Belarús (en belarús, Беларусь [Belarus]), oficialment República de Belarús, tradicionalment anomenada Bielorússia, és un estat sense litoral de l'Europa de l'Est. Limita amb Rússia al nord-est, Ucraïna al sud, Polònia a l'oest i Lituània i Letònia al nord-oest. La capital és Minsk. Els boscos en cobreixen més d'un 40% de la superfície de 207.600 km². Els seus principals sectors econòmics són els serveis i la manufactura. Fins al , les terres que formen l'actual Belarús foren controlades per diversos estats, incloent-hi el Principat de Polotsk, el Gran Ducat de Lituània, la Confederació de Polònia i Lituània i l'Imperi Rus.
A partir del 1917, diversos estats es disputaren el control del territori en la guerra que seguí la Revolució Russa. Aquests enfrontaments culminaren en el naixement de la República Socialista Soviètica (RSS) de Belarús, que el 1922 es convertí en un dels membres fundadors de la Unió Soviètica. Belarús es veié obligada a cedir gairebé la meitat del seu territori a Polònia arran de la derrota soviètica en la guerra poloneso-soviètica (1919–1921). Les fronteres de Belarús començaren a assumir la seva forma actual el 1939, amb la reintegració de terres de la Segona República Polonesa després de la invasió soviètica de Polònia, i no han canviat des del final de la Segona Guerra Mundial. Les operacions militars del conflicte devastaren la república, que perdé aproximadament un quart de la població i la meitat dels seus recursos econòmics. Belarús reprengué el seu desenvolupament durant la postguerra. El 1945, l'RSS de Belarús esdevingué un dels membres fundadors de les Nacions Unides, juntament amb la Unió Soviètica, l'RSS d'Ucraïna i altres estats.
El parlament de la república proclamà la sobirania de Belarús el 27 de juliol del 1990 i, en el marc de la dissolució de la Unió Soviètica, Belarús declarà la independència el 25 d'agost del 1991. Després de l'aprovació d'una nova constitució el 1994, Aleksandr Lukaixenko fou elegit president en les primeres (i úniques) eleccions lliures celebrades al país i ha ocupat el càrrec ininterrompudament des d'aleshores. El 2000, Belarús i Rússia signaren un acord per reforçar la seva col·laboració i formar l'Estat de la Unió.
Alguns mitjans de comunicació occidentals han batejat el país com «l'última dictadura d'Europa» pel seu historial de violacions dels drets humans i un estil de govern que el mateix Lukaixenko ha descrit com a autoritari. El president ha mantingut en peus un cert nombre de polítiques de l'època soviètica, com ara la propietat estatal de grans sectors de l'economia. Les eleccions celebrades sota el seu govern han estat àmpliament criticades com a fraudulentes, mentre que nombrosos estats i organitzacions han denunciat la persecució violenta dels opositors polítics. A més a més, Belarús és l'únic estat europeu on encara és vigent la pena de mort.
Es tracta d'un estat en vies de desenvolupament amb una puntuació molt alta en l'índex de desenvolupament humà. És membre fundador de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) i forma part de la Comunitat d'Estats Independents (CEI), l'Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC), la Unió Econòmica Eurasiàtica (UEE), l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i el Moviment de Països No-alineats.
Des del referèndum del 1995, l'estat té dos idiomes oficials: el belarús i el rus. La Constitució de Belarús no declara una religió oficial, encara que la principal religió al país és el cristianisme ortodox eslau, i la segona més popular és el catolicisme romà. Tant els ortodoxos com els catòlics respecten les festes nacionals de Nadal i Pasqua. Belarús no ha mostrat cap aspiració d'unir-se a la Unió Europea però hi manté una relació bilateral i participa en dos projectes europeus: l'Associació Oriental i la Iniciativa de Bakú.
