miniatura|Bandera històrica d'Occitània, utilitzada extraoficialment en molts territoris occitans miniatura|Mapa polític d'Occitània. Destacades amb punts negres les ciutats de Tolosa de Llenguadoc, Bordeus, Capbreton, Marsella, Viella i Clermont-Ferrand La història d'Occitània és el conjunt d'esdeveniments històrics transcorreguts al territori conegut com a Occitània. Malgrat tot, no hi hagué mai cap estat o regne amb aquest nom; nom utilitzat al , sinònim del més tradicional però menys històricament correcte "País d'Oc". Aquesta història despunta dos fets transcendentals: la creació del Regne visigot de Tolosa l'any 475, el primer estat occità independent; i la batalla de Muret el 1213, que marca el començament del seu declivi.
Occitània, per mor de la seva posició geogràfica, sempre s'ha trobat en una cruïlla estratègica entre tota mena de corrents (essencialment grecs i llatins, orientals, nòrdics i evidentment mediterranis). Hereva de la cultura llatina i d'una part d'elements celtes, arribà a convertir-se en un dels centres neuràlgics de la cultura romànica a partir del . Va ser l'occità una de les llengües més primerenques a substituir el llatí en molts actes, documents, peces literàries i obres científiques. Així les primeres gramàtiques anteriors a la de Nebrija són occitanes (com per exemple les Leys d'Amors del ).
Els segles XI, XII i XIII foren l'època de major esplendor de la cultura i la política occitanes. El model d'occità escrit, gràcies a la seva cultura refinada i brillant, se situà com una mena de llengua vehicular a tot Europa, culturalment amb els trobadors i també política amb l'elaboració dels furs dels territoris catalanoaragonesos i navarresos, sense oblidar òbviament la influència que va exercir sobre la poesia en terres de llengua catalana fins a Ausiàs March.
Foren aquells segles l'època d'or de la literatura occitana, amb el naixement de la literatura trobadoresca i la seva extensió per la major part d'Europa occidental. Políticament, per la independència de fet i la prosperitat de molts dels territoris occitans (vegeu comtat de Tolosa, comtat de Foix, vescomtat de Carcassona, ducat d'Aquitània i comtat de Provença). Ara bé, aquesta època daurada es truncà ràpidament, ja que la unitat dels territoris occitans era de fet una unitat cultural i lingüística, però no política.
Amb l'excusa de lluita contra l'heretgia càtara, el rei de França Felip II, aliat al papa Innocenci III, va encetar la croada albigesa, contra els senyors occitans. L'exèrcit francès, liderat per Simó de Montfort, atacà i saquejà les principals ciutats d'Occitània, envaint així les terres del comte de Tolosa Ramon VI de Tolosa. El comte va reunir els seus aliats, entre els quals Pere el Catòlic, per a lluitar contra les tropes franceses. La batalla de Muret (13 de setembre de 1213) va significar el final de l'edat d'or de la cultura occitana amb la mort del rei català per una banda i sobretot la desfeta de les tropes occitano-catalano-aragoneses, amb el final de l'expansió catalana i aragonesa. El Llenguadoc passava així a esdevenir una dependència de la corona francesa. Entre mitjans del i principis del gairebé tots els territoris occitans foren incorporats a la corona francesa.
La llengua occitana va patir una forta persecució durant la Revolució Francesa, que instaurà el francès com l'única llengua oficial de la nova república i considerava l'occità com una llengua reaccionària de l'antic règim. La instauració de l'escola pública francesa i dels mitjans de comunicació francòfons van deixar la llengua autòctona ferida de mort. El nacionalisme occità sorgeix com un sentiment de greuge de les zones del sud de França provocat per la reestructuració econòmica i energètica empresa pel gaullisme durant els anys 60, que hauria donat prioritat a les més pròsperes zones del nord. Posteriorment, a partir de 1968 es dona un ressorgiment cultural occità que, combinat amb la protesta econòmica, desemboca en la dècada dels 70 en una reivindicació nacionalista que considerava que Occitània era una colònia interna de l'estat centralista francès. Els canvis en la conjuntura econòmica internacional en les següents dècades va desbordar l'explicació del colonialisme intern i, com altres moviments nacionalistes tant de la resta de França com d'Europa, l'eix central de la reivindicació va passar a ser la identitat cultural i el dret de les minories.
