miniatura|Retrat d'un home, segons diuen de Cristòfor Colom. miniatura|Copia de un autorretrato Sebastiano Luciani (Venècia, 1485 — Roma, 21 de juny de 1547), més conegut com a Sebastiano del Piombo, per haver ocupat a partir de 1531 el càrrec de responsable dels segells de plom —piombo en italià— del Vaticà. Va ser un pintor italià, protegit per Miquel Àngel i un dels més admirats i influents del Renaixement.
La seua obra representa una síntesi entre el colorit de l'escola veneciana i les figures monumentals característiques de la pintura romana. Es distingeixen tres moments en la seua evolució: una etapa veneciana, on el colorit de les seues obres recorda al dels seus primers mestres, els pintors Giovanni Bellini i Giorgione; un primer període romà, ciutat a què arriba en 1511 gràcies al mecenatge del banquer Agostino Chigi, en el qual assimila l'estil de Rafael i de Miquel Àngel; i un segon període romà, després del Saqueig de Roma l'any 1527, en què la seua pintura es torna més severa i essencial, d'acord amb l'esperit de la Reforma catòlica que es plasmarà posteriorment en les directrius del Concili de Trento.
Piombo va treballar per als homes més poderosos del seu temps —banquers, nobles, ambaixadors, mercaders, papes— I va influir poderosament en altres grans pintors manieristes —Especialment en Bronzino— i també en la pintura espanyola del seu temps. Va destacar pels seus retrats, pintures mitològiques i religioses. Molts dels seus quadres s'exposen als museus més importants del món.
Biografia Tal com relata el seu biògraf Giorgio Vasari, Sebastiano va nàixer a Venècia l'any 1485, fill de Luciano Luciani. Segons el mateix Vasari, la primera vocació de Sebastiano va ser la música (cantava i tocava el llaüt), però prompte va sentir curiositat per la pintura i va entrar en contacte amb Giovanni Bellini, i després amb Giorgione, els qui van ser els seus mestres, especialment aquest últim.
Primeres obres En el Retrat de dama jove, de Budapest (cap al 1508), a més de les influències de Bellini i Giorgione, s'observa ja la característica que distingirà l'obra de Sebastiano: la contraposició d'elements en la composició, que ací es mostra en els moviments oposats del braç i del cap.
Entre 1508 i 1509 va realitzar els quatre panells de l'orgue de l'església de Sant Bartolomeo de Rialto (Venècia), encarregats per Alvise Ricci, vicari del temple entre 1507 i 1509. En aquesta obra, la crítica ha subratllat la fusió de color i espai de Giorgione i l'exaltació de les formes poderosament construïdes, ja en sintonia amb el primer classicisme toscano-romà; malauradament, els posteriors repintats posteriors i les restauracions amb tendència «giorgionesca» han desnaturalitzat els cridaners i fulgurants colors característics de Sebastiano.
L'any 1510 va pintar la taula Salomé, ara a la National Gallery de Londres.
Altar de Sant Joan Crisòstom miniatura|Sacra conversazione, ca 1511, Església de Sant Joan Crisòstom, Venècia. Entre 1510 i 1511 va realitzar lAltar de Sant Joan Crisòstom, encarregat per Caterina Contarini Morosini en el seu testament el 13 d'abril de 1509 i que va ser realitzat després de la mort (1510) del seu marit, Nicolò. Els personatges representats en Sacra conversazione són, d'esquerra a dreta, Santa Caterina d'Alexandria, Maria Magdalena, Santa Llúcia, Sant Joan Crisòstom, Sant Nicolau, Joan el Baptista i Sant Liberal. Giorgio Vasari va atribuir aquesta obra a Giorgione, però en la segona edició de la Vida dels millors arquitectes, pintors i escultors italians (1568) va admetre l'equivocació i va restituir la seua paternitat a Sebastiano. Els crítics posteriors, no obstant, no sempre han estat d'acord, i alguns assenyalen que, almenys, el disseny del quadre és de Giorgione; altres asseguren que la composició és totalment estranya a Giorgione, qui mai es va interessar a lligar les figures en composicions harmòniques, en «masses articulades, tancades en la seua complexitat però individualitzades en un moviment potencial»Pallucchini, R.: La pittura Veneziana del Cinquecento, Novara, 1944. com ací es mostra en la relació contrastada entre els dos sants de la dreta, Joan el Baptista i Liberal. A més, la datació dels testaments dels poderdants (en particular, els de Nicolò, datats entre el 4 i el 18 de maig de 1510), exclouen la intervenció de Giorgione, mort a l'octubre de 1510, un termini de temps massa curt per a realitzar l'obra, ateses les seues dimensions i la lentitud amb què els marmessors solien avançar els diners per a executar aquestes comandes testamentàries.Gentili, A.; Bertini, C.: Sebastiano del Piombo: pala di San Giovanni Crisostomo, Venècia, 1985. Segons el parer de Lucco,Volpe C.; Lucco, M.: L'opera completa di Sebastiano del Piombo, Milà, 1980. les novetats que s'aprecien en aquesta obra es troben en la composició: s'evita la visió frontal característica d'aquesta mena d'altars i es presenta a les figures serenes i relaxades, en un paisatge crepuscular: el titular, Crisòstom, està representat desposseït dels seus atributs episcopals, i llegeix tranquil·lament.
