miniatura|El pol Nord geogràfic El pol Nord és el punt de la superfície més al nord del planeta Terra i, per tant, està situat a latitud 90° N. Estrictament aquesta és la definició del pol Nord geogràfic, la més utilitzada habitualment, però poden definir-se altres pols nords en funció de diferents conceptes geogràfics i geofísics:
El pol Nord geogràfic, també conegut com el nord vertader, és el punt més al nord definit com el punt de la superfície terrestre en el qual creua l'eix de rotació de la Terra. El pol Nord magnètic és el punt del nord en el qual el camp geomagnètic té direcció perpendicular a la superfície terrestre (o sigui, on una brúixola apuntaria cap avall). Com que el camp magnètic terrestre no és totalment regular, el pol Nord magnètic no és un punt (com el geogràfic) sinó una extensa àrea. El pol Nord geomagnètic és el pol del camp geomagnètic terrestre més proper al nord verdader. El pol Nord d'inaccessibilitat es defineix com el punt de l'oceà Àrtic més llunyà de la costa, i es troba actualment a 84° 03′ Nord 174° 51′ Oest.
Mentre que el pol Sud es troba dins de la massa continental de l'Antàrtida, el pol Nord és al mig de l'oceà Àrtic, les aigües són cobertes gairebé de manera permanent per masses de glaç a la deriva, això fa que sigui impracticable la construcció d'una estació permanent al pol Nord. Tanmateix la Unió Soviètica i després Rússia han anat construint una sèrie d'estacions sobre les masses de glaç a la deriva i algunes han arribat a passar molt a prop del pol. Recentment s'ha publicat algunes previsions segons les quals el pol Nord quedarà lliure de glaç estacionalment vers el 2050 a causa del desglaç"What is Global Warming?" , Climatecrisis.net tot i que hi havia altres previsions més pessimistes que pronosticaven que això passaria vers el 2014.Richard Black (2001-04-08). New warning on Arctic sea ice melt. BBCDavid Ljunggren (2009-03-05). Arctic summer ice could vanish by 2013: expert . Reuters
La fondària del mar al pol Nord ha estat mesurada en 4.261 metres.Russian sub plants flag at North Pole , Reuters, 2 d'agost del 2007 Es considera que la terra més propera és l'illa Kaffeklubben, a uns 700 km del Pol (), al nord de les costes de Groenlàndia.
Ubicacions històriques del pol Nord L'eix de rotació de la Terra - i, per tant, la posició del pol Nord - es creia que era fixa (amb relació a la superfície de la Terra) fins que, al , el matemàtic Leonhard Euler va predir que l'eix podria tenir un lleuger "balanceig". Al començament del , els astrònoms varen observar una petita "variació de la latitud", determinada fixant un punt de la Terra mitjançant l'observació de les estrelles. Part d'aquesta variació es pot atribuir a un desplaçament del Pol a través de la superfície de la Terra, en un rang d'uns pocs metres. El desplaçament té diversos components periòdics i un component irregular. El component amb un període d'uns 435 dies s'identifica amb els 8 mesos de desplaçament predits per Euler que actualment s'anomena Moviment de Chandler, el seu descobridor. El punt exacte d'intersecció de l'eix de la Terra i la superfície de la Terra, en un moment donat, es denomina el "pol instantani", però a causa del "balanceig" això no pot ser usat com una definició d'un pol Nord fix (o el pol Sud).
És millor vincular el sistema de coordenades de la Terra (latitud, longitud, i les elevacions o orografia) a les formacions terrestres fixes. Per descomptat, tenint en compte la tectònica de plaques i la isostàsia, no hi ha cap sistema en el qual es puguin fixar tots els elements geogràfics. No obstant això, el Servei Internacional de Rotació de la Terra i la Unió Astronòmica Internacional, han definit un marc anomenat el Sistema Internacional de Referència Terrestre. El pol Nord d'aquest sistema defineix el Nord geogràfic per a treballs de precisió, sense que coincideixi amb l'eix de rotació.