Prehistòria Occitània és un país ric en jaciments arqueològics antics i de gran importància. Està ben demostrat que el país ja estava poblat entre el 50000 i el 20000 aC, com ho mostren les troballes fetes el 1868 a Las Eisiás de Taiac (Salardès, Guiena), datades del Paleolític superior, i a Lo Mostièr (Dordonya), però les més importants són les de la cova de Cròs Manhon, que pertanyen a lHomo sapiens sapiens, que ha donat nom a la subespècie cromanyó.
D'èpoques posteriors són les venus impúdiques de La Mota i l'Aujarià Bassa, així com les pintures rupestres de les coves de Las Combarèlas, las Caus (les més importants d'Europa després de la d'Altamira, investigades pel savi abat de Breuil) i la Font de Gaume, on també es trobaren estris obtinguts amb eines de percussió. També són datats del 26.000 aC els jaciments amb estris obtinguts pel treball de fulles i punxes d'Aurinhac (Comenges, Gascunya), que donen el nom a la cultura aurinyaciana, i de Graveta (Guiena), que donen nom a la cultura gravetiana o perigordiana.
Cap al 10000 aC aparegué la cultura mesolítica de Mas d'Azil (Arieja), que correspon a un poble de pescadors i caçadors que elaboraven micròlits.
Finalment, entre el 3000 i el 2000 aC es formaren les primeres cultures neolítiques de caràcter megalític al Cevenol, a Niça i a Chassey-Chalain (Las Martigas, Provença), relacionades amb les cultures megalítiques mediterrànies de Còrsega, Sardenya (els nurags) i les Balears (talaiots i navetes).
Primers pobladors
Entre els primers pobladors coneguts del territori d'Occitània, podem distingir, d'una banda, tres grups de tribus, i d'altra, els colonitzadors grecs.
Iberoaquitànics
Vivien de la ramaderia d'ovelles, vaques i cavalls. Ocupaven la zona compresa entre el Pirineu occidental, el marge esquerre de la Garona i l'Atlàntic; els de les valls pirinenques practicaven la transhumància cap a la península Ibèrica, i els de l'interior de la Gascunya vivien de l'agricultura del blat. Se sap que coneixien el ferro i treballaven l'or i l'argent com els tarbel·les de Chalossa. Mai no formaren cap unitat política abans de l'arribada dels romans, però tenien un fort sentit de la seva identitat d'origen, que posaven de manifest quan es veien en perill. Posidoni i Cèsar feien notar que s'assemblaven més als ibèrics que no pas als gals. Segons Gehrard Rohlfs la seva llengua, emparentada amb la dels jacetans, era intermèdia entre la dels vascons i la dels gals, per bé que actualment es postula que l'aquità era més aviat una mena de protobasc.
Les principals tribus n'eren:
Sibuzates. Oscidates. Onesii amb centre a Onobriva (Luchon), als Alts Pirineus. Camponi. Tarbel·les a la Chalossa, i amb centre a Aquae tarbelliae (Dacs). Garumni a la Vall d'Aran i la conca de l'alt Garona, amb centre a Salardunum (Salardú). Bigerriones a la Bigorra. Vernani a les planes subpirinenques. Tarusates amb centre a Tartessium (Tartas). Ausci, els més nombrosos i coneguts, ocupaven les Lanes, Gers, Alt Pirineu i gairebé tota la Gascunya, amb centre a Illiberis (Auch). Del seu nom potser deriva l'actual Occitània i Aquitània. Elusates a la regió d'Armanyac, dominaven el Condomès (Gers). Lactorates a la Lomanha; la capital n'era Lactora (entre Gers i Tarn i Garona). Sotiates al nord del Condomès i el cantó de Nerac (Olt i Garona), amb centre a Sotium. Cocosates amb centre a Cocosa (entre Dacs i Bordeus). Vasates a les Landes. Convenae amb centre a Lugdunum (Sant Bertran de Comenge) Boiates a les Landes.
