Gneu Pompeu Magne (), sovint anomenat simplement Pompeu (Roma, 30 de setembre del 106 aC - Egipte, 20 de setembre del 48 aC), fou un famós general i estadista al final de la República Romana. Era fill del també reputat general Gneu Pompeu Estrabó, i feia part de la gens Pompeia, una família d'origen plebeu.
Primers anys El seu pare era un home molt ric del nord d'Itàlia, un terratinent del Picè. La seva família no formava part de les antigues famílies que van dominar la política romana. Malgrat això el seu pare va promocionar mitjançant el tradicional cursus honorum essent qüestor al 104 aC, pretor al 92 aC, i cònsol al 89 aC. A l'edat de 17 anys Pompeu ja estava completament implicat en els assumptes polítics i militars del seu pare des del 89 aC. El seu pare va morir als conflictes entre Gai Mari i Luci Corneli Sul·la, deixant al seu fill el control dels seus assumptes i la seva fortuna. Pompeu va estar present a la batalla de Porta Col·lina, poc després la seva casa a Roma fou saquejada pels populars i no va poder aparèixer en públic fins a la mort de Mari el 86 aC. Acusat de participar en el saqueig d'Àsculum fet pel seu pare, fou absolt després de casar-se amb Antístia, la filla del president del tribunal.
A l'ombra de Sul·la El 84 aC va donar suport a Sul·la i als aristòcrates o optimats i se'n va anar al Picè on va aixecar tropes aprofitant certa popularitat i,a les grans extensions de terra que posseïa, va reunir tres legions (83 aC) i va derrotar l'exèrcit popular de Marc Juni Brutus. Els populars es van retirar del Picè i Pompeu es va unir a les forces de Sul·la. Encara que fou proscrit pel senat, els soldats li van romandre lleials. Sul·la el va saludar com a imperator amb només 23 anys, tot i que només tenia el grau d'equites.
El 82 aC va derrotar els llegats de Carbó, Marci i Carrines i Sul·la es va acabar proclamat dictador. Per assegurar-se el suport de Pompeu, Sul·la el va fer casar amb la seva fillastra Emília (filla de la seva dona Cecília Metel·la i del seu primer marit Emili Escaure); per celebrar aquestes noces van fer falta dos divorcis: Pompeu de la seva dona Antístia; i Emília del seu segon marit Mani Glabrió del qui estava embarassada. Emília va morir poc després durant el part.
Campanyes a Sicília i Àfrica Com que el partit popular encara resistia en algunes parts de l'Imperi, Pompeu fou enviat contra els reductes populars. Primer es va adreçar a Sicília. Tan aviat com Pompeu va desembarcar, Carbó va fugir cap a l'Àfrica i es va voler refugiar a Egipte, però fou capturat i portat encadenat a Lilibèon, on fou executat; també altres populars foren executats. Pompeu no va poder evitar l'execució dels proscrits, però va tractar suaument les ciutats que s'havien declarat pels populars.
El 81 aC va deixar Sicília i va passar a Àfrica per oposar-se a Gneu Domici Aenobarb, el gendre de Luci Corneli Cinna, qui tenia el suport de Hiarbes de Numídia. Pompeu el va derrotar i es diu que de l'exèrcit popular de vint mil homes només tres mil van sobreviure. Domici Aenobarb va fugir i en pocs mesos Pompeu va reduir tota Numídia. Hierbes fou fet presoner i executat, mentre que el tron era donat a Hiempsal II. A diferència del que era costum, Pompeu no va saquejar la província, es va limitar a recollir lleons i elefants. Cap a finals d'any va tornar a Roma, on fou rebut pel mateix Sul·la, el qual li va donar una corona i els noms de Felix (Afortunat) i de Magnus, que va portar en endavant i van passar com a herència als seus fills. Era extraordinari que un simple eques obtingués aquests honors sense ni ser tan sols senador, però Sul·la va considerar oportú atorgar-li una cerimònia de triomf el setembre del 81 aC.
