miniatura|Exemplar d'un dels manuscrits més antics de Les mil i una nits (segle XIV) La literatura àrab () és el conjunt de textos literaris escrits en llengua àrab; no és habitual, per tant, incloure les obres que estan escrites usant l'alfabet àrab però no l'idioma, com és el cas de la literatura persa i de la literatura en llengua urdú. La paraula àrab usada per a literatura és àdab (), que deriva d'un verb, àduba, que significa ‘ser ben educat, cortès, civilitzat’.Cf. , s.v. "أدب".
La literatura àrab va emergir al i de dates anteriors només se'n conserven alguns fragments. L'Alcorà (escrit de manera definitiva entre 644-655) és la principal font literària de la cultura àrab i de la seva literatura. La tradició explica que el califa Alí ibn Abi-Tàlib, després de llegir un Alcorà amb errors, va instar Abu-l-Àswad ad-Dualí a escriure una obra en la qual es codifiqués la gramàtica de l'àrab. Al-Khalil ibn Àhmad, més endavant, escriuria Kitab al-ayn, el primer diccionari d'àrab, juntament amb obres sobre prosòdia i música, i el seu deixeble, Sibawayh, produiria l'obra més respectada de gramàtica àrab, coneguda simplement com Al-kitab, El llibre.
A les darreries del , el califa Abd-al-Màlik ibn Marwan va fer de l'àrab la llengua oficial de l'administració del nou imperi; arran d'això, la literatura va desenclavar-se de la península Aràbiga i es va desenvolupar per totes les terres on s'estenia l'islam, on l'àrab va esdevenir llengua de prestigi. Es va obrir així l'ampli camp de la literatura àrab clàssica, que va gaudir d'una gran profusió de gèneres i autors.
Literatura preislàmica miniatura|Il·lustració representant l'heroi preislàmic Àntar ibn Xaddad i la seva estimada Abla El període anterior a l'escriptura de l'Alcorà i a l'auge de l'islam és conegut entre els musulmans com a Jahiliyya (الجاهلية, al-Jāhiliyya), o «període de la ignorància.» Aquest terme es refereix especialment a la ignorància religiosa, però remet també a l'escassa literatura escrita durant aquesta etapa i a una vida social i cultural en general considerada com a poc edificant, pròpia dels «infidels.» Malgrat això, sembla clar que va existir una important literatura de tradició oral, bàsicament poètica i oratòria, la qual va ser aparentment considerable i molt perfeccionada. Tant els poetes (xàir, ‘coneixedor’) com els oradors (khatib, ‘predicador’) tenien una gran importància i influència en la societat preislàmica. D'aquest període destaquen, entre d'altres, poetes com al-Aixà, Zuhayr ibn Abi-Sulma i Imru-l-Qays ibn Hujr. Altrament, contes com el de Sinbad o el d'Àntar ibn Xaddad, posats per escrit més tard, devien circular sovint a nivell oral en aquesta època.
A finals del , però, va desenvolupar-se una tradició escrita vigorosa. Aquesta seria compilada dos segles més tard en les col·leccions de poemes titulades Mual·laqat () i Mufaddaliyyat (). Aquestes recopilacions, però, tan sols ofereixen una panoràmica parcial d'aquesta tradició, ja que estan configurades com a antologies i, probablement, només contenen fragments de poemes més extensos.
Importància de la religió La literatura clàssica en àrab va ser essencialment una literatura religiosa i erudita. Encara més que en el cristianisme occidental, el llibre sagrat, l'Alcorà, va emergir com l'epítom de la bellesa de la llengua. Com a tal, és l'obra més notable i més venerada d'aquesta literatura.Entrada arabe, littérature a Microsoft ® Encarta ® 2007 en francès.
L'Alcorà miniatura|Manuscrit de l'Alcorà del segle XVIII L'Alcorà va tenir una influència capital pel que fa a la llengua: l'àrab alcorànic és considerat com l'àrab clàssic i, encara que l'àrab modern se n'hagi allunyat lleugerament, continua sent considerat el model lingüístic per antonomàsia. A més, és la font de moltes idees, al·lusions i cites i el seu missatge moral va conformar moltes obres ulteriors.