Lígurs
Ocupaven el territori entre les actuals Marsella (Provença) i La Spezia (Ligúria). No se sap quan arribaren al país, potser des de finals del primer mil·lenni. Eren muntanyencs i mariners de parla indoeuropea de tipus mediterrani. La seva capital era a l'actual Entremont, vora Ais de Provença. I la tribu principal n'eren els sal·luvis, que vivien vora Marsella. Alguns noms geogràfics occitans d'origen lígur són Manosca, Tarascon, Venasca, Lantosca o Artinhosc.
Celtes miniatura|Mapa dels antics pobles de la Gàl·lia
També anomenats gals, del grup celta de parles indoeuropees, que s'establiren a Occitània aproximadament en el . Coneixien el ferro, ja que foren els difusors de la cultura de La Tène a gran part d'Occident. Tenien un sistema de clans i culturalment se semblaven als antics irlandesos, de manera que importaren a la Gàl·lia la cultura dels camps d'urnes. Les principals tribus n'eren: Volques, que ocupaven el Llenguadoc i es dividien en tres grups de pobles: Arecomicis: tenien 24 ciutats, la principal de les quals era Nemassos (Nimes). Tectosages, que ocupaven el territori entre les viles de Narbo (Narbona) i Julia Carcaso (Carcassona). Tolosates als voltants de Tolosa de Llenguadoc. Al·lòbroges entre l'Isèra i el Roine, aliats amb els arverns; ocupaven la major part del Delfinat. Cadurcs a l'actual Carcinès i el sud-oest de l'Alvèrnia (departaments d'Olt i Tarn i Garona). La seva capital era Divona o Cadurci (Caors). Arverns, els més poderosos i coneguts, ocupaven el Puei Domat (on tenien el santuari), el Cantal, Clarmont i Sent Flor. La capital n'era Nemossos o Gergovia, avui Clarmont d'Alvèrnia. Lemovices: ocupaven la Cruesa i l'Auta Vinhana, i la seva capìtal era Augustoritorum (Llemotges). Belendi a la baixa vall de l'Arieja o bé a les Landes de Gascunya. Voconcis: vivien a la Gàl·lia Narbonensis, entre l'Isèra, Roine, Durença i els Alps. Les principals ciutats n'eren Vasio (Vaison), Lucus Augustii i Dea Augusta (Diá). Rutens: ocupaven les altes conques de l'Olt i el Tarn. La seva capital era Segodunum (Rodès).
Grecs Arribats de Focea el 600 aC, fundaren la metròpoli de Massàlia (Marsella), que aviat esdevingué un gran centre comercial i contingué l'avenç dels cartaginesos i dels etruscs. Crearien factories a la Provença que esdevindrien ciutats com Arelate (Arle), Antipolis (Antíbol), Nicea (Niça) i Agathe (Agde). Més tard expandirien l'hel·lenisme a les Boques del Roine, i crearien noves factories a l'interior com Mastrabala (Sent Blais) i Glanon (Sent Bertomiu), tot formant una talassocràcia que dominaria des de la Ligúria fins a les costes de la península Ibèrica.
Occitània romana L'Occitània romana o provincia Narbonensis és el territori del golf de Lleó dominat pels romans des del 210 aC fins al 475.
Els romans s'enfrontaren als lígurs, establerts a l'actual Occitània, ja el 237 aC, quan volien impedir la pirateria a les costes toscanes, però no aconseguirien de sotmetre'ls fins al 14 aC. El territori occità es trobà enmig de les aspiracions imperials tant dels romans com dels cartaginesos. El 218 aC el cartaginès Hanníbal travessà el territori occità per tal d'arribar a Itàlia, però topà amb la forta hostilitat de moltes tribus. El 154 aC els massaliotes van demanar als romans ajut contra els lígurs d'Entremont. A canvi, van donar suport als romans en totes les guerres púniques. Aquest fet va significar l'inici de la colonització romana del territori occità.