miniatura|upright=1.3|Allau a l'Everest el maig del 2006. miniatura|upright=1.3|El resultat d'una allau al Parc Nacional de Kenai Fjords (Alaska). miniatura|upright=1.3|Camí produït per la caiguda d'una allau al vessant nord del Pui de Linya (Pallars Sobirà). Una allau, llau o llavei (a l'Alt Pallars i Ribagorça)Diccionari català-valencià-balear és una massa de neu que cau i es precipita avall pel vessant d'una muntanya. Metafòricament, la paraula també s'usa per a descriure una acumulació de fets en un moment determinat.
Les allaus de neu són de dimensions variables. N'hi ha de grans dimensions, que arriben fins al fons de les valls després de recórrer centenars de metres, o quilòmetres, i d'altres de petites dimensions, que poden avançar algunes desenes de metres. Fins i tot una d'aquestes allaus petites té la capacitat de causar-li la mort a una persona.
Tipus miniatura|upright=1.3|Inici d'una allau de neu pols Es distingeixen tres tipus d'allaus: Allau aerosol. Generalment, neix d'un punt i arrossega cada vegada més neu. Aquesta allau s'inicia quan el pes de la neu sucumbeix a la força de gravetat. Això succeeix sobretot durant o després de fortes nevades (a partir de 25 centímetres de gruix) i amb temperatures baixes (menors de -5 °C), sobretot quan s'acumula sobre una base (mantell) llisa (a causa de la pluja, la gelada o la fusió de la neu). Aquesta neu, seca i lleugera, es barreja amb l'aire i forma un aerosol que baixa el pendent a una velocitat de 100 a 300 km/h. Podria produir-se en qualsevol època de l'any. Allau de neu humida. Aquest tipus d'allau es produeix als pendents ben exposades al sol (quan la neu es fon) quan pugen les temperatures durant, principalment, la primavera. Llisquen lentament (20 a 60 km/h). Els factors que l'activen són l'aire o el vent calent, el sol i el sobrepès. Normalment, es produeixen en vessants orientats cap al sud i arribar a deixar el sòl al descobert a causa del seu poder erosiu. Allau de placa. Aquest tipus d'allau és el més freqüent. Una placa és una superfície de neu compacta que es desprèn de la resta del mantell de neu i que llisca sobre el sòl o sobre la neu existent. Se solen originar a vessants oberts pel pas d'un esquiador. Aquestes plaques poden ser immenses i deixen un límit de fractura ben visible.
Totes les allaus poden tenir greus conseqüències, però les allaus de placa tenen dos factors que les fan molt perilloses. Primer: les provoca un esquiador. I, en segon lloc, són les més freqüents als Pirineus.
Mecanisme de formació Les allaus de neu es produeixen quan es perd sustentació. Aquesta pèrdua de sustentació i l'allau conseqüent pot ser espontània o provocada per l'home.López 1988: p. 216
Allaus espontànies miniatura|upright=1.3|Dos esquiadors dubten, quan un petit però ràpid allau de neu pols barra la traça. Es produeixen per una sobreacumulació de neu o per un canvi en les condicions de la massa de neu.
Les sobre acumulacions es produeixen en temps de nevades importants i són normalment de neu pols nova.Castellet 2005: capítol 6.1.3 En aquesta categoria entrarien les contínues purgues que es produeixen als llocs amb més pendent de les muntanyes, a les crestes i a les canals més dretes, on la neu no troba a penes sustentació i que, per tant, es buiden molt sovint.
Les allaus espontànies poden ser causades també per una alteració de les condicions que mantenien estable la massa de neu.
Els augments de temperaturaCastellet 2005: capítol 6.1.3.2 i la pluja són les alteracions més freqüents i afecten la neu de qualsevol qualitat: la neu pols perquè augmenta de pes relatiu en superfície fins al punt que les capes inferiors no la poden suportar. Les grans plaques de neu ventada perquè es trenquen en una línia donada, a partir de la qual la placa llisca avall.Castellet 2005: capítol 6.1.4.4 La neu primavera o humida perquè augmenta la seva fluïdesa i llisca sobre altres capes de neu endurida, sense transformar, i fins i tot sobre el mateix sòl, anomenant-se llavors «allau de fons».