Expedicions miniatura|El vaixell Fram de Nansen enmig del gel de l'Àrtic Abans de 1900 Ja en el , moltes persones eminents cregueren (correctament) que el pol Nord estava al mar, que al s'anomenà Polynia o Mar Polar Obert.<ref>John K. Wright'Geographical Review, vol. 43, No 3. (Juliol, 1953), pàg. 338-365 "The Polar Obert"</ref> Per tant, s'esperava que es podria trobar un camí a través del gel en èpoques de l'any. Diverses expedicions es va proposar trobar el camí, generalment en vaixells baleners, ja d'ús comú en les fredes latituds del nord.
Una de les primeres expedicions creades amb la intenció explícita d'assolir el pol Nord era la d'un funcionari naval britànic, William Edward Parry, que en 1827 va arribar a la latitud 82° 45′ N. En 1871 l'Expedició Polaris, un intent conduït per l'estatunidenc Charles Francis Hall, va acabar en catàstrofe. Entre 1879 i 1881 una expedició oficial de la marina dels EUA comandada per George Washington DeLong també va acabar tràgicament quan el seu vaixell, l'USS Jeanette, va ser destrossat pel gel. Més de la meitat de la tripulació, inclosos els DeLong, van desaparèixer.
A l'abril de 1895 els exploradors noruecs Fridtjof Nansen i Fredrik Hjalmar Johansen feren una expedició en esquís sortint des d'un vaixell. La parella va arribar a la latitud 86° 14′ N abans de veure's obligats a tornar.
El 1897 l'enginyer suec Salomon August Andrée i dos companys van tractar d'arribar al pol Nord en el globus d'hidrogen Örnen ("Àguila"), però van caure a 300 km al nord de Kvitøya, l'extrem més septentrional de l'arxipèlag de Svalbard, i moriren. El 1930 les restes d'aquesta expedició van ser trobades per l'expedició noruega Bratvaag.
L'explorador italià Luigi Amedeo, duc dels Abruzzi i el capità Umberto Cagni de la Marina Reial Italiana (Marina Regia) van navegar amb el balener Stella Polare des de Noruega el 1899. L'11 de març de 1900 Cagni va conduir una expedició per sobre el gel i va arribar a la latitud 86° 34' el 25 d'abril, establint un nou rècord per sobre el resultat de Nansen de 1895 per 35 o 40 quilòmetres. Cagni a penes van aconseguir tornar al campament, romanent allí fins al 23 de juny. El 16 d'agost l'Stella Polare salpa en direcció sud i torna a Noruega.
1900-1940 miniatura|El 6 d'abril del 1909 Robert E. Peary i un equip format per esquimals (Ooqueah, Ootah, Henson, Egingwah i Seeglo) van afirmar ser els primers a arribar al pol Nord geogràfic. http://www.heritage.nf.ca/exploration/pearyfrontis.html L'explorador americà Frederick Albert Cook, va dir que havia arribat al pol Nord el 21 d'abril de 1908 amb dos homes inuit, Ahwelah i Etukishook, però va ser incapaç de provar-ho i la seva reclamació no és àmpliament acceptada.
La conquesta del pol Nord va ser durant molts anys atribuïda a l'enginyer de la Marina Americana Robert Peary, que va afirmar haver arribat al Pol el 6 d'abril de 1909, acompanyat del també americà Matthew Henson i de quatre homes inuit anomenats Ootah, Seeglo, Egingwah, i Ooqueah. Tanmateix, la reclamació de Peary segueix sent controvertida. L'expedició que va acompanyar Peary en l'etapa final del viatge no incloïa ningú format en navegació que pogués confirmar amb precisió la fita, que alguns afirmen haver estat particularment descuidat a mesura que s'acostaven al Pol.
Les distàncies i velocitats que Peary afirma haver assolit quan la darrera expedició de suport feu marxa enrere semblen increïbles per a moltes persones, ja que són gairebé tres vegades més grans que les que havien fet fins aleshores. La narració de Peary del viatge al Pol i del retorn viatjant al llarg d'una línia directa - l'única estratègia coherent amb les dades de temps que aportà - es contradiu amb les dades de Henson que esmenta desviacions tortuoses per tal d'evitar obertures al gel i altres elements perillosos.
