulsor del model més arcaïtzant destaca el mallorquí Jeroni Rosselló i hi havia també partidaris d'una fórmula mixta combinant un llenguatge antic amb el modern i expulsant els barbarismes. Cap de les dues s'imposà; els Jocs aglutinaven participants d'ideologies contraposades. La majoria d'obres són d'escassa qualitat fins que aquest període es tanca amb el triomf d'Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer als Jocs Florals. Guimerà és considerat mestre en Gai Saber i Verdaguer obté el premi especial del jurat amb el poema L'Atlàntida. miniatura|L'ensemble vocal De canendi elegantia, dirigit per Francesc Garrigosa, interpreta Cap al tard, una pastorel·la catalana de Josep Anselm Clavé estrenada als jardins d'Euterpe el 7 de setembre de 1859 El sentiment de recuperació nacional no és solament de les classes benestants sinó que també ho és de les classes obreres, les quals articulen una trama d'associacions culturals per tot el principat. Entre d'altres es fundaren l'Ateneu Català de la Classe Obrera a Barcelona l'any 1861 o l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera l'any 1863. S'inicià també la profusió de societats corals formades per obrers com la Societat Coral Euterpe, fundada per Anselm Clavé l'any 1850. L'any 1867 hi havia 106 societats corals.