D'entre les allaus espontànies, les més perilloses són les de neu pols: es desencadenen en un punt prou alt de la muntanya i així que baixen incrementen el seu volum i la velocitat de baixada pot arribar als 200 km/h. La combinació de massa i velocitat fan que siguin enormement destructius, grans arbres i boscos sencers són desarrelats i asclats per l'empenta de la neu, roques de qualsevol mida són arrancades del seu llit i empeses avall. És freqüent que quan una allau de neu pols arriba al fons d'una vall no gaire ampla, colgui els rius i torrents i arribi a remuntar (per inèrcia) el vessant oposat. És molt poc probable que persones o animals abastats per una allau de neu pols puguin sobreviure. Ara bé, com aquestes allaus es produeixen regularment als mateixos llocs, sovint evidents, és evitable romandre a la zona que poden afectar.
Aquesta regla té, però, excepcions. Així, el gener de 1996 als Pirineus es van produir nombroses allaus de neu pols de grans dimensions que van arrasar zones infreqüents. També als Alps, on a més van causar serioses pèrdues de vides i instal·lacions.
Les allaus espontànies de placa i els de neu humida són molt menys perillosos, ja que el seu abast és molt menor, així com el seu volum i velocitat.
Allaus provocades miniatura|upright=1.3|La caiguda d'una allau als Grisons (1810) Normalment —en el cas d'allaus provocades en neu pols— la crisi es produeix per sobrecàrrega, quan una o diverses persones o animals trepitgen una superfície nevada amb prou pendent. El seu pes fa que se superi l'equilibri anterior a la sobrecàrrega i la massa de neu es desploma, primer per sota el lloc de pas, però immediatament també per sobre, ja que perd la seva sustentació inferior. Els éssers que han provocat l'allau són inevitablement arrossegats i la seva supervivència improbable.
A més del gruix de neu i del grau del pendent hi ha altres factors a avaluar en travessar pendents exposats: el més important és l'existència de diverses capes de neu, que poden restar poc cohesionades entre si, a causa de densitats diferents i també a temperatures diferents, donant lloc en aquest darrer cas al qual s'anomena «fractura tèrmica».
Existeixen sobrecàrregues provocades naturals però infreqüents: la caiguda d'ampits de neu és la més clàssica.
El mateix pas de persones, quasi sempre amb esquís i costa amunt, pot tallar la superfície de les plaques de neu formades pel vent. Si el pendent és suficient, la placa lliscarà avall com en el cas de la ruptura espontània. Naturalment, en aquest cas sí que són perilloses les allaus de placa, ja que arrossegaran a l'esquiador que el provoca i als que estiguin al seu voltant. Són el cas d'allaus provocades més freqüents. A condició d'un rescat més ràpid que el temps d'asfíxia o d'hipotèrmia és possible la supervivència.
Les allaus provocades en neu primavera, humida i pesant, que són freqüentment causats pels esquiadors en descens, són els menys perillosos: la seva velocitat és molt lenta i el seu abast també, el que fa possible i senzill evitar la seva trajectòria.
Zones miniatura|upright=1.3|Allau Identificar les zones d'allaus permet realitzar cartografies de les àrees afectades que es poden utilitzar en l'ordenament territorial. En són tres: Zona de sortida: és on la neu es posa en moviment i es comença a accelerar al llarg del pendent (d'uns 30º–40º o més), on va guanyant massa constantment. Zona de trajecte: és la zona on l'allau manté una velocitat més o menys constant. El pendent mitjà és d'entre uns 20º i 30º. Zona d'arribada: és on l'allau s'atura. El pendent acostuma a ser inferior als 20 graus.
Escales de perill En les activitats hivernals de muntanya les allaus no es poden evitar si no és amb un correcte coneixement del medi i una avaluació contínua del terreny, són un dels perills objectius en la pràctica de l'alpinisme i singular de l'esquí de muntanya.