L'explorador britànic Wally Herbert, inicialment partidari de Peary, va investigar els seus registres el 1989 i va arribar a la conclusió que havien d'haver estat falsificats i que Peary no havia arribat al Pol. El suport a Peary va arribar de nou el 2005, quan l'explorador britànic Tom Avery i quatre companys recrearen el marc de l'expedició de Peary en el seu viatge amb rèpliques de fusta, trineus de gossos esquimals del Canadà i altres equips, arribant al pol Nord en 36 dies, 22 hores - gairebé cinc hores més ràpid que Peary. Avery escriu en el seu lloc web que "l'admiració i el respecte que tinc per Robert Peary, Matthew Henson i els quatre inuits que es van aventurar cap al nord en 1909, ha crescut enormement des que vam sortir del cap Colúmbia. Havent vist per mi mateix com va viatjar a través de la capa de gel, estic més convençut que mai que Peary va arribar al pol Nord.”Tom Avery website , consulta de Maig de 2007
La primera al·legació d'un vol sobre el pol va ser feta el 9 de maig de 1926, per un oficial de la marina dels Estats Units Richard E. Byrd i Floyd Bennett pilotant un avió Fokker tri-motor. Tot i ser verificada en aquell moment per la Marina dels Estats Units i un comitè de la National Geographic Society, aquesta afirmació ha estat discutida.El vol al pol Nord de Richard E. Byrd: Una revisió de la controvèrsia , Byrd Polar Research Center of The Ohio State University
D'acord amb Standish, "Qualsevol que estigui familiaritzat amb els fets i tingui un mínim de raonament lògic no pot evitar arribar a la conclusió que ni Cook ni Peary, ni Byrd van arribar al Pol Nord; i tots ho sabien."
Segons alguns, la primera vegada que es pot considerar que es va arribar al Pol -basant-se en fets consistents, verificats i científics- va ser el 12 de maig de 1926. I va ser l'explorador noruec Roald Amundsen, amb el seu patrocinador estatunidenc Lincoln Ellsworth, des del dirigible "Norge". El "'Norge", tot i ser de propietat noruega, va ser dissenyat i pilotat per l'italià Umberto Nobile. El vol es va iniciar a Svalbard i va creuar l'oceà Àrtic fins a Alaska. Nobile, juntament amb diversos científics i la tripulació del "Norge", van sobrevolar el Pol per segona vegada el 24 de maig de 1928 amb el dirigible "Itàlia". L'"Itàlia" es va estavellar en el seu retorn del Pol, amb la pèrdua de la meitat de la tripulació.
1940-2000 El maig de 1945 un Lancaster de la Royal Air Force de l'expedició Aries va ser el primer avió de la Commonwealth a sobrevolar el pol Nord geogràfic i el pol Nord magnètic. L'avió va estar pilotat per David Cecil McKinley de la Royal Air Force.The Aries Flights Of 1945 , Hugh A. Halliday, Legion Magazine miniatura|El submarí USS Skate al pol Nord (1959) miniatura|Memorial en honor del trencaglaç Arktika que conquerí el pol Nord el 1977 a l'entrada del museu local de la regió de Murmansk miniatura|Expedició germano-suïssa perforant a la banquisa al pol nord geogràfic, abril de 1990
Sense comptar la controvertida expedició de Peary, els primers homes que varen posar peu al pol Nord, segons algunes fonts, varen ser els d'una expedició de la Unió Soviètica. Aquests, segons les fonts, incloïen Pàvel Gordienko i un grup de tresGuinness Book of Records, 1998 edition o cinc personesConcise Chronology of Approaches to the Poles, R. K. Headland, DIO Vol. 4 No. 3 més, o Aleksandr Kuznetsov i 23 més,Concise chronology of approach to the poles, Scott Polar Research Institute que varen aterrar el 23 d'abril de 1948. La versió més oficial parla de tres avions Li-2 que van aterrar-hi, amb un total de set homes.
El 3 de maig de 1952, el Tinent Coronel Joseph O. Fletcher de la Força Aèria dels Estats Units i el tinent William P. Benito, juntament amb el científic Albert P. Crary, varen aterrar un C-47 Skytrain modificat al pol Nord. Algunes fonts consideren aquesta expedició (i no la de la Unió Soviètica) la primera a aterrar al Pol.Aviation History Facts , U.S. Centennial of Flight Commission
El submarí de la Marina dels Estats Units USS Nautilus (SSN-571) va creuar al pol Nord el 3 d'agost de 1958, i el 17 de març de 1959, el USS Skate (SSN-578) va emergir en el Pol, convertint-se en el primer vaixell militar en fer-ho.