Etimologia miniatura|esquerra|Minsk, ciutat vella Belarús és coneguda internacionalment, en particular en anglès, amb el nom autòcton de Belarus, que transcrit de l'idioma original en ortografia catalana sona aproximadament com a Bielarús. En efecte: en proclamar la independència, l'estat sol·licità ser conegut internacionalment amb el nom autòcton de República de Belarús, que encara avui és l'únic oficial. Hi ha, a més, un matís important entre ambdues formes: l'autòctona, Belarús, significa 'Rus Blanca', en referència a l'antiga Rus de Kíev; el rus Bielorússia significa 'Rússia Blanca' i, encunyat sota el tsarisme, és paral·lel al de «Petita Rússia» que es donava a Ucraïna. De fet, en català s'ha proposat l'ús del corònim Bielarús i del gentilici bielarussenc com a substitutius de Bielorússia i bielorús, formes basades en el rus;LUPESCU, Ferran. «Bielarús existeix». Europa de les nacions, núm. 33 (primavera 1997), p. 17-22. avui dia aquestes formes alternatives no han estat assumides per la normativa catalana.
Hi ha diverses teories sobre l'origen del nom «Rus Blanca». Una teoria etnoreligiosa suggereix que el nom es feia servir per a descriure les terres rutenes del Gran Ducat de Lituània que havien estat poblades majoritàriament per eslaus cristians, en contraposició a la Rutènia Negra, poblada per bàltics pagans. Una altra explicació alternativa és que el nom es refereixi a la vestimenta blanca duta per la població eslava local. Una tercera teoria sosté que les terres del Rus que no van ser conquerides pels tàtars (i.e., Pòlatsk, Vítsiebsk i Mahiliou) van rebre el nom de «Rus Blanca».
El nom va aparèixer per primera vegada en la literatura medieval alemanya i llatina; les cròniques de Jan de Czarnków mencionen l'engarjolament del gran duc lituà Ladislau II Jagelló i la seva mare a «Albae Russiae, Poloczk dicto» el 1381.
El terme llatí «Alba Russia» el va tornar a fer servir el papa Pius VI el 1783 quan va reconèixer-ne la Companyia de Jesús, exclamant «Approbo Societatem Jesu in Alba Russia degentem, approbo, approbo». El primer ús conegut de «Rússia Blanca» per a referir-se a Belarús és de finals del per part d'un anglès, sir Jerome Horsey, que era conegut pels seus contactes estrets amb la cort reial de Rússia. Durant el , els tsars russos feien servir el terme «Rússia Blanca» quan es referien a les terres afegides del Gran Ducat de Lituània.
El terme «Bielorússia» (en rus: Белору́ссия) va fer-se popular en l'època de l'Imperi Rus. El tsar era anomenat «tsar de totes les Rússies», ja que l'Imperi rus el formaven tres parts de Rússia —la Gran, la Petita i la Blanca. Això asseverava que tots els territoris eren russos i també el poble belarús, variant del poble rus.
Després de la Revolució bolxevic el 1917, el terme «Rússia Blanca» causava confusió ja que també era el nom de la força militar que s'oposa als bolxevics rojos. Durant el període de l'RSS, es va abraçar el terme com a part de la conscienciació nacional. A la Belarús occidental sota control polonès, el terme es va popularitzar a les regions de Białystok i Hrodna durant el període d'entreguerres.
El terme Belarús només es va fer servir oficialment fins al 1991, quan el Soviet Suprem de l'RSS de Belarús va decretar per llei que la nova república independent s'anomenaria «República de Belarús» i que la forma abreujada en seria «Belarús». La llei decretava que totes les formes del nou terme haurien de ser transliterades en altres llengües des de la forma oficial. L'ús de RSS de Belarús i altres abreviatures va ser permesa del 1991 al 1993. Les forces conservadores no van donar suport al canvi de nom i es van oposar a la seva inclusió en l'esborrany de constitució de 1991.
Alguns diaris locals mantenen el nom antic, com ara la versió local del diari rus Pravda, i també els que volen que Belarús s'uneixi a Rússia.