A tot arreu on es practiquen aquests dos esports es publiquen (amb dades obtingudes diàriament agafant mesures sobre el terreny) uns «butlletins de neu» on es valora el risc d'allaus a una zona determinada, d'acord amb una «escala de perill».
Europa Aquesta escala va ser aprovada l'abril de 1993 per substituir els anteriors criteris dels diferents sistemes nacionals i establir uns homogenis a tot Europa. Es va actualitzar per darrera vegada el maig de 2003.
L'escala europea de perill d'allaus consta de cinc graus en funció de l'estabilitat del mantell nival i de la probabilitat de desencadenament d'allaus (de l'1 al 5, el 0 significa que no existeix risc): RiscBanderaDescripció1. Feble 64px|border|Risc febleEl mantell nival és ben estabilitzat a la majoria dels pendents. El desencadenament d'allaus és poc probable i només en alguns pendents drets. En general les condicions són segures.2. Moderat 64px|border|Risc moderatEl mantell nival està moderadament estabilitzat en alguns pendents suficientment drets. A la resta està ben estabilitzat. És possible el desencadenament d'allaus sobretot per una sobrecàrrega forta i en alguns pendents d'orientació i altitud indicats. No són probables caigudes espontànies d'allaus de gran mida.3. Marcat 64px|border|Risc marcatEl mantell nival està entre moderadament a feblement estabilitzat en nombrosos pendents prou drets. És possible el desencadenament d'allaus fins i tot per una sobrecàrrega feble en nombrosos pendents. En algunes situacions són possibles les caigudes espontànies d'allaus que poden ser de mida mitjana o gran. Cal evitar pendents drets. Cal experiència en l'apreciació del perill ja que el major nombre d'accidents s'enregistren en aquest nivell.4. Fort 64px|border|Risc fortEl mantell nival està feblement estabilitzat a la major part dels pendents suficientment drets. És probable el desencadenament d'allaus fins i tot per una sobrecàrrega feble i en nombrosos pendents. En algunes ocasions, s'han d'esperar nombroses caigudes espontànies d'allaus de mida mitjana o gran. Les condicions són desfavorables, cal limitar les excursions a terrenys de poc pendent. Cal molta experiència en l'apreciació del perill.5. Molt fort 64px|border|Risc molt fortLa inestabilitat del mantell nival és generalitzada. Hi haurà nombroses caigudes espontànies de grans allaus, fins i tot en pendents poc drets. Les condicions són molt desfavorables, cal evitar sortir a la muntanya.
Amèrica del Nord Als Estats Units d'Amèrica i el Canadà l'escala de perill d'allaus té vigència des de finals de la dècada del 1990. Les descripcions varien depenent del país.
Nivell de perillConsells de viatgeRiscMida i distribució de l'allau1. FebleGeneralment, condicions segures. Estigues pendent de la neu inestable en zones aïllades.Allau natural o provocada per l'home, improbable.Petites allaus a zones aïllades o extremes.2. ModeratIntensifiquen les possibilitats d'allaus en les característiques específiques del terreny. Avalua la neu i el terreny amb cura, identifica les característiques a tenir en compte.Allau natural, improbable; allau provocada, possible.Petites allaus a zones concretes, o garns allaus a zones aïllades.3. ConsiderablePossibilitat d'allaus perilloses. Avalua la capa de neu acuradament, dissenya una ruta amb cautela i pren decisions essencials amb seny.Allau natural o provocada, possible.Petit allaus en moltes zones, o grans allaus en àrees específiques, o allaus molt grans en zones aïllades.4. FortPossibilitat d'allaus molt perilloses. No és recomanat viatjar a les zones amb aquest risc d'allaus.Allau natural, probable; allau provocada, molt probable.Grans allaus a moltes zones o allaus molt grans a zones concretes.5. ExtremEviteu viatjar-hi.Allau natural i provocada, segur.Allaus grans o molt grans a moltes zones
Classificació per mida Europa