Els tres filòsofs miniatura|Els tres filòsofs de Giorgione, conclosa per Sebastiano del Piombo. Kunsthistorisches Museum de Viena.
L'última notícia de l'activitat artística veneciana de Sebastiano està documentada per Marcantonio Michiel, que el 1525 anota haver vist en casa del patrici Taddeo Contarini un llenç titulat Els tres filòsofs, començada per Giorgione, però acabat («finita») per Sebastiano.Michiel, Marcantonio: Notizia d'opere del disegno, 1525.
Roma (primera època: 1511-1527) A la primavera de 1511 la seua fama s'havia estès tant que el poderós banquer Agostino Chigi el va invitar a anar a Roma:
Frescos a la Vil·la d'Agostino Chigi (actual Vil·la Farnesina) miniatura|esquerra|Vil·la Farnesina El primer encàrrec que va rebre Sebastiano va ser a l'agost de 1511. Agostino Chigi li va encomanar la pintura de diverses llunetes de la volta d'una de les sales —anomenada la Loggia de Galatea— del palau que el banquer posseïa al Trastevere, conegut avui com a Vil·la Farnesina per haver estat posteriorment adquirida pel cardenal Alexandre Farnese. Hi va reproduir episodis mitològics extrets dels Fastos i, sobretot, de Les Metamorfosis d'Ovidi: Tereu persegueix a Filomela i Procne; Aglauros i Herse; Dèdal i Ícar; Juno; Escil·la talla els cabells a Nisos; La caiguda de Faetó; Bòrees rapta a Oritia; Zèfir i Flora; i, finalment, un Cap gegantí. Totes aquestes pintures estaven acabades amb seguretat al gener de 1512; mesos després va afegir un Polifem davall la lluneta de Dèdal i Ícar. En aquesta Lògia de Galatea també van treballar Baldassarre Peruzzi i Rafael.Malafarina, Gianfranco: La Villa Farnesina a Roma. Mòdena: Franco Cosimo Panini, 2003; p. 46 i ss.
L'any 1512 va pintar el retrat anomenat Fornarina (Galeria dels Uffizi) i el Retrat del cardenal Ferry Corondolet i el seu secretari (Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid), al qual queda palesa la influència en la presentació dels personatges de Rafael, mentre que el paisatge daurat i les arquitectures són plenament venecianes. El mateix pot dir-se de La mort d'Adonis (Florència, Uffizi), de la mateixa data que els anteriors.
miniatura|esquerra|Retrat d'home, ca. 1515, Szépmuvészeti Museum, Budapest. El Retrat d'home (Szépmuvészeti Museum, Budapest, vers 1515) va ser atribuït a Rafael i, per això, va ser adquirit en 1895 pel museu a canvi d'una enorme suma. S'hi pot apreciar de nou el colorit propi de Sebastiano, la seua síntesi compositiva entre les escoles pictòriques romana i veneciana i la seua tendència a simplificar els detalls en els retrats.