Reacció popular El 79 aC Pompeu va facilitar l'accés de Marc Emili Lèpid al consolat contra els desitjos de Sul·la; però Lèpid fou escollit i encara va tenir més vots que el seu col·lega Catul, el qual tenia el suport de Sul·la. Aquest havia advertit a Pompeu que estava reforçant un futur rival,Plutarc «Vides paral·leles: Pompeu» XIV cosa que efectivament va ser així, ja que Lèpid, com a cònsol, l'any 78 aC, va tractar d'eliminar els honors en el funeral de Sul·la.Apià «Història de Roma» XII, 105-106 Pompeu va romandre lleial a l'aristocràcia, fet que va salvar la pujada dels populars.
El 77 aC Lèpid fou enviat pel senat a la seva província de Gàl·lia Cisalpina, però va agafar les seves forces reunides a Etrúria i va marxar contra Roma. Als murs d'aquesta ciutat fou derrotat per Pompeu i per Catul, i va haver de fugir cap a Etrúria on Catul el va perseguir. Pompeu es va adreçar a la Gàl·lia Cisalpina on Marc Brut dirigia un exèrcit partidari de Lèpid.
Quan Pompeu s'hi va acostar, Brut es va tancar darrere els murs de Mútina, i es va defensar durant un cert temps fins que es va haver de rendir a canvi de salvar la vida. Pompeu li va prometre garanties però a les 24 hores el va fer matar a Rhegium, la ciutat a la vora del riu Po on s'havia retirat; també va fer matar Corneli Escipió Emilià fill de Lèpid, a qui va fer presoner a Alba (Ligúria). Lèpid va fugir per mar d'Etrúria cap a Sardenya on va morir poc després i la península Itàlica va quedar pacificada.Gai Sal·lusti Crisp «Històries»
La guerra a Hispània Llavors el senat va demanar a Pompeu de llicenciar el seu exèrcit, però amb diverses excuses el va eludir aquesta orde. Esperava obtenir el comandament de la guerra contra Quint Sertori a Hispània que repetidament estava derrotant a Metel Pius. L'augment de poder de Sertori va decidir finalment al senat a donar a Pompeu el comandament que reclamava i enviar-lo amb el títol de procònsol.
En 40 dies va fer els preparatius i va sortir de la península Itàlica amb 30.000 homes a peu i 1000 cavallers (començament del 76 aC). Pel camí va construir una via militar als Alps Cottis. Va desembarcar al sud i va avançar per la costa, sense trobar gaire resistència. La ciutat de Lauron, prop de València, es va declarar al seu favor, però de sobte es va presentar Sertori i el va fer recular. Lauron va caure en mans de Sertori i fou incendiada.
Pompeu va passar l'hivern a la Citerior, al nord de l'Ebre, i al començament del 75 aC va creuar l'Ebre cap al sud on eren Herenni i Perpenna, llegats de Sertori, als quals va derrotar a prop de València, i va buscar el combat amb Sertori, qui avançava des de l'oest, perquè no volia compartir la gloria amb Metel que encara era a Hispània. Sertori, tanmateix, volia lluitar abans de la unió dels dos exèrcits romans. La batalla es va lliurar a la vora del Sucro (Xúquer) i no va tenir un guanyador clar; l'ala dreta de Pompeu, dirigida per aquest, fou posada en fuita, però l'ala esquerra comandada per Luci Afrani, va vèncer a l'ala dreta de Sertori. L'arribada de Metel l'endemà va obligar Sertori a retirar-se.
L'exèrcit romà unit va patir llavors la manca de provisions. Els romans es van haver de separar, Sertori va atacar a Pompeu i el va derrotar però aquesta derrota fou compensada per la victòria de Metel sobre Perpenna. Finalment Pompeu es va retirar per passar l'hivern al país del vacceus, mentre enviava una carta demanant subministraments de menjar i homes al senat. Dues legions i menjar li foren enviades a proposta de Luci Licini Lucul·le, qui tenia por que una tornada de Pompeu a Roma li prengués el comandament de la guerra contra Mitridates VI Eupator.
De les campanyes del 74 aC, 73 aC i 72 aC hi ha molt poca informació, però sembla que el bàndol de Sertori va perdre força, encara que potser hagués recuperat la iniciativa si no hagués estat assassinat per Perpenna el 72 aC. Perpenna va succeir Sertori però fou derrotat a la primera batalla, els seus principals oficials van morir i ell mateix fou fet presoner.
