miniatura|Un segell de lacre, un dels objectes d'estudi de la sigil·lografia La sigil·lografia com a ciència històrica amb caràcter autònom, auxiliar o dependent, i íntimament relacionada amb la diplomàtica, el dret, la història de l'art, l'heràldica o la genealogia, és l'estudi científic (crític) dels segells utilitzats per l'home al que llarg dels segles com a instrument o mitjà adequat per a autoritzar i validar la documentació pública (oficial) o la privada, estudiant-los i classificant-los en qualsevol de les dues presentacions: matriu (instrument que serveix per segellar) i empremta (resultat del segellat en diverses matèries).
La sigil·lografia és una disciplina arqueològica auxiliar de la història, i té també una relació molt directa amb l'arqueologia, la diplomàtica, la paleografia, l'epigrafia, la iconografia, l'hagiografia, la biografia, la cronologia, la sumptuària i la indumentària, i l'heràldica.
Un segell es pot definir com l'empremta obtinguda sobre un suport per la pressió d'una matriu amb els signes distintius d'una persona física o jurídica per testimoniar la voluntat d'intervenció del seu titular. La matriu és l'instrument que s'utilitza per segellar, porta gravats en buit els signes distintius del seu titular; l'empremta, resultat de l'operació de segellar, és la marca deixada per la matriu sobre un suport mal·leable.
El segell és tota peça de metall, cera, lacre, paper o matèria equivalent que porta estampades figures o signes.
Manuel Bassa i Armengol va ser un reconegut sigil·lògraf català.
Etimologia La paraula «sigil·lografia», etimològicament procedeix d'un vocable grecollatí, compost de dos termes, un llatí: sigillum (segell) i un altre grec: γραφή / graphí (descripció, escriptura, doctrina, ciència). Al llatinizar-se, mitjançant el sufix «-ia», el vocable grec γραφή es va canviar a «graphia» i després a «grafia». La definició etimològica de «sigil·lografia» encaixa perfectament amb l'objecte d'aquesta disciplina, és a dir:
Esfragística Aquesta disciplina també rep el nom d'esfragística, del grec: σφραγίς / sfragís (segell), o com la va denominar Heumann (a. 1745): «ars sphragistica», terme menys ampli que l'anterior i aplicable fonamentalment a l'aspecte tècnic-artístic i històric dels mateixos, mentre que la sigil·lografia, sense oblidar la tècnica artística i materialitat del segell, es fixa més en la importància intrínseca, és a dir, en l'elevat valor crític (històric, jurídic, diplomàtic) del segell com a part o element integrant i, alhora, garantia de la documentació.
A les escoles austríac-alemanyes dels segles i es deu, principalment, la denominació d'«esfragística», entenent per tal l'art o tècnica del segell, ja que fins llavors aquest havia estat estudiat preferentment en el seu aspecte tècnic i factura material, en alguna d'aquestes facetes: històrica i artística, costumista, genealògica, heràldica o cultural.
L'esfragística antiga és menys àmplia i de significat més reduït que el de la sigil·lografia en sentit modern, ja que tal disciplina, com dèiem anteriorment, sense oblidar la materialitat (factura i tècnica del segell) i altres aspectes en ell reflectits (artístics, costumistes, històric-culturals, genealògics), estudia i es fixa, principalment, en la importància intrínseca i valor crític del segell, sigui d'ordre històric, jurídic o diplomàtic.
Definició miniatura|Segell d'Alfons X de Castella De la seva mateixa definició es desprèn que el principal en el segell són les figures i signes que ostenta, els quals sempre han de correspondre amb les estructures polítiques subjacents, idees, costums i progrés artístic de l'època en què es van traçar. La seva època més prolífica coincideix amb l'edat mitjana.