El llibre sagrat no solament és la primera obra amb una extensió significativa en què es fa servir l'àrab, sinó que també suposa un enriquiment estructural respecte a les primitives mostres de literatura en aquesta llengua. Les seves 114 sures o capítols, compostes de 6.236 aleies o versicles, contenen doctrina jurídica, narracions, homilies, paràboles, interpel·lacions directes a Déu, instruccions i, fins i tot, comentaris sobre com ha de ser interpretat i llegit el mateix text. Aquest, paradoxalment, és admirat tant per les seves metàfores com per la seva claredat, un tret que és esmentat explícitament en el passatge 16:103.
Encara que conté parts en prosa i en vers, i fins i tot s'aproxima de vegades a la prosa rimada o saj, l'Alcorà és considerat al marge d'aquestes classificacions, ja que es considera que el seu text és una revelació divina, i és vist per la majoria de musulmans com a etern o increat. D'aquesta percepció, en deriva la doctrina de l'ijaz o de la inimitabilitat de l'Alcorà, cosa que implica que ningú pot copiar l'estil de l'obra ni tampoc intentar-ho.
Els estudis religiosos miniatura|Manuscrit àrab del extret de les Epístoles dels germans de la Puresa Els hadits o relats sobre el que el profeta Muhàmmad va dir o va fer, constitueixen una altra font literària important: la investigació sobre la vida del profeta per tal de determinar la legitimitat dels diversos escrits va ser una de les primeres motivacions importants per a aprofundir la llengua. Els hadits que es van considerar com a genuïns van ser compilats en col·leccions anomenades sahihs i les més respectades són les de Múslim ibn al-Hajjaj i Muhàmmad ibn Ismaïl al-Bukharí, conegudes com a Sahih Múslim i Sahih Bukharí. Aquestes recerques també va propiciar la compilació de poesia preislàmica, ja que alguns poetes contemporanis del profeta, com Labid, il·lustren amb els seus escrits l'època en què va tenir lloc la revelació alcorànica.
La figura de Muhàmmad també va inspirar les primeres biografies àrabs, conegudes com a As-sira an-nabawiyya; la primera va ser la de Wahb ibn al-Munàbbih, però Muhàmmad ibn Ishaq va escriure'n la més coneguda. Aquestes obres, alhora que cobrien la vida del profeta, també narraven les batalles i esdeveniments de l'islam primitiu i realitzaven nombroses digressions sobre antigues tradicions bíbliques.
Un altre gènere important sorgit dels estudis alcorànics és el tafsir o exegesi alcorànica, però els escrits relacionats amb la religió també inclouen molts sermons i peces devocionals. Entre les col·leccions cèlebres, cal destacar Nahj al-balagha (El camí de l'eloqüència), recull de dissertacions, missives, testimonis i sentències atribuïdes al califa Alí ibn Abi-Tàlib, reunits en una mateixa obra al .
Les institucions creades originàriament per tal d'aprofundir la religió van ser de gran importància també en l'estudi de molts altres temes. El califa Hixam ibn Abd-al-Màlik (691-743) va afavorir la literatura en donar instruccions als estudiosos perquè traduïssin diferents obres a l'àrab. La primera va ser, probablement, la correspondència d'Aristòtil amb Alexandre el Gran, traduïda per Salm Abu-l-Alà. De l'Extrem Orient, i en un gènere literari molt diferent, Abd-Al·lah ibn al-Muqaffa va traduir les rondalles d'animals del Panchatantra. Va ser a partir d'aquestes traduccions a l'àrab que les obres originals, especialment les de la literatura de l'antiga Grècia, van ser redescobertes a Europa durant l'edat mitjana. El califa al-Mamun (787-833) va fer construir la Bayt al-Hikma o Casa de la Saviesa, a Bagdad, per a la investigació i l'elaboració de traduccions. Bàssora i Kufa també es van convertir en dos altres focus d'intel·lectualitat, entre els quals va existir una forta rivalitat.
Poesia Una part molt important de la literatura àrab anterior al es va presentar en forma de poesia, fins al punt que fins i tot la prosa estava plena de versos solts o es feia en forma de saj (prosa rimada). La raó és que la poesia, i en part la prosa, era escrita amb l'objecte de ser llegida en veu alta, per la qual cosa es tenia gran cura pel que fa a la sonoritat; en aquest sentit, saj significava, originàriament, el soroll que fa un colom. Un tret important de la poesia àrab, que podria igualment ser aplicat a tota la literatura en aquesta llengua, és la idea que havia de ser agradable sentida a cau d'orella.