Perpenna va oferir a Pompeu el lliurament dels papers de Sertori amb les cartes de molts notables romans en algunes de les quals s'oferia a Sertori el poder si anava a Roma i derogava la constitució de Sul·la, però Pompeu va actuar aquí com un "príncep" i va refusar els documents, els quals va cremar, i va fer executar Perpenna.
Després d'això la guerra es va acabar aviat. Les ciutats que restaven aixecades foren sotmeses i a l'hivern d'aquell any quasi tota Hispània estava dominada per Pompeu. Algunes ciutats que s'havien destacat en el suport a Roma van rebre la ciutadania i entre els homes que van rebre aquesta distinció hi havia Luci Corneli Balb. Metel fou el primer a tornar a Roma, però la gloria de la victòria final fou per Pompeu. Ara convenia la seva presència en altres llocs de la península Itàlica que havien caigut en poder de l'esclau Espàrtac.
Guerra dels esclaus miniatura|esquerra|Moneda de Pompeu, 71 aC El 71 aC Pompeu va tornar a Roma i es va trobar amb la Tercera Guerra Servil. Cras tenia la direcció de la guerra contra el gladiador i volia acabar la lluita abans de la tornada de Pompeu. Va derrotar decisivament a Espàrtac en una batalla a Lucama en la qual el cap rebel va morir. Però Pompeu va aturar a un grup de rebels que fugien i els va aniquilar. Així va poder dir "Cras haurà derrotat a l'enemic però jo he extirpat la guerra d'arrel", reclamant afegir als seus honors d'Hispània la culminació de la guerra dels esclaus.Plutarc «Vides paral·leles: Cras», XI.7
Cras es va ressentir d'aquesta injustícia però va mantenir el seu paper perquè volia obtenir el consolat i li calia el suport de Pompeu, ara ídol de les masses. Pompeu mateix es va presentar candidat al consolat (tot i que per llei no podia ser elegit, ja que havia estat absent de Roma, no havia arribat a l'edat legal i no havia passat per les magistratures inferiors). Per compensar es va declarar a favor de la restauració del poder dels tribuns, abolit per Sul·la. El càrrec va subsistir però buit de contingut; el senat va acceptar l'excepció per la seva candidatura i el restabliment dels tribuns. Fou elegit cònsol junt amb Cras al qui va recomanar al poble com a col·lega. El 31 de desembre del 71 aC va celebrar el seu triomf a Hispània i l'endemà va entrar en l'ofici de cònsol.Apià «Història de Roma» XII.121
Primer consolat El restabliment del tribunat, aprovat amb poca oposició, el va allunyar del partit aristocràtic. En el seu mandat va abolir altres lleis de Sul·la, com la que va treure al senat el dret exclusiu a jutjar als cavallers (establerta per Sul·la) i a proposta de Luci Aureli Cotta (i inspiració de Pompeu) el dret a jutjar cavallers va passar al senat, cavallers i tribuns eraris. Juli Cèsar va donar suport a aquestes lleis mentre el partit aristocràtic s'hi oposava.
La guerra contra els pirates El 69 aC i 68 aC va romandre a Roma, ja que no va voler acceptar cap província com a procònsol. En aquest temps van començar a preocupar els pirates cilicis que infectaven la mar Mediterrània, que fins i tot havien fet incursions a la vora de Roma. Les comunicacions entre Roma i les províncies havien esdevingut perilloses. La manca de subministraments a Roma exigia mesures extraordinàries que el poble estava disposat a donar.
Al començament del 67 aC el tribú Aule Gabini, un home de la seva confiança, va proposar una llei que demanava elegir un home de rang consular amb plens poders per tres anys de fer la guerra als pirates a tota la mar Mediterrània i a 80 km endins de les costes, amb una flota de 200 vaixells i 5 llegats del senat. La proposta no nomenava a Pompeu però el partit aristocràtic donava per fet que era ell qui seria elegit i temien que podria obstaculitzar el govern de les províncies governades per aristòcrates que, com era normal, saquejaven per enriquir-se.