La batalla d'Azincourt, lliurada el divendres 25 d'octubre de 1415 al nord de l'actual França, va formar part de la Guerra dels Cent Anys i hi va vèncer l'exèrcit anglès. Els exèrcits que es van enfrontar foren el del rei Enric V d'Anglaterra, comandat per ell mateix i per Eduard de Norwich (duc de York), i el del rei Carles VI de França, comandat per Charles d'Albret i els nobles del Comtat d'Armanyac. La batalla és recordada per l'ús de l'arc llarg anglès, que els anglesos van usar formant la majoria de l'exèrcit.
La batalla va començar tres hores després de sortir el sol, perquè els francesos esperaven i els anglesos estaven atrapats i havien començat a clavar estaques al terreny per evitar les càrregues de cavalleria i protegir els arquers, que es van situar als costats i rere la infanteria. Quan aquells començaren a disparar contra els francesos, van ser contestats per una càrrega de la cavalleria francesa, que no va poder flanquejar els arquers pel bosc i no va poder travessar la zona d'estaques i, per tant, hagué de retirar-se desordenadament, cosa que va desorganitzar la infanteria francesa, que avançava travessant el fang que arribava a l'altura dels genolls, i que va arribar fatigada davant la línia anglesa. La infanteria francesa va retrocedir, però els arquers anglesos, que havien esgotat les seves fletxes, van atacar amb destrals i espases, i com que no duien armadura es movien amb més facilitat pel camp de batalla. La segona línia francesa també es va veure atrapada, i la tercera ja no va atacar veient la desfeta. El rei anglès va ordenar rematar els ferits francesos l'endemà. No es coneixen amb precisió les baixes d'ambdós contendents, però tot i l'avantatge numèric francès, aquests van sofrir més baixes.
l'ús massiu de l'arc llarg a la batalla va posar punt final a l'ús de la cavalleria medieval. La batalla d'Azincourt és el tema central de l'obra Enric V, de William Shakespeare.
Narracions contemporànies de la batalla La batalla d'Angicourt està ben documentada per un mínim de 7 narracions contemporànies, tres de les quals van ser testimonis visuals. La localització aproximada de la batalla mai no s'ha discutit i ha quedat relativament sense canvis des de fa gairebé 600 anys. Immediatament després de la batalla, Enric V d'Anglaterra reuní els heralds dels dos exèrcits que havien presenciat la batalla conjuntament i amb el principal herald francès, Montjoie, acordaren el nom de la batalla, Angicourt, per un lloc fortificat proper.Keegan, Face of Battle (1976), p. 86. Dues de les narracions més sovint citades provenen de fonts borgonyones: la de Jean Le Fevre de Saint-Remy, que estava present a la batalla, i la de Enguerrand de Monstrelet. Les narracions dels testimonis anglesos provenen de la Gesta Henrici Quinti, anònima, la qual es creu que va ser escrita per un sacerdot de la casa del Rei, que hauria estat amb el tren d'equipatges durant la batalla.
La campanya
Des de començament del segle XV, el regne de França estava profundament dividit per la rivalitat entre els armanyaguesos i els borgonyons. Els armanyaguesos es van formar al voltant de Bernat VII d'Armanyac i dels partidaris de la casa d'Orleans, després de l'assassinat de Lluís I d'Orleans el 1407, mentre que els borgonyons donaven suport a Joan I de Borgonya. La disputa pel control del govern del regne, especialment durant els períodes en què la malaltia de Carles VI li impedia exercir plenament les seves funcions, va desembocar en una guerra civil que es va superposar al conflicte amb Anglaterra.
Enric V d'Anglaterra reclamava el títol de rei de França pel seu besavi Eduard III, tot i que a la pràctica els reis anglesos generalment es preparaven per renunciar a la seva demanda si els francesos reconeixien les possessions angleses d'Aquitània i d'altres territoris (els termes del Tractat de Bretigny. Inicialment ordenà que es formés un Gran Consell a la primavera de 1414 per discutir si calia anar a la guerra amb França, però els lords insistiren que calia negociar més i moderar les exigències. En les posteriors negociacions Enric va dir que abandonaria la seva petició al tron francès si els francesos pagaven 1,6 milions de corones pel rescat de Joan II de França, capturat el 1356 a la batalla de Poitiers, i concedien als anglesos la propietat de les terres de Normandia, Turena, Anjou, Bretanya i Flandes, a més d'Aquitània. Enric es casaria amb la princesa Caterina, la filla petita de Carles VI, i rebria un dot de 2 milions de corones. Els francesos respongueren que considerarien els generosos termes del casament de Caterina, un dot de 600.000 corones i un engrandiment d'Aquitània. El 1415 les negociacions quedaren en un punt mort, amb els anglesos reclamant que els francesos es reien de les seves peticions i que havien ridiculitzat Enric. Al desembre de 1414, el Parlament anglès va ser convençut per donar a Enric un "subsidi doble", un impost el doble de la taxa tradicional, per tal de recuperar la seva herència dels francesos. Amb el fracàs de les negociacions amb els francesos, el 19 d'abril de 1415 Enric demanà de nou al Gran Consell que aprovés la guerra amb França, i aquest cop es mostraren d'acord.