Com que aquesta poesia recitada ja era molt estesa durant el període preislàmic i els poetes eren molt respectats i influents, en un principi, Muhàmmad va malfiar-se'n, considerant-los com a rivals; en l'Alcorà es diu: "I quant als poetes, aquells que s'equivoquen els segueixen" (sura 26:224). A causa d'això, fins al va haver-hi pocs poetes destacats, tot i que quan la nova religió va estar més consolidada, el mateix Muhàmmad va recórrer als poetes conversos per a fer-la conèixer. D'aquest període, cal esmentar el sahabí Hassan ibn Thàbit (conegut com el poeta del profeta), que va escriure elogis sobre Muhàmmad i la nova religió i és considerat el primer gran poeta islàmic. Igualment, s'atribueix un recull de poemes al mateix califa Alí ibn Abi-Tàlib, tot i que se'l sol considerar apòcrif.
Els reculls d'obres poètiques s'anomenen divans, veu que significa 'arxiu' o 'registre', recordant la missió dels poetes en l'època preislàmica. La forma estròfica antiga era la cassida, model que va perdurar en la poesia clàssica posterior. Durant el període omeia (661-750), es van fer sentir noves influències provinents de les cultures persa i mesopotàmica, reflectides per poetes com al-Àkhtal, Jarir ibn Àtiya i al-Fàrazdaq. A principis del període abbàssida, florí un nou tipus de poesia dit "modernista", en què es va abandonar la cassida i es va utilitzar un nou tipus de rima, la qita. Autors destacats d'aquest corrent van ser Baixxar ibn Burd, Abu-Nuwàs, Abu-l-Atàhiya, Ibn ar-Rumí, Ibn al-Mútazz, Múslim ibn al-Hajjaj i as-Sanawbarí. A finals del , però, va produir-se un retorn al classicisme amb autors com al-Mutanabbí i Abu-Firàs al-Hamdaní.
Els temes tractats van des d'exaltats himnes de lloança a amargs atacs personals, i d'idees religioses i filosòfiques (amb autors com Abu-l-Alà al-Maarrí) a poemes exaltant l'amor i el vi (un autor representatiu d'aquesta temàtica fou el califa al-Walid ibn Yazid). La sexualitat va ser sovint abordada per la literatura àrab en general; el ghazal, o poema d'amor, té una llarga història en què el sexe apareix tant en el vessant tendre i suggeridor com en un tractament obertament explícit.
Més endavant, la poesia va tenir un paper molt important en el sufisme, en què el poema d'amor va tenir una importància superior, tocant l'aspecte místic i religiós. En destaquen autors com Ibn al-Fàrid.
Abdelkader El Yanabi és un representant de la poesia àrab surrealista del .
Prosa miniatura|Manuscrit àrab de la Maqamat Al-Hariri مقامات الحريري, anterior al Durant el primer període abbàssida (pels voltants de 750-1000), la literatura va ser eminentment urbana; l'activitat intel·lectual va ser molt intensa i, gràcies al gran nombre de traduccions, la cultura àrab va rebre una important influència de les cultures persa, siriana i grega. És en aquesta època que sorgeix el corrent modernista de la poesia i que la prosa arriba a un nivell de gran esplendor, amb l'aparició de nombroses antologies, el perfeccionament del gènere àdab, la vulgarització del saj i sobretot amb l'aparició de la maqama.
La prosa va tenir una contribució molt important dels filòlegs de Bàssora (al-Asmaí), Kufa (al-Kisaí) i Bagdad (Ibn Qutayba) i dels antòlegs Abu-l-Faraj al-Isbahaní i Ibn an-Nadim. Aquest darrer va ser un llibreter de Bagdad que, a la fi del , va compilar una obra crucial per a l'estudi de la literatura àrab: Kitab al-Fíhrist, un catàleg de tots els llibres a la venda a Bagdad, que oferix un panorama molt complet de l'estat de la literatura en aquesta època. També van contribuir a enriquir la prosa tècnica els nombrosos escrits religiosos sobre el hadit, així com els manuals jurídics, teològics i místics, aquests darrers amb exponents com al-Hal·laj.