Al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola podem trobar una breu però correcta definició, ajustada a l'etimologia de la paraula, per a la sigil·lografia, que es descriu com el «estudi dels segells empleats per autoritzar documents, tancar plecs, etc.»,Real Academia Española y Asociación de Academias de la Lengua Española (2014). «Sigilografía». Diccionario de la lengua española (23.ª edición). Madrid: Espasa. la qual només difereix lleugerament de la definició donada pel Comitè de Sigillographie, en la qual es tracta de donar una perspectiva històrica per allunyar-la de la seva posició com a ciència auxiliar, per això la defineix com «la disciplina històrica que té per objecte l'estudi dels segells sota tots els seus aspectes i qualsevol que sigui la seva època».
Història de la sigil·lografia La sigil·lografia, antigament coneguda com a esfragística, és una ciència antiga desenvolupada notablement a França pels primers diplomatistes, com Natalis de Wailly, Louis Douët d'Arcq i Léon de Laborde, a partir dels segells dels Arxius Nacionals de França. Es va fer necessària per a col·leccionistes i museus al , especialment de 1830 a 1880, quan es van fundar i estudiar grans col·leccions d'empremtes. S'ha beneficiat del desenvolupament de tècniques de modelatge més eficients. miniatura|esquerra|Petit segell d'argent Després de 1830, quan la col·lecció d'unes 300 matrius de Pierre Revoil va entrar al Louvre, el comerciant anglès John Doubleday va ser autoritzat per a fer empremtes d'alguns segells, sempre que proporcionés als Arxius Nacionals una còpia de cada empremta. Al mateix temps, el medallista Alexis-Joseph Depaulis (1792-1867) va reunir desenes de segells de diverses fonts per oferir-los a l'École des Beaux-Arts (Escola de Belles Arts). A partir la dècada del 1840, els Arxius Nacionals van reunir una col·lecció d'emprentes que segueixen sent les més importants del món, que es va iniciar a partir d'exemplars francesos i anglesos.
Els segells es converteixen així en referències per datar esdeveniments històrics i per estudiar iconografia religiosa, història del vestit o estils decoratius, heràldica, epigrafia i paleografia, amb la dificultat que molts segells han estat separats del seu document original, per alimentar el mercat emergent de col·leccionisme.Nota de L. Douët d'Arcq à F.-A. de Chabrier (AN, AB XVIII/1, dossier 2) A mitjan , historiadors com Hermann Grotefend, Otto Posse, Louis-Claude Douet d'Arcq i Germain Demay, van ser els propulsors de la nova sigil·lografia, on el segell es converteix en una font històrica. Encara que podem posar com a precedent el tractat sobre els segells que va publicar Heineck en 1709, on a més de la perspectiva diplomàtica, s'analitzaven els segells des de la perspectiva de la història, de la història de l'art i de l'arqueologia.
La nova sigil·lografia sosté que el segell, com objecte material, es presta a diversos punts de vista: la història, la genealogia, l'heràldica, l'arqueologia, la història de l'art (és un petit objecte d'art moble), la història del poder i la història del dret (és una prova de la capacitat jurisdiccional d'una persona o una institució), la història de l'armament, la història del vestit i la història de la metal·lúrgia. Actualment ningú dubta del seu caràcter com a font històrica, i fins i tot alguns la defineixen com a disciplina arqueològica auxiliar de la història, encara que tampoc s'ha d'oblidar que la sigil·lografia segueix sent una part important de la diplomàtica i de les ciències i tècniques historiogràfiques.
L'ús dels segells Els segells serveixen per a: autenticar documents, com les signatures i segells de goma contemporanis, enviar cartes, com els segells de correus contemporanis, per certificar cartes, com l'obliteració actual. El valor legal medieval del segell és el fonament de la teoria jurídica contemporània de la signatura.
Com a signatura, els segells mencionen un origen i donen una garantia. Per a això, mostren signes (anomenats tipus) associats amb un text (anomenat llegenda), dos termes de la numismàtica.
Els segells i les butlles d'autentificació dels actes proporcionen la informació essencial dels materials distribuïts als dipòsits i biblioteques. La sigil·lografia està vinculada, per tant, a la diplomàtica i l'heràldica, particularment per la funció del segell com a mitjà d'identificació; les tres quartes parts del milió d'escuts d'armes medievals es coneixen gràcies als segells monocroms.