L'exèrcit d'Enric desembarcà a la França septentrional el 13 d'agost de 1415 i assetjà el port d'Harfleur amb un exèrcit de 12.000 homes. El setge d'Harfleur va durar més temps del que s'esperava. La ciutat es rendí el 22 de setembre, i l'exèrcit anglès no marxà fins al 8 d'octubre. La temporada de campanyes estava a punt d'acabar-se, i l'exèrcit anglès havia patit moltes baixes per la malaltia. En lloc de retirar-se directament cap a Anglaterra per passar l'hivern, amb la qual cosa la costosa expedició resultaria només amb la captura d'una única ciutat, Enric decidí de marxar amb la major part del seu exèrcit (uns 9.000 homes) per Normandia fins al port de Calais, el punt anglès més fort al nord de França, per tal de fer palès amb la seva presència en un territori al capdavant d'un exèrcit que el seu dret a governar el ducat era quelcom més que una reclamació històrica sobre una simple abstracció legal. També intentà la maniobra com una provocació deliberada per combatre Lluís, Delfí de França, que no respongué al desafiament personal llançat per Enric per combatre a Harfleur.
La resposta francesa es va veure condicionada per la situació política interna del regne i diversos dels principals dirigents armanyaguesos i borgonyons van participar en la mobilització contra Enric V. Els francesos havien reunit un exèrcit durant el setge, reunit a Rouen. No es tractava estrictament d'un exèrcit feudal, sinó d'un exèrcit pagat mitjançant un sistema semblant al dels anglesos. Els francesos volien reclutar 9.000 homes, però l'exèrcit no estava a punt per rellevar Harfleur. Després que Enric V marxés pel nord, els francesos es van moure per bloquejar-lo pel riu Somme. Durant un temps van tenir èxit, forçant Enric que es mogués cap al sud, lluny de Calais, per tal de trobar un gual. Els anglesos finalment aconseguiren travessar el Somme al sud de Péronne, a Béthencourt i Voyennes i tornà a dirigir-se cap al nord. Sense la protecció del riu, els francesos es mostraren refractaris a forçar una batalla. Van seguir l'exèrcit d'Enric mentre feien una semonce des nobles, reclamant als nobles locals que s'unissin a l'exèrcit. El 24 d'octubre, ambdós exèrcits es trobaren l'un davant de l'altre per la batalla, però els francesos declinaren, esperant l'arribada de més tropes. Els dos exèrcits passaren la nit del 24 d'octubre a camp obert. L'endemà els francesos iniciaren negociacions en un retard tàctic, però Enric ordenà al seu exèrcit que avancés i comencés una batalla que, atès l'estat del seu exèrcit, hauria preferit evitar o bé lluitar defensivament: així és com s'havien assolit victòries com la de Crécy i d'altres basades en l'arc llarg anglès. Els anglesos tenien poc menjar, havien marxat 260 milles en dues setmanes i mitja, patien malalties com la disenteria, i tenien al davant molts més homes d'armes francesos millor equipats que ells. L'exèrcit francès bloquejava el camí d'Enric vers la seguretat de Calais, però retardar la batalla només provocaria que el seu esgotat exèrcit s'afeblís encara més mentre arribaven més tropes franceses.Mortimer, 2009, pp.436–437
Preparatius per la batalla La batalla va tenir lloc a una estreta franja de terra oberta existent entre els boscos de Tramecourt i Azincourt (proper a l'actual poble d'Azincourt). L'exèrcit francès estava format a la sortida nord, per tal de bloquejar el camí de Calais.
El desplegament anglès miniatura|"Matí de la Batalla d'Azincourt, 25 d'octubre de 1415", pintat per Sir John Gilbert A primera hora del 25, Enric V d'Anglaterra formà el seu exèrcit (aproximadament 1.500 homes d'armes i 7.000 arquers) a través d'una zona del congost de 750 metres. L'exèrcit va ser organitzat en tres "batalles" o divisions: l'avantguarda, comandada pel Duc de York; la batalla principal, comandada pel mateix Enric; i la rereguarda, comandada per Lord Camoys, 1r Baró Bamoys. A més Sir Thomas Erpingham, un dels cavallers més experimentats d'Enric, comandava els arquers. És possible que els anglesos adoptessin la seva línia de batalla habitual, amb els arquers als flancs i els homes d'armes i cavallers al centre. També és possible que desplegués alguns arquers al centre. Els homes d'armes anglesos amb cuirassa i cota de malles van ser situats espatlla amb espatlla a quatre de fons. Els arquers anglesos i gal·lesos als flancs van plantar estaques de fusta punxegudes a terra en angle per tal de forçar la cavalleria a virar. L'ús de les estaques podria haver inspirat en la batalla de Nicòpolis (1396), on les forces de l'Imperi Otomà usaren aquesta mateixa tàctica contra la cavalleria francesa.
Seguint el costum, els anglesos van confessar-se abans de la batalla. Enric, amoïnat perquè els francesos llancessin atacs per sorpresa, i decidit a fer que les seves tropes estiguessin preparades, ordenà als seus homes que passessin la nit abans de la batalla en silenci, sota pena que se'ls tallés una orella. Va dir als seus homes que preferia morir en la batalla abans que ser capturat i rescatat. Els homes d'armes d'ambdós bàndols eren homes de vàlua que sabien que si eren capturats podien esperar ser alliberats pagant un rescat. Com a "comuns", per l'altre costat, els arquers anglesos sabien que podien esperar ser morts pels francesos si eren derrotats, ja que no podien pagar un rescat.
Enric va pronunciar un discurs, posant èmfasi en la justícia de la seva causa, i recordant al seu exèrcit les anteriors grans derrotes que els reis d'Anglaterra havien comès sobre els francesos. Segons les fonts borgonyones hauria acabat el seu discurs dient als seus homes que els francesos s'havien vantat que tallarien dos dits de la mà dreta de cada arquer, de manera que no pogués disparar un arc mai més (si això és veritat, està obert a la discussió; car com prèviament s'ha dit, la mort era el destí habitual de tot soldat que no pogués ser rescatat.)
El desplegament francès El cronista Edmond de Dyntner afirmà que hi havia "deu nobles francesos contra un anglès", ignorant completament els arquers.Mortimer(2009) p. 422