Història
Inicis Del 5000 al 2000 aC, la cultura de la ceràmica de bandes hi predominava. A més a més, es van trobar romanents de la cultura del Dnièper-Donets a Belarús i parts d'Ucraïna. Els cimmeris i altres pastors van rondar-hi cap el 1000 aC i el 500 dC els eslaus hi havien establert residència, envoltats pels escites. Alguns invasors provinents de l'Àsia, com ara els huns i els àvars, van arribar-hi entre el 600 i 400 dC però no van poder expulsar-ne la presència eslàvica. miniatura|Principats del Rus abans de les invasions mongoles i lituanes. A la regió que actualment és Belarús s'hi van assentar primer tribus bàltiques al . Al voltant del , les tropes eslàviques n'havien pres el control, parcialment causat per la manca de coordinació militar dels bàltics, però l'assimilació dels bàltics a la cultura eslàvica va ser de natura pacífica. miniatura|Mapa del Gran Ducat de Lituània al . Belarús estava completament dins les seves fronteres Al el territori de la Belarús actual va esdevenir part de Rus de Kíev, un estat eslàvic oriental vast dirigit per la dinastia ruríkida. Després de la mort del dirigent de Rus de Kíev, Iaroslau I de Kíev, l'estat es va dividir en principats independents. Molts d'aquests principats de Rus van ser virtualment arrasats o afectats durament per la invasió mongola del , però les terres de la Belarús actual van evitar-ne la pitjor part i es van acabar unint al Gran Ducat de Lituània. No hi ha informació de cap atac militar, però els annals confirmen l'aliança i la política estrangera unida de Polotsk i Lituània durant dècades.
La incorporació al Gran Ducat de Lituània va resultar en una unificació econòmica, política i etnocultural de les terres belarusses. Dels principats del ducat, en nou se'n va assentar població que acabaria formant el poble belarús. Durant aquest temps, el ducat es va involucrar en moltes campanyes militars, incloent-hi la lluita al bàndol de Polònia contra els cavallers teutònics en la batalla de Grunwald el 1410; la victòria va permetre al ducat controlar les terres frontereres amb l'Europa Oriental.
Els moscovites, dirigits per Ivan III de Moscou, van començar les campanyes militars el 1486 en un intent d'incorporar les terres de Rus de Kíev, específicament els territoris de la Belarús, Ucraïna i Rússia actuals.
Confederació de Polònia i Lituània
El 2 de febrer de 1386, el Gran Ducat de Lituània i el Regne de Polònia es van ajuntar en una unió personal mitjançant el matrimoni dels seus governants. La unió va iniciar els esdeveniments que acabarien desembocant en la formació de la Confederació de Polònia i Lituània, creada el 1569 per la Unió de Lublin.
Els nobles lituans es van veure obligats a reconciliar-se a causa de l'amenaça que venia de Moscòvia. Per a enfortir la independència en el format de la unió, es van publicar tres edicions dels Estatuts de Lituània el . El tercer article de l'estatut estableix que totes les terres del Gran Ducat de Lituània ho seran eternament i que mai esdevindran part d'altres estats. També establia el dret de posseir terres al Gran Ducat de Lituània només de les seves pròpies famílies. Qualsevol de fora del ducat que obtingués drets d'una propietat només la posseiria realment després de jurar lleialtat al Gran Ducat de Lituània. Aquests articles tenien la intenció de defensar els drets de noblesa dels nobles del Gran Ducat de Lituània contra els polonesos, prussians i altres aristòcrates de la Confederació de Polònia i Lituània.
Els anys després de la unió, el procés de polonització gradual tant de lituans com de rutens va guanyar impuls. En la vida social i cultural, tant el polonès com el catolicisme van esdevenir dominants i el 1696 el polonès va substituir el rutè com a llengua oficial —amb el rutè prohibit en l'administració. Tanmateix, els camperols rutens van continuar parlant-lo i es van mantenir fidels a l'Església grecocatòlica belarussa. Els Estatuts van ser publicats inicialment només en rutè i després també en polonès. Al voltant de 1840, els Estatuts van ser prohibits pel tsar rus després de l'aixecament de novembre. En terres de l'actual Ucraïna se'n va continuar fent servir fins a la dècada de 1860.
Imperi rus