A França, el títol de Garde des Sceaux (Guardià dels Segells) va ser creat per Felip II de França en el , i encara avui és usat pel ministre de Justícia de França.
Tècnica Realització del segell de cera El segell de cera medieval s'obté a partir d'una galeta o bola de color marró de cera natural d'abella (barrejada amb colorants a partir del per donar ceres marrons, grogues, verdes o vermelles), i després, per la impressió d'una matriu de metall (molt sovint de bronze) amb gravacions en buit realitzades per un orfebre.
Formes de segell miniatura|Segell ogival del registre de la catedral de Moulins Les formes més comunes són: rodonesMoulage du sceau de Jean de Vergy, chevalier, sire de Fouvent et sénéchal de Bourgogne (1276) ogivals, anomenades també «en llançadores», més apropiats per a les efígies eclesiàstiques o femenines.
Fixació del segell Els segells es poden fixar en el pergamí de l'acte o,Sceau plaqué de Louis VI le Gros(1118) ja en el , en l'appendus (apèndix).Sceau appendu de Philippe, comte de Boulogne et de Clermont(1226) Els segells de l'apèndix es van fixar mitjançant: corretges de cuir, llengüetes simples del pergamí, fetes amb una incisió (cues dobles), una forma particular de la qual és la corbata parisenca, talls del pergamí que recolza l'acte (cues simples), fils de diversos materials (llaç de seda, corda de cànem). Els segells fixats a la part inferior del document tenen dues cares, l'anvers que porta l'empremta del segell i el revers que rep el d'un altre segell; el segell es diu biface (dues cares) si té la mateixa dimensió o contra-segell si és d'una dimensió més petita.Sceau d'Etienne III de Chalon, comte d'Auxonne (1197)Contre-sceau d'Etienne III de Chalon, comte d'Auxonne (1197)
Significats Les efígies i llegendes miniatura|Motlle del contra-segell del Gran Segell de Lluís XIV, rei de França. Arxius nacionals de França (SC-D116bis)
Sovint, la llegenda nominativa està escrita en llatí,Sceau d'Eudes de Bourgogne(1187). Légende en latin : SIGILLUM ODONIS FILII DUCIS BURGUNDIE, traduction : sceau d'Eudes, fils du duc de Bourgogne i molt rarament en llengua vernacla.Sceau de Jean de Vergy, chevalier, sire de Fouvent et sénéchal de Bourgogne (1276). Légende en français :S. JEHAN DE VERGE SENECHAU DE BOURGOINNE Les efígies són dibuixades segons el rang social del propietari del segell: segell de majestat, on el rei seu al tron amb els signes de la seva sobirania,Moulage d'un fragment du sceau de Charles Ier d'Anjou, roi de Jérusalem et de Sicile (1282) segell eqüestre, de guerra on un senyor apareix a cavall, portant les seves armes,Moulage du sceau d'Eudes de Bourgogne(1187) segell eclesiàstic, assegut o al peu, que mostra al propietari del segell amb els ornaments de la seva funcióMoulage d'un fragment du sceau de Guy II de Genève, évêque de Langres (1267) segell femení, en peu, d'una dama d'alt rang vestida amb les seves gales, segell hagiogràfic, de les institucions eclesiàstiques,Sceau de l'abbaye de Saint-Martin de Pontoise (1177) segell monumental, de ciutats, que representen monuments, segell heràldic, o d'escut d'armes, que segueix sent el més prevalent en la societat, utilitza la codificació monocromàtica dels colors heràldics, que no s'utilitza en el segell per raons tècniques.Moulage du contre-sceau d'Hugues II de Bouville, seigneur de Milly-en-Gâtinais, chambrier du roi, chevalier (1299)
Significat del color i de l'apèndix miniatura|Butlla d'Or. Arxius nacionals de França (AE-III-104) De vegades, el color de la cera i el tipus d'apèndix era significatiu en algunes cancelleries. A la Cancelleria Reial Francesa: els segells de cera verda, fixats sobre llaços de seda vermella i verda, caracteritzen els actes de valor perpetu;