Amistat amb Miquel Àngel Durant els anys de rivalitat entre Rafael i Miquel Àngel: Vasari afirma que Sebastiano apreciava l'obra d'ambdós, tot i que Miquel Àngel se'l va voler guanyar per a la seua causa «perquè molt li agradava el seu colorit i la seua gràcia».
Pietat de Viterbo Ambdós van col·laborar en la Pietat de l'església de Sant Francesc de Viterbo (col·locada a l'altar l'any 1516, avui al Museu Cívic de Viterbo). Segons Vasari, va ser pintada per Sebastiano sobre un dibuix de Miquel Àngel, del qual es conserva algun esbós preparatori. Aquesta obra és considerada l'obra mestra de Sebastiano: despullada, severa, quasi arcaica, «la soledat sense esperança que separa a la Mare petrificada del Fill mort, i ambdós d'un Déu Pare anul·lat per l'audacíssima idea […] de prolongar el moment evangèlic de les tenebres sobre el món més enllà de la mort sobre la creu» (Marco Rosci).
Tríptic per a Vich i Vallterra L'ambaixador espanyol a Roma, el valencià Jeroni Vich i Vallterra, li va encarregar un tríptic l'any 1516, avui dividit. El panell central (Lamentació sobre el cadàver de Crist) es conserva al Museu de l'Ermitage de Sant Petersburg; el lateral dret (Aparició de Crist als apòstols) es dona per desaparegut (es conserva una còpia atribuïda a Francesc Ribalta a Olomuc, República Txeca); el lateral dret (Davallament de Crist al limbe) es conserva en el Museu del Prado de Madrid. Aquesta obra va passar a pertànyer a la corona espanyola perquè el besnet de l'ambaixador, Diego Vich, va pagar amb ella un deute amb el rei Felip IV; Diego Velázquez va portar la pintura al monestir de Sant Llorenç de l'Escorial. L'obra va romandre a la sagristia del monestir fins al seu ingrés en 1839 en la col·lecció del Museu del Prado. Aquest llenç destaca pel seu ús de la llum i pel contrast de clarobscurs, una característica impròpia del seu temps que anuncia el que serà l'estètica caravaggesca.
Competició amb Rafael: la Resurrecció de Llàtzer miniatura|La resurrecció de Llàtzer, 1517-1519, National Gallery, Londres. L'estil de Sebastiano i la seua reputació el van convertir en un seriós competidor de Rafael i en la seua alternativa, el que va quedar ben palès quan el cardenal Juli de Mèdici els va encarregar a finals de 1516 sengles pintures destinades a l'altar de la seua seu episcopal de Narbona: Rafael pintarà la Transfiguració i Sebastiano La resurrecció de Llàtzer (acabada l'any 1519, avui a la National Gallery de Londres). La correspondència entre Leonardo Sellajo i Miquel Àngel ens informa d'alguns detalls de la competició: per exemple de la gran inquietud que sentia Rafael i dels seus intents, segons Buonarroti, per evitar que Sebastiano acabara la seua obra, perquè en temia la comparació. Al setembre, Miquel Àngel escriu que Sebastiano «fa miracles, de manera que des d'ara es pot dir que ha guanyat». L'autor de L'Escola d'Atenes encara no havia començat la seua taula i al juliol de 1518 Sebastiano escriu a Miquel Àngel que ha ralentit el seu treball perquè «no vull que Rafael veja la meua obra fins que ell tinga enllestida la seua». Acabada al maig de 1519, l'obra va ser exposada al palau del Vaticà per primera vegada al desembre «amb grans elogis de tots i del papa» i per segona el 12 d'abril de 1520, junt amb la incompleta Transfiguració de Rafael, el qual havia mort sis dies abans. Pel que fa a la Resurrecció de Llàtzer escriu Vasari: «va ser pintada amb diligència grandíssima, sota ordre i dibuix en algunes parts de Miguel Ángel». La composició es desenvolupa en dos fluxos de figures disposades en diagonal i s'obri sobre un paisatge que, si bé al·ludeix a una Roma de fantasia, també recorda (amb major aspror) els paisatges giorgionescos. Algunes figures monumentals recorden a Buonarroti, mentre que l'alternança de colors freds i càlids i el sentit atmosfèric, que dona severitat a l'escena, són essencialment de Sebastiano.